urnes, arnes...?

Un comentari de pons007 m'ha fet reflexionar. Diu ell: A veure si ara es posa de moda començar a fer cas als resultats referèndums. No, sabem que a vegades es fa cas i a vegades no; i no entrem en l'omnipresent pregunta de tantes votacions: és vinculant o no? A Barcelona tenim un cas relativament recent que potser no es pot anomenar referèndum sinó consulta ciutadana -uf, això dels noms-, Hereu ens diu si cal fer reformes a la Diagonal i li diem que no, Trias, el seu successor, no consulta la ciutadania i ens eixampla les voreres, i tots tan contents, i a veure quan Colau es decideix a continuar la reforma fins al passeig de Sant Joan, que la necessita amb urgència. A Tortosa, que era l'origen del comentari, pot passar el mateix, vindrà un nou consistori municipal i decidiran pel seu compte desmuntar el monument franquista reinterpretat del mig del riu i no passarà gaire cosa, crec.

Els referèndums -o les consultes- oficials són molt curiosos. Quan i per què els representants democràticament elegits pel poble -és veritat que quan votem a penes coneixem (i conèixer és un dir) els primers de la llista, i encara- senten la necessitat de demanar als ciutadans que opinin sobre determinada qüestió? És un misteri. De fet els referèndums sempre fan una mica de pudor: o bé indiquen que el governant es vol rentar les mans sobre un tema controvertit o bé indiquen que si fos per ells la cosa no es tocaria o, en altres casos, volen que se'ls digui: sí teníeu raó (a vegades no calculen bé la seua raó); també, davant de veus polítiques discordants, esperen una confirmació de la seua política fent veure – i a vegades pots ser veritat- que emana de la voluntat popular, sovint prèviament mediatitzada. Em deixo alguna variant? I tant!

Com em passa cada cop més, m'he deixat emportar per les divagacions, perquè no volia parlar de referèndums sinó d'eleccions. Ara em toca abreviar. La qüestió és aquesta: per què és obligatori, si l'atzar et crida, presentar-te com a president o vocal en les meses electorals? Hi ha algun detall en aquesta obligatorietat que se m'escapa, i mira que la deuen haver justificat vegades. Hauria de sr un orgull participar en un dels moments nuclears de la democràcia? Però aquesta història necessita un nou començament; un altre dia.

xocolate blanc

A part de la festa, el q ue m'interessava de la consulta d'ahir era el percentatge de participació. Sabuda la dada, sobre la qual ja vaig fer comentaris previs que no repetiré, restaré atent al proper pas del camí. Mentrestant, aniré escoltant les opinions d'uns i altres que es repetiran fins la sacietat i valoraran des de perspectives diferents i amb subjectivitat inevitable i interessada el recorregut del procés. Per exemple, dos titulars de diaris d'avui en la versió digital(no cal que citi els noms): Gran impacte del 9-N a la premsa internacional, diu un; mentre l'altre afirma: Una consulta poco ruidosa en los medios Internacionales.

De moment, a mi, participant anònim en la història que es va desenvolupant, el que més m'agrada, el que fins cert punt m'admira, és la petita complicitat festiva, il·lusionada, entre els convençuts que cal tirar endavant el projecte d'independència. Una il·lusió un xic babaua, creativa en paraules i fets i no exempta de pragmatisme, que contrasta amb la desconfiança o les desqualificacions dels escèptics i les ires apocalíptiques dels contraris. Simplifico, esclar, perquè els matisos són molts i la meua divisió en tres categories és de titular de telenotícies. Però m'explico a través d'un exemple.

En tornar de votar, hem passat per la Baylina, una pastisseria centenària que abans de la guerra tenia uns quants locals repartits per Barcelona i que ara en conserva un al Passeig de Sant Joan. Eren gairebé les tres tocades i en entrar hem vist que ja gairebé havien retirat tots els pastissos de les vitrines. Hem fet intenció de tornar a sortir, però el propietari ens ha demanat amablement què volíem. Li hem dit i ha enviat la dependenta a buscar-ho. Mentrestant, ens ha preguntat si veníem de votar. Li he dit que sí, i que les xifres de participació a la una superaven lleugerament el milió. Sembla que s'ha sorprès positivament i mentre ens mirava somrient, ha agafat una pastilla petita de xocolate blanc-es a dir, groguenc- i ens l'ha regalat. El xocolate, segons es pot veure a la imatge, reprodueix una papereta de votació. Ens ha assenyalat la línia vertical divisòria entre el sí i el no i ens ha dit que ens pertocava arribar a la línia seguint l'opció que haguéssim votat.

-I quan arribem a la línia? Continuem?

-Home, en els temps que vivim no s'ha de llençar res -ha respost després d'una lleugera vacil·lació.

