No hi ha més de 150 persones amb el cognom Maragall, segons es pot consultar a Idescat, i tot i així, és notable l’enrenou que provoquen en el país –petit- alguns dels seus posseïdors. Potser l’origen de tot plegat cal buscar-lo en uns versos de l’avi que ja deuen formar part de la genètica familiar, perquè la literatura, que ningú no ho dubti, crea caràcter.
-Seràs roure, seràs penya,
seràs mar esvalotat,
seràs aire que s’inflama,
seràs astre rutilant,
serà home sobrehome,
perquè en tens la voluntat.
Correràs per monts i planes,
per la terra que és tan gran,
muntat en cavall de flames
que no se’t cansarà mai.
El teu pas farà basarda
com el pas del temporal.
Totes les veus de la terra
cridaran al teu voltant.
te diran ànima en pena
com si fossis condemnat.
Joan Maragall: “El comte Arnau”, dins Visions i cants (1900)
Després va venir la continuació del poema a Enllà (1906) i a Seqüències (1911), però sembla que el darrer dels Maragall en política activa encara es troba a un pas d’Enllà i a dos de Seqüències.. Mentrestant, li recordaria a l’Ernest Maragall que si bé és possible que el seu partit ja no tingui un projecte del país que molts volem–és alguna cosa més enllà dels seus habitants un país o és cada vegada més una entelèquia?- hi ha altres partits que diuen que en tenen i, en tot cas, sempre se’n pot inventar un de nou, de partit i de país. Per altra banda, segons ens ha dit i ha defensat, ell té un projecte d’Educació; i què és un projecte educatiu més que la base d’un projecte de país –sempre que es consideri, repeteixo, que encara existeixen els països-? Tan poca fe té en el seu projecte educatiu que no li importa deixar-lo a mitges?
Tinc curiositat per veure que com anirà l’any que ve la commemoració del centenari de la mort de Joan Maragall. Pot ser una cosa espectacular: tantes idees, tantes imatges, tants camins en una societat de canvi! Tantes preguntes i respostes encara vàlides i a discutir que va plantejar un home que aspirava a ser lliure. Imagino com bulliran els blocs que bullen amb els aniversaris. O no? O ens agafarà l’ensopiment de la realitat més immediata on tot comença i tot s’acaba?
AL TREN
Fa 5 hores
5 comentaris:
Al final, sembla que ha estat una funció i res més per a intentar fer creure a la gent que encara existeix un Psc catalanista. I compte, perquè la crítica al tripartit la feia amb la voluntat que el Psc-PSOE pogués arrossegar més vots i governar ells sols, fet que encara seria més desastrós que la fórmula del tripartit. I la cantarella del grup propi al Congrés, qui encara se la cregui, té un problema.
si les bes i les ves es traslladen als quès i als ques, em laberintu sense voler-ho i perdo més temps del que tinc...
la forma no em deixa veure el fons i el fons -si n'hi ha- es desfigura...
trobo que "el país" bull tebi; la pàtria, també.
llegeixo, casualment, l'avenç... revista de la que no sóc habitual; em plantejo si, de fet, i torna a haver vida més enllà dels blogs...
fins i tot.
ja podríem començar unes Transformacions de La vaca cega, jejejeje
les maragallades sempre m'emocionen... m'agradaria creure-me-les, però al final sé que no són més que això que et diu l'abert.
llàstima!
És possible que sigui com dius, Albert. De tota manera, és una actuació tan ridícula i primitiva. I com si res, a continaur amb la farsa.
Clar, gatot: Maragall fa el que li rota com tants altres. Fins aquí res a dir, però no cal que li publiquin les misèries. Ostres, quin descansa si no publiquessin res del que diuen els polítics i només ens diguessin el que fan.
No dic que no, Arare. La vaca cega vols dir l'E. Maragall?
De tota manera, kika, les maragallades fan gràcia al principi, després, com tot, acaben cansant, sobretot quan les fa algú que, com en el meu cas, és el meu cap.
Publica un comentari a l'entrada