irrealitats

En descàrrec propi diré que la informació -o desinformació- que tinc, com la majoria dels meus conciutadans, i a vegades comparteixo és de fonts indirectes. Vull dir que si a vegades desconfio de la meua percepció de la realitat, la que rebo dels altres no crec que hagi de tenir una credibilitat més alta.

Aquesta introducció necessària ve originada pel fet que ja fa mesos, però més darrerament, que s'acusa la Colau, és a dir, als mitjans que té a les seues mans, de tenir una actuació feble, parcial, etc., amb els manters barcelonins, d'una conducta laxa a l'hora de foragitar-los de les vies públiques. Com que qui parla del tema rarament va més enllà del fet concret, jo tampoc ho faré, però m'agradaria que les veus que sento i a vegades escolto fossin rigoroses. Exemplifico: Quants manters hi ara i quants n'hi havia fa dos anys als carrers de Barcelona? Per què el nombre ha canviat? Quina política sobre aquest assumpte seguia l'anterior consistori i quina l'actual? Per què ni Trias ni la Colau són -era- capaços de concretar les actuacions que duen -duia- a terme? Xifres, actuacions, concrecions... La resta és xerrameca. Esclar que els informadors professionals o aficionats també podrien mirar de ser rigorosos. Dit això, jo, passejador habitual en llocs de manters, confirmo que he vist més actuacions policials durant l'època Colau que durant el període Trias, cosa que no vol dir absolutament res, és una constatació parcial, particular, limitada a uns espais.

P.S.: En aquesta informació parcial quotidiana, llegeixo al diari -foto inclosa- que l'alcaldessa, per allò de l'acció-reacció, ha visitat les peixateries escasses -tres?- del mercat de la Concepció, el meu, i posteriorment ha emès un tuit que diu: “La Rosa es lleva cada dia a les dues del matí i obre el mercat. Orgull de dones treballadores.” Em pregunto per què la Rosa es lleva a les dues del matí, quantes hores dorm, quin és el seu horari, la qualitat dels seus productes, a quina hora es lleven els altres paradistes -peixateres i peixaters inclosos-, si obren a les tardes, si les dones no treballadores -n'hi ha?- se senten orgulloses de no treballar o si les treballadores assalariades se senten orgulloses del seu treball... Entenc que un tuit no pot respondre tantes preguntes, i moltes altres; un post tampoc.

entre l'ètica i l'estètica

Queden ja pocs dies de l'exposició -l'única ara al Palau Robert- Dones a l'Afganistan, amb fotografies de Gervasio Sánchez i textos de Mònica Bernabé. Em sembla una mostra molt ben narrada -textos generals breus i precisos, textos específics al costat de les imatges, fotografies excel·lents, ordre ben trobat- de la situació de les dones a l'Afganistan: casaments concertats i realitzats sovint encara amb la núvia en la infantesa amb homes més grans, massa fills per poder-los criar bé, maltractaments físics i psicològics, desesperació, suïcidis, també esperança, algunes llums.

Què pensem els espectadors occidentals després de veure l'exposició? Prenem consciència d'una situació terrible, esclar, potser voldríem fer alguna cosa per canviar-la. És suficient? Podem anar més enllà? Com? Què queda després del sotrac dels textos i les imatges? Que pretenien els autors de textos i imatges, que s'han passat tant temps per arribar als resultats exposats? No ho sabria dir.

A mi, que m'agrada la fotografia, algunes imatges m'han semblat bellíssimes, absolutament ben resoltes: composició, colors, llum... Fins i tot la imatge de la mort, amb tant de sofriment previ i tanta desolació captada per la càmera- pel fotògraf-, m'ha semblat extraordinàriament poètica, com si fossin uns versos de Maragall. Per un moment he tingut un sentiment de culpa, de certa perversió que és difícil de comunicar.

