Tret de poesia, i encara a batzegades,
continuo llegint poquíssim, i ja fa molt temps que és així. No és
que el fet en si mateix tingui gaire importància, però en
determinats moments em pregunto els motius d'aquesta desídia i només
entreveig vagues aproximacions als orígens.
Ara fa setmanes que en prosa estic
encallat en l' Evangeli segons Colleja (no recordo el títol de
l'original i em fa mandra obrir l'eReader) segurament perquè, a
diferència dels quatre evangelis canònics, és molt llarg i conté
passatges d'escàs interès.
En aquesta situació, la setmana
passada vaig comprar els Diarios de Gil de Biedma (a penes una mirada
per confirmar que em continua interessant el del artista seriamente
enfermo més que els altres); ahir vaig comprar a la Central les
Memorias de Barral, igualment de Lumen i amb edició minuciosa
d'Andreu Jaume. No he llegit cap dels llibres de memòries de Barral,
si exceptuem Catalunya des del mar que, evidentment, no figura en
aquest conjunt de més de 900 pàgines.
He fullejat el llibre i m'he
entretingut en algunes de les pàgines on m'ha portat l'atzar.
La petita incursió no m'ha servit per corroborar totalment una
afirmació de la contraportada: Lúcida i divertida crónica. Lúcida
potser sí, però la diversió m'ha semblat amarga (llegides les
pàgines 224 i 225 amb la història del pobre Arnaut, que de ser el
més llest va passar a ser el més tonto). Arribo, també sense
proposar-m'ho a aquest fragment de la pàgina 793:
Su hermano, Juan Ferraté
-sin la r en el apellido, que parece fue capicho de Gabriel- y la
poetisa Marta Pessarrodona se hicieron cargo de los papeles de
Gabriel, de su herencia literaria y de su reivindicación en la
pequeña historia. Lo hicieron bien, supongo. Pero poco a poco
Gabriel dejo de pertenecernos, incluso en la memoria. Es curioso
tener que reconocer que, al contrario de lo que sucedería con
Costafreda, la muerte lo hizo famoso y justamente respetado, pero lo
absorbió, lo convirtió en una idea polivalente e impersonal, y
finalmente en alguien totalmente ajeno. No recuerdo con exactitud
cómo era mi tiempo entonces y la vida en general en los alrededores
de su muerte, que acabará siendo un recuerdo mucho más antiguo.
El que diu Barral, en la seua lucidesa,
em sembla terrible. Quan acabi l'Evangeli, potser començaré les
seues memòries, les de Lumen, pel principi.
4 comentaris:
a mi també em costa llegir, i fa ja un temps, més aviat rellegeixo, ara vaig pel món feliç d'Huxley i tinc 'uns que vigilen des del temps' esperant. He llegit en algún lloc, que aixo és normal a certa edat, fa mandra llegir novel·les sobretot,i la gent més aviat s'en va a la poesia o a contes. I nosaltres, ja tenim certa edat, que encara no és incerta.
A mi m'anima a llegir el club de lectura. També per què quan ens trobem per comentar els llibres llegits, fem una mica de safareig i piquem uns dolços ;o)
Abraçada
Tenim cerat edat incerta, sí, i jo demà comptaré un any més. Suposo, Francesc que més enllà dels anys, que també, ja comencem a tenir la prerrogativa de la tria.
Ostres, Miquel, tinc entès que als clubs de lectura tothom llegeix el mateix llibre, que és obligatori; no sé si això m'agradaria gaire malgrat la posada en comú posterior. Ara, a les postres, del tipus que fossin, si que m'hi apuntaria.
Abraçada
Bé; el nostre club de lectura és una mica peculiar. Si que normalment llegim el mateix llibre, però de vegades hi ha varies propostes i cada un llegeix el que li plau i després es recomana o no aquella lectura. Els títols els proposem nosaltres mateixos. No tenim cap "guia". Tampoc és obligatòria la lectura. Val a dir que a banda del comentari sobre el llibre llegit també fem tertúlia d'actualitat. I sempre hi ha qui porta uns dolços i/o salats per anar picant ;o)
Aprofito per felicitar-te l'aniversari :o)
Abraçada
Publica un comentari a l'entrada