el preu de la patata i altres consideracions artístiques

La Fundación Casa de Alba se siente muy orgullosa de entregar al Museo del Prado estas auténticas joyas del arte europeo, reunidas y conservadas durante dos siglos por nuestra familia, para que a partir de ahora puedan ser disfrutadas por todos los españoles y los amantes del arte de todas partes del mundo que se acercan con admiración a nuestro principal museo nacional.
Duque de Alba

Si un comença a llegir a partir d'aquí i no passa més endavant o més enrere té la certesa que l'actual duc és un mecenes del Prado i dels espanyols en general que en el moment precís ha lliurat les pintures que tenia en custòdia la família. La veritat, però és que es pagaran 18 milions per la Madona de la magrana de Fra Angelico i, de propina, un quadre “menor” del mateix autor. En resum, que s'endeuta l'Estat en funcions, i una sèrie d'altres compradors públics i privats per tal que tothom pugui gaudir de l'obra. Meritori esforç explicat aquí amb bona literatura.

Que consti que la Madona em sembla genial -una obra única, com moltes altres- i no pararia d'extasiar-me en la seua contemplació al menys durant mitja hora, però, artísticament primitiu, políticament elemental, socialment limitat i econòmicament incompetent com sóc, em costa entendre la despesa i, ja de retruc, els disbarats de xifres que mou una pintura -i tantes altres coses- i el voler estar al dia i la competència entre museus. No cal que ningú intenti explicar-me l'operació, ho entenc.

Esclar que els 18 milions pagats pel Fra Angelico em semblen, comparativament parlant, una xifra insignificant respecte el milió d'euros d'un comprador anònim per una patata -sí, literalment una patata- que ni es pot menjar. Es tracta d'una fotografia del famós Kevin Abosch que només ha aparegut en publicacions especialitzades, la patata, vull dir.

Imagino que en el procés de compra hi va haver un malentès i va arribar un moment que ja era impossible fer-se enrere. Continuo imaginant que la cosa devia anar més o menys així: l'agent d'un inversor que contacta amb el seu patrocinador per comunicar-li que es ven -tot és possible- la Monalisa a un preu de riure. L'inversor, absolutament excitat i irreflexiu -a vegades l'adrenalina mana-, que s'apressa a donar l'ordre de compra. Al cap d'uns dies li arriba la patata i comprova que ni tan sols és de la varietat Monalisa i, a més, està plena de terra. En qualsevol moment la tornarà a posar a la venda i un altre incaut caurà en el parany. El món de l'art funciona així, la qüestió és girar, bombollejar, la resta són formes i colors.