versos v(b)ells

Hi ha poemes que són d'una immediatesa exasperant, llegeixes un vers i ja has oblidat l'anterior. Acabes les estrofes i tens una sensació de perplexitat boirosa. No és que el problema sigui la tria de l'instant com a matèria poètica; d'on surt un poema si no és de l'instant? És que... Com puc explicar les carències dels versos que no recordo.

Hi ha poemes de versos que saps de memòria i si no els recordes, de seguida els tens presents quan algú te'ls recita i t'agafen ganes de tornar-los a llegir lentament. Hi ha poemes en què l'instant s'eternitza i traspassa l'origen i els temps i tant se val quan es va escriure com quan es va llegir o es va rellegir, i sempre li trobes matisos nous. A vegades prescindeixes del tot i t'entretens en uns versos. Avui, mentre mirava o escoltava el discurs de Mas, m'han aparegut sobtadament aquests versos:

Rei virtuós, mon senyor natural,

tots al present no us fem altra demanda
mas que us recordeu que vostra sang reial
mai defallí al qui fos de sa banda.

Qui sap per què se m'han aparegut aquestes paraules -lligades amb aquestes altres: lo qui'ns ha mes del tot en aquest mal...- que a poc a poc han arribat a completar-se en el meu pensament. Com tampoc sé per què més tard, mentre anava caminant, repetia mentalment, insistentment, aquells dos versos magnífics de més amunt:

Eu hai vist temps que no em plasia res,

ara'm content de ço qui'm fai tristura

No em calien els versos dels grillons i la bella brodadura que acaben d'arrodonir la primera part de l'octava.

No sabria dir, repeteixo, com ha estat, si és que ha sigut així, que Jordi de Sant Jordi amb el seu poema bellíssim m'ha portat a la reflexió col·lectiva i personal. Simplement passa que a vegades els versos van i vénen, i es queden per aparèixer quan volen.