jornada comercial

El dia 2 em tocava anar a escoltar la Locomora Negra al Palau Robert –quant cabell hem perdut amb els anys!- , però la família és el primer, de manera que de palau a palau, em va tocar el de Pedralbes, on la Generalitat guardonava els establiments comercials de més de 100 anys. La botiga de la família política va nàixer l’any 1868 (just quan aparegué la pesseta) i va pagar a les arques municipals un impost de 47, 650 escuts. L’any 72, l’import de l’impost va ser de 132, 50 pessetes... En fi, deixem de banda els assumptes interns de la pela que no interessen més que a la família i que ara ja són història.

Tarda de calor que s’inicia amb un parlament ben estructurat i sentit de Gemma Puig, la directora general de Comerç (a la dreta del conseller –bonic vestit, el de la Gemma- en la imatge de la capçalera). La presentadora va anunciant els noms de les botigues i la població (al web de la Generalitat la botiga de casa s’ha situat en una comarca que no li correspon –pista per als qui vulguin conèixer quina és-, no ve d’un pam). Aplaudiments tebis cada vegada que puja el representant de l’establiment a recollir el diploma i el cistellet commemoratiu. Em fa gràcia reconèixer la Barrobes de Tortosa, on fa tants anys havia comprat alguna peça de roba. Em molesta el sol i m’intriguen els petits insectes que m’adopten com a llar provisional. Un esquirol salta de branca en branca a contrallum: em sembla que mai no havia vist cap esquirol –vull dir de l’espècie animal- a Barcelona. Al costat de la meva neboda hi ha el propietari d’una botiga que fa 330 anys ininterromputs que funciona, d’abans del Decret de Nova Planta; us ho imagineu? Llàstima que no diguin res de la història dels comerços i que tot sigui anar per feina. Després de les botigues centenàries -o era abans?-, vénen les innovadores, que no sembla que hagin aportat grans innovacions perquè en el comerç, sobretot el petit, més aviat s’ha de parlar de modernització, d’adequació, de resistència... Els donen un cistell una mica més gran i expliquen en què consisteix la “innovació”. I, finalment –o era entremig?- les iniciatives comercial... El sol s’amaga quan fa el parlament de clausura el conseller Huguet, que destaca com la Generalitat ha aconseguit protegir el petit comerç. Els aplaudiments continuen tebis perquè tots saben que si sobreviuen és sobretot gràcies a ells mateixos.

Deixem els seients i anem a les tapes. Es van succeint les plates fredes i calentes, copioses, ben presentades. Els comerciants es fan fotos entre ells i amb el conseller. Plates amb copes de cava i amb refrescos. Un cambrer de feina precària enlluernat per tants centenaris i innovadors pregunta com s’ho pot fer per trobar feina fixa, però no obté resposta. Surto una estona del clos per fer un volt per la resta del jardí que feia anys que no visitava. Curiosa escultura, penoyora del Museu del Padro, d’Isabel II presentant el seu fill Alfons XII, d’Agapit Vallmitjana. Una calma agradable que només trenca una música llunyana no identificable. En voler tornar a entrar, un municipal que no em reconeix em barra el pas, li dic que sóc un centenari: cap problema. Continuen la teca i les converses. Com que no tinc ganes de beure cava ni refrescos edulcorats, demano una cervesa que em porten immediatament; sóc l’únic bevedor de cervesa, sóc un innovador. Fa una estona que un quartet de corda desgrana sota un pi melodies que ningú no escolta perquè ... no parlarem ara de melodies i de cordes. Un cambrer ens fa una foto de família –som vuit- a l’escenari. Són gairebé les nou. Marxem.













Com que no hem abusat de les tapes, ens decidim a acabar la jornada en un local del carrer de Muntaner, a tocar de la Diagonal. Mentre anem fent, creuen la finestra en Mas i la que deu ser la seva dona. Ens mirem d’esbiaixada. En Mas, vist de tan prop, sembla més petit. La Locomotora deu fer estona que ha acabat la seva actuació.

L’endemà tinc curiositat per veure si algun mitjà informa de l’acte, si algun altre blocaire va estar present. A penes alguna informació a la ràdio i als mitjans locals. Els petits comerciants, la saba del país, la seva cotilla, ja se sap, no són notícia, no presenten conflictes greus, prou feina tenen a subsistir. I per molts anys.




P. S. Parlen del tema a l’Àgora d’avui. Generalitats de la Generalitat i dels altres. Trobo a faltar representants del sector. Si jo hagués estat un televident dels que fan preguntes, sempre marginals, hagués demanat a qui em volgués respondre:
1.Com és que es permet que en determinats negocis treballin menors de 16 anys Dels 16 als 18 es pot treballar sempre que hi hagi el consentiment dels pares, etc.).
2.Com és que alguns dependents que treballen a jornada completa només cotitzen a la S.S. pel 50 o el 25% de la seva activitat.

La resposta, cas de donar-me-la, hauria estat que no hi ha prou inspectors per controlar assumptes menors i que si ho volem denunciar...