8.2.11

de Boris Vian a Artur Mas, passant per qui més convingui

Ce qui m´intéresse, ce n´est pas le bonheur de tous les hommes c´est celui de chacun.


Boris Vian


Escolto i torno a escoltar xifres. No ho sé ben bé, però sembla que el nombre d'aturats a Catalunya, segons fonts oficials, deu estar en aquest moment entre els mig milió llarg i les sis-centes mil persones (ara mateix ja hi deuen ser). Hi podria afegir pensionistes que viuen de la misèria i miserables de totes les edats que viuen de sous vergonyosos i amb futur econòmic incert: els privilegiats d'entre els pobres.

Escolto i torno a escoltar remeis: cal afavorir la petita i mitjana empresa, ens convé investigació i desenvolupament..., podrem competir amb...

Com que sóc un ignorant, em pregunto si algú ha fet càlculs i sap en què (en aquest país de l'extotxo i el turisme -també el cultural, que no sigui dit- , dels serveis diversos i d'altres fonts de riquesa similars) s'ocuparan dintre d'un any, dos tres, quatre... cada un dels aturats del recompte oficial. Recordo que fa uns anys alguns s'atrevien a donar xifres aproximades, magnituds espectaculars que se sabia que eren fum d'encenalls. Ara ni això. Em moc entre la innocència i l'escepticisme: ¿un sobtat brot d'honradesa entre els polítics i els economistes, etc., l'acceptació de la ignorància del futur o una pausa en el camí de l'engany que ja no es creu ningú, ni els que mantenen la fe?

I tan pobres com som (ei, són!), no iniciarem cap revolució d'aquelles que comencen en els països pobres perquè nosaltres vivim en un país democràtic, en el millor dels mons possibles, en una societat del benestar que no té per sobre cap món millor al qual pugui aspirar. És clar que aquí sempre ens queda l'esperança de la independència, de la política (?), vull dir, que ja és. I als de la resta d'Espanya els queda l'esperança que no l'aconseguim, que també déu n'hi do.


Ben mirat, però, sempre ens quedarà parlar dels amors i els desamors i els pans de cada dia, cadascú els seus.

4 comentaris:

Puigcarbó ha dit...

Ja vaig dir al seu dia que haviem de declarar la Guerra a Andorra i de seguida rendir-nos. Deixariem de ser espanyols per ser Catandorrans i tindriem el tabac, el formatge i altres productes més barats, Pero no em fan cas. Ah!i viuriem en un paradís fiscal, lo qual no està malament.

zel ha dit...

Ja saps, que jo m'apunto a aquest carro, i cada dos per tres tinc aquestes sortides, com la teva d'avui...i no veig camí, ni horitzó, ni res que no passi per una revolta global, fins que els miserables i els més miserables (tots nosaltres) no puguem més...

Lluís Bosch ha dit...

Ahir, el nou president de la generalitat va enviar una carta als seus treballadors (que anomena "col·laboradors"). Al segon paràgraf ja parla de crisi i al tercer que caldrà estar disposats a fer sacrificis. Mentre em penso si li responc, també penso en la gent d'aquests països que surten al carrer perquè ja n'estan tips de tanta presa de pèl. Aquí, però, tenim els mitjans a favor de l'estat i dels polítics, i això es nota. Jo crec que la primera cosa que faré és deixar de veure TV i escoltar ràdio, a veure què passa.

pere ha dit...

Ja no ens queda ni Andorra, Francesc. Les mateixes autoritats andorranes reneguen del seu paradís fiscal, diuen que volen ser com tothom. Ai, aquesta dèria igualitarista!

Ja sé, ja sé, zel, que aquest tipus de reflexions són habituals -i necessàries- a casa teva. Ja sé, també, que no porten enlloc, perquè, de moment, ningú no ens presenta cap món organitzat al qual es pugui accedir amb certes garanties de millora econòmica; les altres millores són discutibles, discutides, molt diverses, i sovint volàtils.
En el nostre cas, potser som mioserables, però encara no som pobres, i sense pobresa no hi ha res a fer.

Ja vaig llegir la carta que ens va enviar, Lluís, i per un moment em va semblar que podia dir alguna cosa, però de moment em vaig aguantar.
No crec que siguin els mitjans els nostres condicionants, sinó més aviat la nostra forma de vida. En altres països, hi ha molta gent que gairebé l'únic que pot perdre és la vida.