harmonies

La primera edició que vaig comprar de Les flors del mal va ser, segons consta en lletra manuscrita a la segona pàgina (terrible costum, deuen pensar alguns), el mes de juliol de 1976 (no s'especifica dia). No recordo les circumstàncies. Era una obra bilingüe d’Ediciones 29, que s’havia publicat per primera vegada l’any 1974, amb pròleg de Ramón Herbás i traducció d’Enrique Parellada; 375 pessetes. Una edició poc acurada amb unes traduccions fetes a corre-cuita, excessivament literal i sense cap pretensió poètica, cosa que no importava gaire si dominaves prou el francès, però que en cas contrari, si et guiaves només per les paraules en castellà, et podia produir seriosos dubtes sobre alguns aspectes de la capacitat poètica de Baudelaire, més enllà dels gustos personals. Jutgeu vosaltres mateixos a partir de la traducció del poema, que ja coneixeu, “Harmonie du soir”:


Voici venir les temps oú vibrant sur sa tige
chaque fleur s'évapore ainsi qu'un encensoir;
les sons et les parfums tournent dans l'air du soir;
valse mélancolique et langoureux vertige!

Chaque fleur s'évapore ainsi qu'un encensoir;
le violon frémit comme un coeur qu'on afflige;
valse mélancolique et langoureux vertige!
Le ciel est triste et beau comme un grand reposoir.

Le violon frémit comme un coeur qu'on afflige,
un coeur tendre, qui hait le néant vaste et noir!
Le ciel est triste et beau comme un grand reposoir;
le soleil s'est noyé dans son sang qui se fige.

Un coeur tendre, qui hait le néant vaste et noir,
du passé lumineux recueille tout vestige!
Le soleil s'est noyé dans son sang qui se fige...
Ton souvenir en moi luit comme un ostensoir!


Ya se ve venir el tiempo en que vibrando en su tallo
cada flor se evapora como un incensario;
los sones y los perfumes giran en el aire de la tarde;
¡vals melancólico y lánguido vértigo!

Cada flor se evapora igual que un incensario;
el violín se estremece com un corazón que se aflige;
¡vals melancólico y lánguido vertigo!
Els cielo es triste y bueno com un gran descansadero.

El violín se estremece como un corazón que se aflige,
un corazón tierno que odia la nada vasta y negra.
El cielo es triste y bello como un gran descansadero;
el sol se ha ahogado en su sangre que se coagula.

Un corazón tierno, que odia la nada vasta i negra,
del passado luminoso recoge todo vestigio.
El sol se ha ahogado en su sangre que se coagula...
¡Tu recuerdo en mí brilla como una custodia!

Fixeu-vos, per exemple, en els versos 8 i 11, que es repeteixen, en la paraula “bueno”, en el primer cas, i bello, en el segon. Déu meu: “BUENO”! Horripilant! I “descansadero”! I és una segona edició. No cal que digui res més, cadascú pot jutjar la resta. Evidentment, abans i després sortiren molt bones traduccions en castellà.

Anys després, la traducció catalana de Jordi Llovet és una delícia, un treball excel·lent que aconsegueix transmetre –què difícil és traduir, i més poesia en vers!- no només l’esperit original sinó també la literalitat,de manera que el lector desconeixedor del francès pugui aproximar-se realment a l’obra i a les paraules de Baudelaire. Llegiu la traducció del mateix poema, en què qualsevol intent de comparació amb la versió castellana fa riure:


Arriba el temps en què, gronxant-se al tany,
les flors tot s’evaporen, igual que un encenser;
corren perfums i sons en l’aire del capvespre;
vals sempre melancòlic, vertiginós afany!

Les flors tot s’evaporen, igual que un encenser;
el violí tremola com ànima afligida;
vals sempre melancòlic, vertiginós afany!
El cel és trist i bell com un altar molt gran.

El violí tremola com ànima afligida,
cor delicat que odies el negre i bell no-res!
El cel és trist i bell com un altar molt gran;
s’ofega el sol a dins la seva sang quallada.

Cor delicat que odies el negre i vast no-res,
del lluminós passat, recull-ne tot vestigi!
S’ofega el sol a dins la seva sang quallada...
Lluu el teu record en mi, igual que una custòdia.

