lleisme sospitós

La Joana arrufa les ceies instintivament quan li faig notar el seu ieisme en determinades paraules perquè aquest fenomen se sol considerar un defecte de la parla o altres coses pitjors, i és així en alguns casos, però en el seu es tracta d'una característica dialectal que a mi em diverteix i que de cap manera voldria per perdés, i encara menys si per corregir la seua pronúncia es tornés lleista i comences a parlar-me, a partir d'un procés de pseudocorrecció, de llogurts i coses semblants.

Des de fa uns dies tinc detectat un fenomen lleista singular que no sé si és espontani o respon a una petita venjança de la qual ignoro els motius. M'explicaré. Es tracta del programa de la 2 de TVE fet a Barcelona: Saber y ganar. Els qui l'han vist alguna vegada ja saben la seua mecànica, per als qui no el coneixen, diré que es un programa curt presentat per Jordi Hurtado en què diversos concursants han de respondre preguntes generals o força específiques de tots els àmbits del coneixement. Moltes preguntes les formula un personatge de qui no veiem la cara, és a dir, es tracta d'una veu en off. Durant els 15 anys del programa, “la veu” ha correspost Juanjo Cardenal, però darrerament, quan aquest ha patit algun contratemps, l'ha substituït Jordi Royo amb provada eficàcia. De tant en tant, Hurtado pregunta, mirant al buit o al cel, que és on se suposa que hi ha el senyor Royo: “ Senyor Royo, qué tenemos hoy en Última llamada...?”, o alguna cosa semblant. Molt bé, tot normal. Ara bé, si l'espectador veu el programa amb subtítols -no em pregunteu per què-, resulta que sovint el senyor Royo es converteix en senyor Rollo. Ep, aquí passa alguna cosa!

La primera vegada que vaig veure aquesta mostra escrita de lleisme, que és un fenomen poc freqüent, vaig pensar que es tractava d'un error, però com que el fet s'ha anat repetint i no crec que jo sigui l'únic que se n'ha adonat, he arribat a la conclusió que la cosa va més enllà. Què passa? No ho sé, però necessàriament hi ha d'haver diversos còmplices, i segur que Jordi Hurtado en sap alguna cosa. Sigui el que sigui, trobo que és lleig que els companys del senyor Royo esbombin urbi et orbi una característica de la seua personalitat que no hauria de traspassar l'àmbit estricte dels estudis de televisió o de la xafarderia privada. És lleig. I encara sort que el senyor Royo és una veu en off amb qui segur que m'he creuat, com molts altres, més d'una vegada per Barcelona sense identificar la seua cara.