A vegades llegeixo, escolto, em diuen, amollo, material sobre els valors. No es tracta d'un tema habitual, però sí recurrent que apareix sempre que algú troba a faltar algun valor.
Valor deu venir de valer, allò que val. Curiosament, quan ens queixem de la falta de valors solem dir que actualment tot s'hi val, cosa que pot semblar que indica que els valors són abundants, però precisament la queixa és aquesta, que cadascú té els seus propis valors, els anomeni com els anomeni, i la creença, quan ens posem seriosos en aquesta qüestió, és que els valors són béns preuats i com a tals han de ser limitats i comunament acceptats i acceptables, perquè marquen les regles del joc.
Parlar dels valors, a més, és parlar de temporalitat. Els valors suposen tradició, pòsit. A través dels anys les persones de determinada comunitat o hàbits culturals han anat confegint una escala amb capacitat d'evolucionar (o involucionar) d'allò que els sembla valuós, allò que cal tenir en compte per arribar a tenir una societat humana que funcioni i que no suposi sorpreses sobtades, trencaments traumàtics, especialment en els aspectes morals i ètics. El temps, però, canvia a un ritme accelerat, provocant que valors o contravalors considerats immutables durant llargs períodes de temps siguin qüestionats, substituïts o simplement oblidats per les noves generacions o per les velles que es volen modernitzar.
Si em preguntessin a mi quins són els meus valors o els valors de la societat catalana, occidental, etc., no sabria què dir. Quan es parla del tema es barreja tal quantitat de mots abstractes amb comuns, de conceptes generals amb concrecions, de variables circumstancials, que traure'n l'aigua clara mortifica els filòsofs més honrats. Família, nació, treball, vida... amb subgrups i grups dels subgrups formen part d'un barret de valors que el prestidigitador de torn remena, i en treu el que li convé, davant els aplaudiments o el rebuig, si no la indiferència, del públic congregat.
Hi ha valors acceptats per la majoria dels membres de la nostra societat més propera? No ho sabria dir. Ens posaríem d'acord per concloure que tal actitud o pensament mostra un valor determinat? També ho ignoro. Arribaríem a trobar una definició més o menys consensuada del concepte valor en el sentit sobre el qual he divagat aquí? Res de res, continuaríem volen justificar allò que amb prou feines sabem definir. Pures divagacions amb un cert grau d'èmfasi.
2 comentaris:
L'altre dia en parlàvem a la feina, de tot això. El problema -va dir algú- és que el que anomenem sentit comú cada cop és menys comú. Cada cop costa més treure'n l'aigua clara, de tot plegat.
El sentit comú, si existeix, se'ns ha volgut fer creure que era un concepte comú al conjunt de les persones, però, no deixa de ser un concepte que té cada persona i que no necessàriament coincideix amb la del costat. Cal posar exemples?
Publica un comentari a l'entrada