9.11.07

a mitjanit

Avui ha estat un dia llarg, cansat, però de cansament satisfactori, estimulant. He fet una pausa llarga per dinar i he arribat a casa a quarts de 9 de la nit. A mig matí he comprat el diari a la cantonada del carrer de dalt de casa i el pa al Bonpreu. El bar Gredos fa dies que ha tret les taules que tenia al carrer i ja no veig el fill d’en Sagarra. De vegades he tingut temptacions d’aturar-me un moment per dir-li que llegeixo els seus articles del diumenge o comentar-li, quan va escriure la reivindicació de Villalonga, la meva adhesió a l’homenatge, no tant pel propi Villalonga com per la mesquinesa del diari que el va ignorar. És possible que no parli mai amb en Sagarra, que continuem sent dos desconeguts que es creuen sovint per aquest Eixample -perífèric el meu, mig Gràcia mig Sagrada Família- que alguns creuen fred i distant, reiteratiu, i que a mi també m’ho sembla en alguns moments, però on jo he viscut la major part de la meva vida al meu gust.

A la nit, entrevisten el fill de Sagarra a L’hora del lector. Parlen sobretot de Vida privada. Sí, comparteixo part del que diuen, però jo prefereixo les Memòries, i no crec que sigui només per deformació professional. Les Memòries em semblen sensacionals, indiscutibles. Agafo una edició popular que té molts fulls doblegats assenyalant algun passatge que per alguna raó volia remarcar. Trio una d’aquestes pàgines, encara que no crec –ho dubto- que volgués retornar a aquest fragment concret, però no importa, ara el trobo adequat al meu moment:

Ell havia escrit aquell Somni d’Isabel que avui no és que em resulti una obra definitiva, però que aleshores jo repetia de nits, quan em deixaven sol a la cambra i la por em privava de dormir. Recordo d’una manera precisa que quan jo em deia aquells dos versos: “Ella es posa les mans als polsos – com un àngel mig rient”, d’una manera que encara avui em fa tremolar, d’una manera al marge de tota posterior ironia i de tota documentada malícia, jo sentia positivament, la presència d’alguna cosa tèbia i alada, d’una realitat imponderable, teixint al voltant meu com una teranyina de fils platejats, que m’abrigava del fred de la por i em produïa la profunda inconsciència del repòs absolut.

Josep Maria de Sagarra. Memòries.

6 comentaris:

Júlia ha dit...

Són dues coses diferents, crec que ambdues excel·lents, la novel·la i les memòries. De Sagarra m'agrada tot, la veritat, sóc sagarranòfila incondicional, fins i tot els hereus i les pubilles m'emocionen, quan algú els 'diu' amb convicció.

Ferran ha dit...

Vaig llegir la novel·la fa temps i és una de les que m'agradaria rellegir. Les memòries no les conec, però és un gènere que sempre m'ha atret i segur que tard o d'hora hi cauré.

Francesc Puigcarbó ha dit...

Fa una munió d'anys que vaig llegir Vida Privada, era un retrat magnific d'una classe social barcelonina, forta, per cert

zel ha dit...

A mi m'agraden els llibres marcats, s�n aix� com molt viscuts, no? Les mem�ries encara no les he llegit, buahhh, per� si vida privada. Salut!!!!

pere ha dit...

Sí, les dues excel·lents, Júlia, encara que em preguntessin allò de quin llibre t'emportaries dels dos... em quedaria les Memòries; me'l podria rellegir més vegades.

La veritat, Ferran, és que jo he oblidat mots detalls de la "Vida provada" i em convindria potser rellegir-la. Segur que les Memòries t'agradaran, encara que només sigui en el seu aspecte de testimoni d'uns escriptors i d'una època.

Forta, realment, Francesc. Molt més en el moment de la seva publicació.

I de recors de moments, zel. Doncs llegeix-les, sense pressa. I a més, no cal que ho facis d'una tirada. Sigui com sigui, a mi em semblen excel·lents.

Arare ha dit...

Jo la vaig rellegir aquest estiu passat i vaig gaudir-ne més que quan l'havia llegit per primera vegada. Deu ser que amb l'edat es van copsant més els matisos... em va encantar, Pere, em sembla que ja t'ho vaig dir mentre la llegia i tot (un sms que no vas respondre, per cert) :)

vaig a veure les bases de les transformacions.