ja a la segona quinzena de l'any

Per Sant Antoni, un pas de dimoni.

Popular

No es pot fer una truita sense trencar els ous.

Popular

El primer que farem serà matar tots els advocats.

Shakespeare: Enric VI

Trump és Berluscuni passat per Marlboro

Javier Gurruchaga

Només estic segur de la correcta textualitat de la primera cita i en el cas de la tercera, accepto que la frase fora de context pot resultar equívoca, però en l'època de Shakespeare els advocats ja feia segles que tenien tal poder que el fet que després el dramaturg dissimulés no treu consistència al seu desig primigeni expressat per un secundari.

El 17 em va passar totalment desapercebut, cosa que em va produir una sensació de culpabilitat per haver oblidat que era el dia del patró del poble, que pràcticament totes les olives ja són als molins -no sé si la collita ha estat bona o no tant- i que els animals ja han estat beneïts, i fins l'any que ve. Com a penitència m'autoimposo rememorar lentament, resumides i en desordre, imatges segurament falses de les festes majors d'anys ja molt llunyans.

Em va semblar totalment demencial la insistència del fiscal a voler esbrinar què vol dir que per fer una truita cal trencar els ous. Tantes preguntes, tanta pèrdua de temps que es podia estalviar consultant simplement Google o, si és més partidari del paper, repassant les pàgines d'un diccionari de locucions i frases fetes, com el de Martí & Raspall. Per mi que hi havia un punt de mala intenció, si no d'inanitat intel·lectual. I el pobre noi assegurant que a Catalunya ho sap tothom això. Esclar que sembla que a la majoria d'advocats, fins i tot del país, perquè entenguin català cal pagar-los.

Escolto fragments de les declaracions d'Isabel-Clara Simó, darrer Premi d'Honor de les Lletres Catalanes. Que el motiu recurrent, o això sembla a la televisió, sigui que per fi se sent valorada... sense comentaris.

No he tingut forces per acabar de sentir el curtíssim discurs d'investidura del nou president dels Estats Units d'Amèrica. Si hagués estat un alumne meu en una classe d'expressió oral, li hagués dit que es tornés a preparar l'exposició; esclar q ue la repercussió de les paraules dels meus alumnes i les meues eren molt limitades. Podem fer broma, però cal recordar que els americans marquen tendència. Tremolaria si no fos que sé que tot el que puja baixa, la qüestió és el temps i el tempo.

Fa fred. A Barcelona un fred suportable, potser per això els turistes, que deuen venir d'un clima més inhòspit, pugen i baixen pels carrers precedits pel soroll de les rodes d'aquestes maletes tan còmodes i lleugeres i tan indiscretes i amenaçadores. Ahir em van mullar unes gotes tan fines de pluja que per un moment vaig pensar que les somiava; a penes un sospir i estranyament càlides; de seguida vaig saber que no es convertirien en neu. Avui la pluja ha estat més com cal. Sí que el dia s'allarga, però l'hivern és encara ben viu, amb capvespres sense cap interès. Ahir vaig mirar una pel·lícula ambientada a la Provença on ningú no parlava provençal i on tenies la certesa que allà sempre és primavera -tot un món de promeses-, una primavera mig estiu mig començament de tardor. Avui Whiplash -quina meravella!- m'ha semblat molt més com cal: l'hivern sempre present i, potser, l'esperança de primavera.

on off standby

Anar al cinema a veure una comèdia que ha vist tothom, al menys a França (quan vaig emprendre el vol realment?), sopar en un lloc on l'oli dels fregits és net i les braves petites, cruixents per fora i amb salsa pròpia, sortir en ple diluvi per arribar moll de turmells a genolls, com ahir, posar-se el pijama abans d'hora, obrir la finestra per deixar entrar el soroll de la pluja sense cap rancúnia, al contrari, mirar que hi ha al WhatsApp, repassar no gaire atent què passa al món, escoltar un xic de música, llegir, potser, una estona altres blogs i el llibre quediu l'Allau, esperar que vingui la son o anar-la a buscar, content de tapar-se una mica, etc.

nítids i precisos

Quin locutor admirava més?

Jorge Arandes, per la seua veu nítida, la dicció precisa... Era el meu model

D'una entrevista a J. M. Bachs (“LV”, 9-4-2014)

Les lectures ràpides i irreflexives a vegades són perilloses. En llegir la resposta de Bach el primer que se m'ha acudit és que un model de locutor ho hauria de ser també, i molt especialment, pel que diu, pel contingut del seu discurs, per la tria dels temes que exposa. He oblidat que locutor és simplement una persona que parla, que presenta un material que no necessàriament ha confeccionat. He recordat que locutor ve de locució, del llatí locutione, és a dir, en l'accepció que em va més bé, manera d'expressar-se. No sé si és fa servir gaire el mot locutor en els mitjans de comunicació parlats actuals, avui potser hi ha més presentadors, conductors, etc. I com s'agrairia que tots tinguessin la veu nítida i la dicció precisa...

