xocolate blanc

A part de la festa, el q ue m'interessava de la consulta d'ahir era el percentatge de participació. Sabuda la dada, sobre la qual ja vaig fer comentaris previs que no repetiré, restaré atent al proper pas del camí. Mentrestant, aniré escoltant les opinions d'uns i altres que es repetiran fins la sacietat i valoraran des de perspectives diferents i amb subjectivitat inevitable i interessada el recorregut del procés. Per exemple, dos titulars de diaris d'avui en la versió digital(no cal que citi els noms): Gran impacte del 9-N a la premsa internacional, diu un; mentre l'altre afirma: Una consulta poco ruidosa en los medios Internacionales.

De moment, a mi, participant anònim en la història que es va desenvolupant, el que més m'agrada, el que fins cert punt m'admira, és la petita complicitat festiva, il·lusionada, entre els convençuts que cal tirar endavant el projecte d'independència. Una il·lusió un xic babaua, creativa en paraules i fets i no exempta de pragmatisme, que contrasta amb la desconfiança o les desqualificacions dels escèptics i les ires apocalíptiques dels contraris. Simplifico, esclar, perquè els matisos són molts i la meua divisió en tres categories és de titular de telenotícies. Però m'explico a través d'un exemple.

En tornar de votar, hem passat per la Baylina, una pastisseria centenària que abans de la guerra tenia uns quants locals repartits per Barcelona i que ara en conserva un al Passeig de Sant Joan. Eren gairebé les tres tocades i en entrar hem vist que ja gairebé havien retirat tots els pastissos de les vitrines. Hem fet intenció de tornar a sortir, però el propietari ens ha demanat amablement què volíem. Li hem dit i ha enviat la dependenta a buscar-ho. Mentrestant, ens ha preguntat si veníem de votar. Li he dit que sí, i que les xifres de participació a la una superaven lleugerament el milió. Sembla que s'ha sorprès positivament i mentre ens mirava somrient, ha agafat una pastilla petita de xocolate blanc-es a dir, groguenc- i ens l'ha regalat. El xocolate, segons es pot veure a la imatge, reprodueix una papereta de votació. Ens ha assenyalat la línia vertical divisòria entre el sí i el no i ens ha dit que ens pertocava arribar a la línia seguint l'opció que haguéssim votat.

-I quan arribem a la línia? Continuem?

-Home, en els temps que vivim no s'ha de llençar res -ha respost després d'una lleugera vacil·lació.

-En tot cas, l'acabarem amb els ulls tancats -he afegit per tranquil·litzar-lo.

La noia ha arribat amb el tortell. Cap descompte, evidentment. Les tres ben tocades. El xocolate, excessivament dolç, però ja se sap amb el xocolate blanc. A mi m'agrada.

entre creença i intel·ligència, amb amor

Quin enrenou! Quines corredisses! Quanta precipitació! Ai, que ens hi va la vida! Quina vida?

Entenc que la consulta del 9 de novembre quant a efectivitat és un acte de mobilització no gaire diferent d'altres consultes o firmes en què ja he participat, per molt que interpretacions apressades actuals o altres de posteriors li vulguin atribuir una transcendència que no tindrà. S'hi ha d'anar? Doncs hi anirem.

Que l'enrenou mediàtic posterior a la reunió de despús-ahir fos considerable -i el que ens espera- ho entenc perfectament, que l'enrenou, les dispersions, les declaracions i les contradeclaracions dels representants dels partits polítics més o menys sobiranistes -el discurs dels altres és monolític i per tant previsible- fossin, i encara són, d'una intel·ligència elemental, d'una mediocritat argumentativa tan palesa, em sembla més patètic.

Que no volen decebre la societat civil -qui cony s'ha inventat aquest terme de societat civil- o els seus votants... Que si és va dir que el 9-N cal mantenir la data sí o sí... Que sí, però amb unes condicions innegociables... Que no, però sí, si... Que parlo a títol personal, però no institucional... que si les promeses... Que potser noves eleccions... Marededéu quanta retòrica i quanta... Com en diuen els alemanys... Wortschwall... Geschwafel...?

A veure si la setmana vinent tothom se centra una mica i jo puc arribar a pair tota la informació. Sense pressa, sense pressa. Qui no pugui aguantar el temps, que s'esborri.

