30.6.09

dues dones i destins incerts

A mig passeig de sant Joan (de dalt) em trobo la G., alumna de l’any passat. No l’he reconeguda fins que gairebé ens em creuat perquè porta una roba i un pentinat diferent de l’habitual: ve de la platja. Comencem parlant de les PAU perquè el primer que vol dir-me és que li va fer molta gràcia que sortís el poema de Carner, ja que va ser justament ella qui el va comentar a classe*, tot i així, va triar l’altra opció perquè li van semblar més fàcils les preguntes i perquè va preferir escriure sobre cinema i literatura (la G. –també la seva mare, i potser el seu pare- és una lectora excel·lent i una espectadora de cinema constant i críticament entusiasta). De català li han posat un 8 (també de castellà). Em diu que finalment s’ha decidit a estudiar Obres públiques, cosa que ignoro exactament què vol dir. Aquest estiu, quan els pares tinguin vacances, se n’anirà a Madagascar, un destí turístic que jo també triaria. Xerrem una estoneta més. M’ho vaig passar molt bé amb la G., sempre fent preguntes, sempre qüestionant. Li desitjo molta sort en tot el que faci.

Ahir, una mica més avall, vaig trobar-me amb en M., antic company de feina, quasi veí, i amic. Vam parlar una estona de la professió, de nosaltres, de les filles i de la dona. L’A., la seva dona, és arquitecta i fa anys que treballa en un despatx on habitualment hi havia vuit arquitectes. És una dona amb gran capacitat de feina, vital, optimista. Des de fa uns mesos que han anat reduint personal al seu despatx. Dels vuit arquitectes inicials, en queden tres, que, a més, treballen a mitja jornada, és a dir que en realitat en queden un i mig els quals cobren la part proporcional de la prestació d’atur, de manera que si queden totalment aturats pràcticament ja hauran cobrat les prestacions que els correspondrien. En M. m’explica que els companys de l’A. acomiadats subsisteixen fent treballets, excepte un, que treballa a jornada completa fent de mosso de magatzem. En M. té una gran fe en la seva dona, en la seva capacitat de sortir-se’n de qualsevol situació adversa i de progressar, fins al punt que m’assegura que confia que quan es quedi a l’atur trobarà una feina millor que la que té ara. Desitjo a l’A. molta sort en tot allò que vulgui fer i al M. que la seva fe sigui una realitat.


*A primer de batxillerat, tots els alumnes tenien com a deures llegir setmanalment tres poemes de l’Antologia de la poesia catalana i en preparaven un comentari formal i el tema, però hi havia un alumne que s’especialitzava en un poema i era l’encarregat de comentar-lo a classe en tots els seus aspectes. Sovint no podíem anar més enllà del comentari de dos poemes setmanals en una de cada tres hores de classe que dedicàvem a aquesta activitat a partir del segon trimestre. Aquest curs, la reducció d’una hora lectiva no ens ha permès realitzar aquesta activitat de la mateixa manera. A qui li importa, però?

P. S. Avui m'han arribat les notes de tots els alumnes del centre que es presentaven a les PAU. No hi ha cap suspès, cosa que no és una novetat perquè el sistema de compensacions de notes fa que sigui molt difícil que els alumnes aprovats als instituts suspenguin. Petites sorpreses i xafarderies a l’alça i a la baixa. Dels resultats de català no n’estic prou satisfet, només un 6,48 de mitjana i dos suspesos, un d’ells amb un 2,5; és veritat que en J. és un fan de la Martina K., però no creia que la seva admiració i la seva ànsia d’emulació arribés a aquests extrems; quant a la nota de castellà, no sé qui volia imitar. En fi, potser és que li va costar posar-se en marxa. Quan el vegi li preguntaré.

3 comentaris:

Clidice ha dit...

El que més m'admira és aquest interès cap a les persones que teniu els que us dediqueu a la docència per vocació :) (perquè dono per sabut que és així, oi?)

kika ha dit...

estudiar obres públiques? com ara els forats del carmel? s'ha de tenir vocació per això? i estudis? que estrany...

pere ha dit...

No crec que jo sigui especialment vocacional, però sí que m'interesso pel que faig i per la gent que m'ha de sofrir :-) Tinc la sensació que no sempre l'encerto :-(

És el que vaig pensar, kika, però no em vaig atrevir a mostrar la emva ignorància. Quan la torni a veure li preguntaré