Carles Baudelaire. Les flors del mal, text de 1861, a cura de Jordi Llovet, Barcelona, Edicions 62, 2007.


Magnífics alexandrins. Per cert, un dels dubtes que tenia en llegir-los és l’adequació de la traducció de la paraula soir que apareix dues vegades en el poema, en el títol i en tercer vers. El significat original de soir es correspon a una part del dia força ampla que pot anar de la claror a la foscor, de manera que a l’hora de buscar-li un equivalent en català és pot recórrer a diverses paraules. En el títol del poema, Llovet opta pel mot vespre mentre que al tercer vers tradueix capvespre. Quantes voltes li devia donar abans de decidir-se... Jo no sé si no m’hagués decidit en els dos casos per capvespre perquè trobo que s’adequa més al moment, més concret i efímer que es marca en alguns versos del poema; és clar que vespre té una ambigüitat que, per altra banda, també funciona amb el contingut segons com s’interpreti. Què difícil és traduir!

Una darrera observació marginal sobre el poema, fugint del contingut estricte i de les circumstàncies en què es va escriure, que no comentaré. Sembla que els quartets són una adaptació d’un tipus d’estrofes, “pantum”, d’origen malai (indonesi) que introduí Victor Hugo o algun altre a la literatura francesa i que després conrearen altres autors francesos, i també de la literatura espanyola que jo sàpiga. La característica que les distingeix és la repetició dels versos dos i quatre de cada estrofa en la posició primera i tercera del quartet següent, és a dir, cada tres versos. Aquest fet, aquesta insistència en determinats versos aconsegueix un ritme especial que dóna èmfasi a determinats versos, però al mateix temps el converteix en un conjunt harmònic i circular, com si fos un vals al qual al·ludeix el mateix autor i que després, amb molt bon criteri, va triar Léo Ferré per fer-ne la versió musical. I si a partir d’ara, en lloc dels haikus es posessin de moda els pantums? No, no he dit patums.

Per acabar, seria injust no esmentar la primera traducció gairebé completa de Les flors del mal (dífícil de trobar ja a les llibreries) al català, obra de Xavier Benguerel. Ja malalt de mort, Benguerel firma el contracte de la seva darrera versió dels pomes de Baudelaire amb l’editor... Bé la història és llarga i ara no és el moment d’endinsar-s’hi. De les traduccions que he llegit, la de Benguerel és la més creativa, excessivament podríem pensar; però, no és aquesta la funció dels poetes, la de recrear? A mi m’agrada. En podem parlar en un altre moment: Heus aquí la seva “Harmonia”, de la qual podríem comentar molts versos. Ara, el que no li perdono és que hagi fet desaparèixer el vals, substituït per una genèrica dansa; és clar que si hagués traduït “sardana”..., cosa possible, vist el seu altar de Corpus.

Heus aquí venir els temps que sobre el tany gronxant-se
cada flor s’evapora i gual que un encenser;
sons i perfums voltegen dins el llebeig vesprer,
vertigen llangorós, melangiosa dansa.

Cada flor s’evapora igual que un encenser;
fremeix el violí com un cor desolant-se;
vertigen llangorós, melangiosa dansa!
Cel trist, bell com pel Corpus un altar a ple carrer.

Fremeix el violí com un cor desolant-se,
un cor tendre, que odia el negre i vast no-ser!
Cel trist, bell com pel Corpus un altar a ple carrer;
en sang pròpia quallat el sol anà ofegant-se.

Un cor tendre, que odia el negre i vast no-ser,
del lluminós passat recull tota sobrança!
En sang pròpia quallat el sol anà ofegant-se...
Lluu com un ostensori el que per mi vas ser!

Charles Baudelaire, Les flors del mal, versió de Xavier Benguerel a cura de Joan Tarrida, Barcelona, Proa, 2000.


Se m’acut que entre els homenatges d’aquests dies a Carles Riba, ningú no ha parlat de la seva relació amb els poemes de Baudelaire. Qüestió insignificant, evidentment, però significativa.

Tanco el cercle, momentàniament i una vagada més, amb la cançó de Léo Ferré.