Com sé que jo tampoc he dit res gaire coherent, cedeixo un altre cop la paraula a Llull i a un llibret que tots s'haurien de llegir, només un verset cada dia i per ordre, no de la manera que jo els presento aquí.

 

2. Les carreres per les quals l'amic encerca son amat són llargues, perilloses, poblades de consideracions, de sospirs i de plors, i il·luminades d'amors.

18. Demanà l’Amic a l’enteniment i a la voluntat quin era més a prop del seu Amat, i ambdós corregueren, i arribà abans al seu amat l’enteniment que la voluntat.

44. Dos són els focs que escalfen l’amor de l’Amic: l’un està format de desigs, plaers i pensaments; l’altre està compost de temor, llanguiment, i de llàgrimes i de plors.

137. Demanaren a l’Amic de què naixia l’amor, i de què vivia, i per què moria. Respongué l’amic que l’amor naixia del record, i vivia de la intel·ligència, i moria per l’oblit.

197. Tant amava l’Amic el seu Amat que de tot el que li deia, el creia; i tant el desitjava entendre que tot el que en sentia dir ho volia entendre per raons necessàries. I per això l’amor de l’Amic estava entre creença i intel·ligència.

351. Angoixós i plorós anava l’Amic a cercar el seu Amat per vies de sentits i per camins d’intel·ligència. I sorgeix la qüestió de sobre quin dels dos camins entrà primerament mentre cercava el seu Amat, i en quin l’Amat es mostrà a l’Amic més clarament.

Quant a la simbologia de l'amic, l'amat, l'amor, etc. -que consti que no he fet sortir lo foll-, és cosa de cadascú. Però, sobretot, a poc a poc, que el camí és llarg.

il·lustracions per a no il·lustrats

En temps de crisi, social, econòmica, política..., es genera una quantitat important de literatura sobre els temes que els ciutadans viuen, protagonitzen, pateixen. Literatura circumstancial i efímera i d'altra que amb el temps queda fixada. En el cas del moviment a l'entorn del desig -o no desig- d'autodeterminació i la seua contra (manifestacions, propostes de referèndum o consulta, reivindicacions verbals o orals d'un o altre signe...) s'han produït també innumerables mostres gràfiques que, a través de diverses formes i mitjans, han omplert vies de comunicació públiques i privades amb més o menys originalitat i fortuna.

No sé si ja és l'hora -sempre se'n pot editar m´s d'un volum- , però hauria d'arribar un moment en què algú o alguns recullin aquest material i l'ajuntin, cronològicament o d'alguna altra manera, en un corpus gràfic amb els comentaris pertinents. Fotos, dibuixos, muntatges amb text, força elaborats o d'un primitivisme escandalós, donarien una visió, un matís complementari important, al material estrictament literari interpretatiu o descriptiu d'aquests anys i, segons com, s'acostarien més a la realitat plural dels ciutadans immersos en aquesta situació efervescent i de continuïtat incerta -després de demà, quin serà el proper pas? Quantes propostes diferents es faran? Qui seguirà qui?- que estem vivint.

Per si no ha quedat clar, incloc unes mostres del material a què em refereixo i em disculpo perquè no sigui més variat ideològicament, però m'arriba el que m'arriba. Per cert, m'ha semblat que darrerament hi ha una tendència en les il·lustracions a tractar la intel·ligència. M'agradaria recordar que l'abstracció que anomenem intel·ligència té molt a veure amb la capacitat d'adaptació a les situacions que es presenten en cada moment i a la previsió de situacions futures.

 

 

 

P.S. Segur que el facsímil de les notes de Rajoy és fals. Un professor seu d'aquella època, precisament el que suposadament les firma, diu que erenboníssimes, excepte en dibuix. Cert que no ens acabem de creure algunes afirmacions del professor: En el corrillo, él mandaba; destacaba y era el protagonista. No digo que anulara a los otros, pero era la alegría del grupo..; però, en termes generals, segur que diu, ha ha ha!, la veritat i Rajoy, quan vulgui, podrà corroborar documentalment el seu aprofitament acadèmic, cosa, esclar, que no servirà més que per confirmar les notes que treia.

temps a la taula de pòquer

Habitualment, els moviments polítics, tant de persones, de fets, com d'idees, són lents. Els mesos, els anys, els lustres, les dècades -no m'atreveixo a anar més enllà en les consideracions temporals-..., ofereixen poques novetats. Ara puja un i baixa un o altre; ara evolucionem i adés involucionem... Iceta puja, Navarro baixa, el partit inamovible i Ros ...