I com s'agrairia -al menys a mi m'agradaria- que els escriptors de novel·les i els de poesia (anomenats poetes) i de qualsevol altra literatura oral o escrita, més enllà del que expliquen o volen comunicar, fossin també posseïdors d'una veu nítida i d'una dicció precisa, dit d'una altra manera, perfectament intel·ligibles, fins i tot quan busquen els equívocs, dintre de la varietat dels seus estils. No és gens fàcil, no. I no es traca de manca d'entrenament dels lectors.

cultura també rima amb agricultura (segon esbós en prosa d'un futur poema monorim escrit el dia de la marededéu d'agost))

Tothom sap que cultura rima amb literatura. Alguns diuen que es la rima més perfecta i es decanten per la poesia o el teatre o la novel·la i altres proses, o per tot plegat. A vegades, sentim dir que també rima amb pintura o amb partitura, fins i tot amb escultura o arquitectura. M'agraden aquestes rimes.

Jo, però, confesso que aquestes rimes sovint em semblen una impostura dels àvids que tenen molta cintura a l'hora de presentar una candidatura amb confitura que només és plena de serradura, raspadura i corcadura de subcultura.

Jo, que abomino de qualsevol censura, demano que es creï una autocensura que acabi amb totes aquelles manifestacions de la cultura ínfima sense dretura perquè, també amb la rima fàcil de contracultura, ens passen factura no només econòmica, que ja hi estem acostumats, sinó sobretot intel·lectual i són una tortura que ens deixa sense carnadura i ens produeix baldadura.

Jo reivindico els poemes en què cultura rima també amb agricultura i, si convé, amb avicultura. Jo reivindico un país també de versos lliures en què no s'oblidi que la física, la química, les matemàtiques, la medicina... formen part de l'estructura necessària de la cultura de qualsevol territori -i persona- que vulgui gaudir d'una plenitud futura.

Per acabar, unes gotetes d'angostura.

de Boris Vian a Artur Mas, passant per qui més convingui

Ce qui m´intéresse, ce n´est pas le bonheur de tous les hommes c´est celui de chacun.


Boris Vian


Escolto i torno a escoltar xifres. No ho sé ben bé, però sembla que el nombre d'aturats a Catalunya, segons fonts oficials, deu estar en aquest moment entre els mig milió llarg i les sis-centes mil persones (ara mateix ja hi deuen ser). Hi podria afegir pensionistes que viuen de la misèria i miserables de totes les edats que viuen de sous vergonyosos i amb futur econòmic incert: els privilegiats d'entre els pobres.

Escolto i torno a escoltar remeis: cal afavorir la petita i mitjana empresa, ens convé investigació i desenvolupament..., podrem competir amb...

Com que sóc un ignorant, em pregunto si algú ha fet càlculs i sap en què (en aquest país de l'extotxo i el turisme -també el cultural, que no sigui dit- , dels serveis diversos i d'altres fonts de riquesa similars) s'ocuparan dintre d'un any, dos tres, quatre... cada un dels aturats del recompte oficial. Recordo que fa uns anys alguns s'atrevien a donar xifres aproximades, magnituds espectaculars que se sabia que eren fum d'encenalls. Ara ni això. Em moc entre la innocència i l'escepticisme: ¿un sobtat brot d'honradesa entre els polítics i els economistes, etc., l'acceptació de la ignorància del futur o una pausa en el camí de l'engany que ja no es creu ningú, ni els que mantenen la fe?

I tan pobres com som (ei, són!), no iniciarem cap revolució d'aquelles que comencen en els països pobres perquè nosaltres vivim en un país democràtic, en el millor dels mons possibles, en una societat del benestar que no té per sobre cap món millor al qual pugui aspirar. És clar que aquí sempre ens queda l'esperança de la independència, de la política (?), vull dir, que ja és. I als de la resta d'Espanya els queda l'esperança que no l'aconseguim, que també déu n'hi do.


Ben mirat, però, sempre ens quedarà parlar dels amors i els desamors i els pans de cada dia, cadascú els seus.

estiuenc

No em disgustaria anar a veure l’onada groga de demà si no fos perquè l’esdeveniment m’agafa en una hora que ja tinc compromesa amb el meu raconet d’ombra on em cargolo sempre que puc. Ves, potser faré un esforç, però.

A més, potser és el moment de demanar hora immediatament per tal de fondre tots els dolors de l'any. Fa uns dies ja vaig fixar la vista en un anunci que promet, tot i que desconfio una mica dels promotors que a l’hora d’anunciar-se no tenen prou cura amb la llengua. Respectaran el meu cos si no respecten la meva llengua? Saben realment què és l’auriculoteràpia o em fotran pel que jo, fins consular les fonts adients, considerava que era un infix de pes? Terrible i dolorós dilema.

I després, potser una tapeta en un restaurant que no només respecta la llengua sinó que hi juga (és un local d’en Martí?). És clar que la meva desconfiança continua: mimar la llengua vol dir que les tapes no seran reescalfades?

Quantes possibilitats incertes em presenta l’estiu... I si em quedés en el meu raconet d’ombra i terra?