30.8.10

Màrius Torres

Em preguntava aquest matí què és la poesia (de vegades, al matí, divaguem amb preguntes inútils) i només se m’acudia el que no és. La poesia no és –pensava- converses balbucients de sofà de psiquiatra, ni pàgines impreses en què el blanc guanya el negre, ni versos heptasíl·labs de rima consonant i creuada, ni jocs d’enginy que esclaten de sobte, ni el riu transparent (o el sol, la lluna, les estrelles, la flor, l’ocell...) que passa i et fa oblidar les hores (o te les recorda), ni la ràbia, teua o pels altres, que portes acumulada, ni la desolació d’una mort o l’alegria d’una vida... O potser sí, qui sap si la poesia és alguna d’aquestes coses. Però si trobes el poeta no et cal preguntar que és la poesia perquè saps que poesia és el que escriu el poeta. Però, com trobes el poeta si no és llegint els seus poemes?

Íntima pau! ¿No és ara que, de dalt de la costa,
contemplo, com un sol emmelangit
a qui ja res del món no demana resposta,
l’ampla planura a punt de cobrir-se de nit?
Paisatge miniat per la claror de la posta,


el meu passat és bell, vist des d’aquest instant!
Com si fos dalt d’un port ara la meva vida,
ja vénen en descens els dies que vindran...
Oh música invisible, seguint la teva crida,
qui pogués sublimar-se al gresol del teu cant!


[...]


És fruit amarg el de la fantasia,
hores tan somiades que ja em sembleu record,
jo tot, ànima i cos, us he de viure un dia,
abans que els meus sentits s’apaguin en la mort.

Màrius Torres: “Tarda i vespre” (fragment)

8 comentaris:

Sani Girona Roig ha dit...

Hola Pere,

M'ha agradat molt el que has escrit.
Jo escrit aquí per dir-te que vaig quedar embadalit i delirós llegint els Poemes a Mahalta. Poesia sublim.

La frescor que transpuen aquells versos de Màrius Torres em recordà alguns poemes del Salvat Papaseït i de l'Arderiu que recitàvem de joves al casal de la parròquia...

El fet és que a mi, la poesia que m'agrada, em clava una fiblada al cervell tot fent passar un calfred per l'esquena. No falla!

El fragment que has triat és preciós.

Sani
__________

PS.
El que en Llull no diu dels Sagitaris, això ni hi intuia, és que no sempre escriuen ni poc ni gaire als vells "amics blogaires",
però ho pots afegir... :0)

Els Capricornis "perdonen" però insisteixen com els corcons...

F.Puigcarbó ha dit...

Sé que la poesia es indispensable, però no sabria dir per a que". Jean Cocteau.

Clar que t'agrada, tu ho has dit, has llegit i ens deixes llegir a un poeta, i de poetes no n'hi ha gaires, si hi ha molta gent que escriu poesia. Pero aquesta seria una altra història.

Joana ha dit...

Molt bonica la teua aportació a la commemoració del centenari de Màrius Torres.

Pais secret ha dit...

Bon dia Pere, áquest matí m´ha despertat la Cançó a Mahalta a la ràdio. No hi he caigut en el centenari, mai me´n recordo d´aquestes celebracions. En saltar de blog en blog he vist que molta gent sí. De tot el que llegit fins ara el teu escrit és el que més m´ha agradat, el més fresc i el que més s´acosta al que per mi és llegir un poema.
Gràcies, professor.

Ramon Aladern ha dit...

Què és la poesia? Gran pregunta amb moltes respostes, o potser cap. Jo, quan sigui gran, m'agradaria saber-les.

vpamies ha dit...

Jo crec que cada cop hi cap més coses a la poesia i que la bona poesia mai passa. Ja veieu, que són dues visions fins i tot contraposades del que pot ser poesia!

Gràcies per afegir-te a l'homenatge, Pere!

zel ha dit...

Macos, molt, de moment, encara no he coincidit amb ningú amb els que he escollit i això és bo, més per conéixer!

pere ha dit...

Ho veus, Sani, ja és això: cervell i espinada, raó i sentiment. I ja està bé que tants vulguin ser poetes ara que els capellans van en caiguda lliure i els psiquiatres costen una pasta, però... tema llarg de tractar.
Els sagitaris, malgrat l'aperençade cavall, som com els caragols: ens refugiem en les closques i de tant en tant tirem algun dard des de la distància; els capricornis, en canvi, solen ser extravertits, sempre disposats a envestir. Ja ho sé, Sani, ja ho sé, i una vegada més em disculpo i apel·lo a la teva paciència i comprensió.


És així, Francesc, sempre ncessitem una mica de poesia, escrita o no, per a viure. I si viure a vegades és difícil trobar poesia -sempre tan subjectiva- encara més. I els poetes..., oh els poetes!, sovint cal mirar-los de lluny, a través només dels seus poemes.

Gràcies, Joana. Encara que no t'hagi deixat comentari -no sé què dir quan llegeixo poesia- m'ho passo bé a casa teua.

Gràcies a tu, A., per donar-me ànims ara que de nou s'acosta la feina i em trobo gairebé amb les mateixes incerteses del primer dia del primer any, i mira que fa temps d'això ;-)
Entre nosaltres: jo no sóc lector de poemes, però quan m'hi enganxo -poques vegades- perdo el món de vista i torno al món, pura contradicció.

Ramon, Ramon, el poeta! Tantes respostes que mai acabarem de saber-les totes. i segurament aquesta és la grandesa.

Tens raó, Victor, la poesia, bona o acceptable (i ara tornaríem a preguntar-nos què és poesia) desafia el temps.
Gràcies a tu per fer una vegada més de notari i d'estímul dels que avui hem recordat el poeta.

Exacte, zel, la festa de Màrius Torres ens ha servit per recordar, per reconèixer o per conèixer. Això és bo. Un instant i una antologia de Màrius Torres.