Estimada Rodoreda

Res, Mercè, que continuem llegint-te i jugant amb les teves paraules. Demà vaig a veure o a escoltar -no ho sé ben bé- Senyores i minyones, ja et diré. Mentrestant vaig repassant.

Sabeu relacionar els començaments de més avall amb les obres següents: Vint-i-dos contes, Viatges i flors, La Mort i la Primavera, Mirall trencat, Aloma, Quanta, quanta guerra..., Semblava de seda i altres contes, Agonia de llum, La plaça del Diamant, El carrer de les Camèlies, La meva Cristina i altres contes?

Amb cinc encerts ja aproveu, però si aconseguiu el ple a l’11 ... Felicitats! A mi la memòria em falla.

Aleshores em vaig treure la roba, la vaig deixar al peu d’un lledoner a tocar de a pedra del boig i abans de ficar-me a l’aigua vaig mirar ben bé el color que el cel hi deixava, i tota la llum que el cel hi posava ja era diferent perquè havia començat la primavera que naixia altra vegada després de viure sota de la terra i a dintre de les branques...

Em vaig haver d’arraconar de pressa perquè venien contra mi potser un miler de cavalls amb soldats al damunt armats amb llances.

Caminaven a poc a poc.

Ens van deixar en el carrer de les Camèlies, al peu d’un reixat del jardí, i el vigilant ens va trobar a la matinada.

La Julieta va venir expressament a la pastisseria a dir-me que, abans de rifar la toia, rifarien cafeteres; que ella ja les havia vistes: precioses, blanques, amb una taronja pintada, partida en dues meitats, que ensenyava els pinyols.

Veu? –em va dir- en aquesta casa sense res, el meu marit cada any hi plantava les dàlies.

El Vicenç ajudà el senyor Nicolau a pujar al cotxe.

Vaig néixer a mitjanit, a la tardor, amb una taca al front no pas més grossa que una llentia.

-L’amor em fa fàstic!

Freda la nit que se’n va i de rosada
una herba poca ens enfebra el turmell;
l’aire és a punt per al cant de l’ocell:
l’alba ens espera dellà la collada.

Lentament, Ada Liz comptava els diners que li quedaven.

Mercè Rodoreda (1908-1983)