Les darreres europees han portant una mica de vida al panorama polític; res que no quedi de moment equilibrat en el panorama general, i amb uns esforços sorprenentment desmesurats per enfonsar Pablo Iglesias i el seu verb col·lectiu...

El panorama polític a Catalunya -ai si entrés ERC al govern! Una altra cosa seria, i tants vots nous com recollirien- em sembla absolutament avorrit. Com una partida de pòquer allargassada encara als inicis en què els jugadors van fent apostes i n'accepten dels espectadors- sovint més interessats en el joc que els jugadors-, però no queda clar si tenen una bona mà o els seus moviments són una catxa, ni tan sols si saben si és una o altra cosa. La fi de la primera mà, diuen, al novembre; després, el joc continuarà.

Darrerament, però, comencen a aparèixer unes veus que diuen que potser el mes de novembre és una data optimista. Diuen que és possible que Rajoy avanci les eleccions generals perquè encara en aquest moment podria obtenir un resultat acceptable; els raonaments per justificar el moviment serien diversos. Si fos així, la consulta catalana, suposant que s'hagués arribat a un sistema més o menys legal de celebrar-la, s'hauria d'endarrerir per llei. Aquesta treva és possible que fos interessant no només per Rajoy, sinó també per Mas, que imagino que no promouria protestes gaire convincents. Els altres jugadors, compten menys a l'hora de la veritat.

Ja ho anirem veient. Mentrestant, continuarà l'excitació d'uns espectadors que ja voldríem veure acabada la primera mà, sigui amb guanys o amb pèrdues, i estaríem disposats a pagar per continuar la partida i, més endavant, a veure quins nous jugadors s'asseuen a la taula.

aquest diumenge, Ravel

Ja sé que ens hi va la vida, i la de les futures generacions fins a la fi dels temps i... No, avui que és diumenge i vigília de Reis, no m'allargaré gens, malgrat que avui, amb més motiu que mai, potser tocaria deixar-se anar en la puerilitat que ens han encomanat, de la qual participo i afirmo, i no ho negaré, que m'agrada.

M' ha enviat un amic a través de WhatsApp un enllaç perquè voti la millor foto de l'any passat entre les que ha triat el “Wall Street Journal”. Ell mateix m'havia enviat abans una proposta de votació virtual -ai, que no anem bé!- que s'avançava a la consulta del 9 de novembre. Entremig, un altre amic, m'havia recordat també a través de WhatsApp la foto del periòdic (feta per Raymond Roig, de Perpinyà, no em sembla de les millors de la diada, però el que importa, esclar, és el simbolisme). D'acord, vist i fet.

De jove, acompanyat o sol al pis de sota el teulat de casa, m'agradava escoltar el bolero, i, ja acabat, tornar-lo a escoltar fins que em cansava -ens cansàvem- i passaven dies, setmanes i mesos (fins a l'altre estiu o Nadal) en què, metafòricament, el vinil anava acumulant pols, però en el meu cap revenia inesperadament la fascinació de la repetició espiral in crescendo, aquell ostinato que mai no ha deixat d'intrigar-me.

TAMRON SP AF10-24mm F/3.5-4.5 Dill (proves)

OPCIÓ A

El sol i la lluna
s’encenen i s’apaguen
un cop al dia:
darrere les finestres,
lenta (viva), passa la vida.

(cadascú que opti per l’adjectiu del darrer vers més adient)


OPCIÓ B

El sol i la lluna
s’encenen i s’apaguen
un cop al dia
i des de les finestres,
veiem passar la vida.


CAP DE LES DUES

(en aquest cas, caldria -més desig que obligació- presentar una opció pròpia)

------------------------------------------------

Tenint en compte les dificultats de concretar el cens, qualsevol intent d’elaborar percentatges de participació serà difícil.