Mentre estava fent fotos d'alguna foto, ha entrat una parella d'homes agafats del braç. El més jove anava llegint a l'altre, cec, els textos de l'exposició, els generals; de les fotos no en deia gaire res, no descrivia, no interpretava. Què ha vist el cec que no hagi vist jo? O a l'inrevés. Què ha pensat que jo no he pensat? No ho sabré mai.

temes del dia

Acaba (?) d'aparèixer un informe de198 pàgines sobre la violència contra les dones a Europa. En parlen els diaris, les ràdios, i a les televisions s'indignen els tertulians de torn, amb alguna dona inclosa, de torn. Inevitablement, en algun moment del text o de les converses apareixes -oh sospir!- la sorpresa i un cofoisme latent pel fet que la violència en els països del nord sigui més estadísticament visible. Si s'escau, es parla de la influència de les religions, de les tradicions, de la influència dels mitjans, de precedents, causes i conseqüents, de solucions i pedaços, de tot el que un pugui imaginar en el temps reduït que es pot dedicar a un tema mentre s'està a punt de passar a l'altre tema del dia, de l'hora.

I així van passant els temes i els dies mentre les consciències queden conscienciades i, recordem-ho, aquí som menys violents que al nord civilitzat. I demà maltractarem menys que avui perquè... El futur sempre és un misteri.

peus

tocar de peus a terra, no tenir ni cap ni peus, a peu pla, poder pujar-hi de peus, peus llatins (ep, Riba!), peus de fang, dorm amb els peus a llevant i el cap a ponent i viuràs llargament, el món als teus peus, ballar és somiar amb els peus, anar amb peus de plom, besar els peus d’algú, peus plans, peus de xinesa, peu de pàgina, estar en peu de guerra, peu del llit, a peu dret, mullar-se els peus, perdre peu, peus freds (no els suporto, els meus), peus calents (no agafen refredats), peus molls, al peu de la lletra, la beata bruixa amaga el peu i mostra cuixa, al peu del canó, peu de rei, peu de gallina (o era pell?) tenir un peu a la tomba (uf!), peu d’impremta, no moure un peu, peu de Crist bord, al peu de la lletra, peus amb peücs, ficar els peus a la galleda, besar els peus, peu que es repeteix...

peus descalços...

ulls estràbics, ulls irats, ulls miops, ulls impacients, ulls mig tancats, ulls orgullosos, ulls escodrinyadors, ulls insensibles, ulls inconstants, ulls mentiders, ulls cobdiciosos, ulls ingrats, ulls, ulls, ulls, i encara més ulls... Prou!

peus descalços...

peus tatuats? peus ferits?

Diuen que els ulls són el mirall de l’ànima. Què voleu que us digui? En aquell moment em van fer molt més efecte, em van interessar molt més, els seus peus, em van suggerir moltes més coses que els seus ulls. Els seus peus reflectien una sinceritat que dubto que mai pugui aparèixer en els seus ulls, tot i que no la coneixia de res.



















Jo, per si de cas, només m’atreveixo a despullar els peus al pic de l’estiu i en moments de provada intimitat.

(avui, a la xurri, per la seva complicitat en aquell moment, i en molts altres, i a la lluna, també per complicitats i perquè un dia mirarà els ulls i sinó ... què? Dues dones intel·ligents, sensibles, creatives i inquietes, que amaguen molt més del que diuen, i tant com diuen! I avui a tota la resta de les dones blocaires a qui m’agrada llegir i amb qui m’agrada parlar o vull escoltar. I no escric més perquè potser acabaria caient en tòpics en aquest dia de la dona (treballadora). No em tingueu en compte el post si us sembla també un tòpic, no ho és, o no era la meva intenció.)

P. S. I si m’hagués de quedar amb paraules de dones sense tòpics -les dones i les paraules, i busco només als blocs-, de les escrites avui, em quedaria amb les de la Violette Moulin que ens diu: “Sempre li he agraït que el seu masclisme, al cap i a la fi només teòric, desaparegués, sense adonar-se’n, quan s’ocupava de la meva educació.
M’agradaria creure que un dia arribarà en què, com jo, les dones del món no hauran de reivindicar res pel fet de ser dones. Mentre no arriba, recordem avui i cada dia, els seus drets com a persones.”

O assentiria amb la Lurdes quan diu als comentaris d’aquest bloc: "El "cop de porta" que fa la Nora -la protagonista de l'obra- és tot un símbol. Amb o sense "cop...", la majoria de dones som com ella: actuem sense esperar que el Destí ens arregli res."

Se m’acut que la Violette i la Lurdes potser es coneixen. Aneu a saber.