-En tot cas, l'acabarem amb els ulls tancats -he afegit per tranquil·litzar-lo.

La noia ha arribat amb el tortell. Cap descompte, evidentment. Les tres ben tocades. El xocolate, excessivament dolç, però ja se sap amb el xocolate blanc. A mi m'agrada.

Hedy Lamarr i el 9-N

No sabia si en el moment de decidir la data, els promotors van tenir en compte qui sap quina efemèride gloriosa o si simplement van pensar un dia que no es relacionés amb cap altre per tal que fos recordat sense competència; o ni una cosa ni l'altra i va ser una qüestió d'atzar amb un punt d'estratègia.

Passat els primers moments, no em vaig atrevir a preguntar a ningú el simbolisme de la data per no quedar com l'únic desinformat del país: Sí, home, sí, es va triar el 9-N perquè... Avui, però, gairebé per casualitat, he lligat caps; és veritat que els estira i arronsa dels darrers dies han ajudat força. Es va triar el 9 de novembre de 2014 perquè just aquest dia se celebra el centenari del naixement de l'actriu Hedy Lamarr (coneguda inicialment com Hedwig Eva Maria Kiesler), també coneguda com la dona més bella de la història del cinema.

No, en realitat no és que els qui decidiren la data pensessin que seria la votació més bella de la història de Catalunya, sinó que, a més d'actriu, Hedy Lamarr era també enginyera de telecomunicacions i va inventar un sistema de transmissió de codificacions anomenat espectre eixamplat, vaja, un antecedent del WI-FI que ens fa tan feliços. En honor seu, el 9-N se celebra el Dia Mundial de l'Inventor.

Sé que he arribat tard a desfer l'entrellat del simbolisme del 9-N i que ha estat definitiu veure els invents -i els que encara queden- que a darrera hora s'han empescat el govern i els particulars per fer possible la votació del diumenge -i no cal dir la importància de les comunicacions sense fils en tota la moguda-, però tinc la intima satisfacció d'haver descobert gairebé sense ajuda aquest obscur simbolisme que feia tant que em ballava pel cap i, especialment els dissabtes i els diumenges, no em deixava dormir. Quin descans!

després del nou nou i més enllà

A mi, que ara fa temps que porto una vida tranquil·la i rutinària, tot això del nou nou, em distreu i em diverteix; sobretot la part que correspon al país, no la part de Madrid o dels seus acòlits d'aquí, que és més aviat avorrida a base de reiteració, i plena d'amenaces d'apocalipsis.

WhatsApps amb vídeos, lemes, propostes d'amics i coneguts, el groc que es posa de moda, excepte en els aparadors de roba (que també en algun cas), les declaracions institucionals que ja no són institucionals i fan servir els pronoms neutres, és a dir, ja m'enteneu, els periodistes que van de bòlit i s'avancen a les jugades i es queden enrere, en uns rondos que ja voldria el millor Barça de tots els temps, el govern d'aquí que denuncia el govern d'allà en un tribunal d'allà, la casserolada, que avui ha estat discreta, però que demà serà més sonada perquè n'han parlat a la tele i a la ràdio, l'església d'aquí, que fa costat a la votació, o al menys així ho dedueixo a partir del fet que em toca votar en un col·legi religiós, el que parla a la ràdio per oferir casa seua si fallen els locals públics... Inacabable.

És veritat que el grau d'imaginació potser no és espectacular, però jo sóc d'imaginació relativa i unes manifestacions massa sofisticades, gaire allunyades de l'humor popular, m'anirien grosses, em sobrepassarien. M'agrada la comèdia tal com va, ara tirant cap als Marx ara cap a Balzac.

Hi haurà un moment que tot això s'acabarà, no sé si després de molts o pocs cicles d'eleccions plebiscitàries (sic), manifestacions multitudinàries i votacions del tipus que sigui. Potser fins i tot s'acabarà amb la independència del territori. Bé, les coses són així, tot té un principi i un final. Aleshores viurem, més o menys, com viuen les nacions, els països, la gent, que té un estat propi. Viurem la rutina quotidiana, sense estímuls gairebé quimèrics, sense horitzons de glòria, sense somnis de llibertat col·lectiva, sense res més que el que ja tenen tants altres països, nacions, pobles, persones... Bé, potser imaginarem alguna altra cosa, no massa gran, no massa atrevida, entre el seny i la rauxa. Ja es veurà.

reflexió i redoxon

Silenci. No hauria de dir res, però no me'n puc estar: avui, en un assaig de les votacions de demà, s'ha demostrat que no cal la presència d'0bservadors internacionals. Malgrat les pressions, no hi ha hagut tongo -potser només que Zapatero s'ha convertit en José Luís. És això? Ai, només calia que fos "quatre", i tots contents.




Insperadament, ha començat a caure una pluja fina.