Fa setmanes senceres que no llegeixo
versos, que no escolto versos, tret, potser, dels de l'Anna, que són
i no són, com els de la Carme, i dels que algú va deixant segons li
vaga en alguns blogs. Avui - el meu avui sempre és l'ahir dels
altres-, només per curiositat, he buscat els poemes del colombià.
He trobat poca cosa i he triat:
Que te acoja la
muerte
con todos tus sueños intactos.
Al retorno de una furiosa adolescencia,
al comienzo de las vacaciones que nunca te dieron,
te distinguirá la muerte con su primer aviso.
Te abrirá los ojos a sus grandes aguas,
te iniciará en su constante brisa de otro mundo.
La muerte se confundirá con tus sueños
y en ellos reconocerá los signos
que antaño fuera dejando,
un cazador que a su regreso
reconoce sus marcas en la brecha.
con todos tus sueños intactos.
Al retorno de una furiosa adolescencia,
al comienzo de las vacaciones que nunca te dieron,
te distinguirá la muerte con su primer aviso.
Te abrirá los ojos a sus grandes aguas,
te iniciará en su constante brisa de otro mundo.
La muerte se confundirá con tus sueños
y en ellos reconocerá los signos
que antaño fuera dejando,
un cazador que a su regreso
reconoce sus marcas en la brecha.
Álvaro Mutis: “Amén”
Una mica més tard, he agafat l'únic llibre del xilè, mort fa trenta anys aquest 23, que tinc en els prestatges. He copiat, no sé ben bé per què, “Lamento lento”:
En la noche del corazón
la gota de tu nombre lento
en silencio circula y cae
y rompe y desarrolla su agua.
Algo quiere su leve daño
y su estima infinita y corta,
como el paso de un ser perdido
de pronto oído.
De pronto, de pronto escuchado
y repartido en el corazón
con triste insistencia y aumento
como un sueño frío de otoño.
La espesa rueda de la tierra
su llanta húmeda de olvido
hace rodar, cortando el tiempo
en mitades inaccesibles.
Sus copas duras cubren tu alma
derramada en al tierra fría
con sus pobres chispas azules
volando en la voz de la lluvia.
Pablo Neruda
He fet una excepció. No tinc ganes, avui, encara, de llegir versos. Quan arribin les pluges de la tardor, quan vingui el fred de l'hivern, quan torni a esclatar la natura primaveral... Quan tingui ganes, o em vinguin sols, casuals, sense premeditació; potser demà.
2 comentaris:
Els versos, llegir versos ha de ser com dius, que vinguin sols, sense premeditació, mai no he sabut llegir versos amb la mateixa actitud que agafo una novel·la o qualsevol altre tipus de llibre. la poesia t'ha d'agafar gairebé per sorpresa... :) o sóc jo, vaja que ho sento així.
No he llegit mai Àlvaro Mutis, la veritat i aquest poema que ens has regalat, m'ha agradat. Escriu un pensament que jo algun cop he tingut el la seva vessant inversa: Penso que mai ens fa tanta por o tanta recança morir-nos, com quan hem perdut els somnis o les il·lusions.
O sigui que té prou raó que ens agafi amb els somnis intactes o si no pot ser ben intactes, al menys que siguin reconstruïts de nou.
Bon dia, Miquel!!!
A mi m'agafa a partir d'un nom escoltat de sobte, d'un poema que m'ha arribat... Després tinc ganes de continuar. A l'estiu o, més ben dit, durant les vacances no solc llegir poesia; bé, mai no llegeixo gaire poesia, encara que a vegades en un moment determinat, ho faci de forma compulsiva.
Jo crec que tampoc no havia llegit Mutis, i a internet he trobat ben poca cosa per tenir-ne una idea prou completa.
Avui no sé què dir-te sobre la mort, sobre la "meua" mort.
Publica un comentari a l'entrada