tardorenc. elogi de l'americana

Un dels aspectes que valoro més de l’arribada del primer fred tardorenc és la possibilitat que m’ofereix de vestir-me amb americana. No amb qualsevol altra peça semblant, que també, segons els casos, sinó amb la genuïna americana. El que n’aprecio sobretot són les seves butxaques: la quantitat, la disposició, la mida i la forma.

Com a mínim se’ns presenten amb quatre butxaques, les dues externes de la part inferior, la més petita situada a la part superior del costat esquerre i una o dues d’interiors; algunes tenen també un infern petit, normalment a l’esquerra, i encara a d’altres els han afegit dues butxaquetes a sobre de les exteriors, que em semblen relativament eficaces i estèticament reprovables.

Quant al lloc que ocupa cada butxaca, el trobo òptim per aconseguir ordenar tot el material que a l’estiu m’és tan difícil d’acomodar entre les butxaques de la camisa i les dels pantalons. Claus i monedes a la butxaca inferior de la dreta, sense abusar perquè pot perillar el folre i colar-se les monedes fins a llocs inabastables; la butxaca de l’esquerra pot quedar lliure, si no vols aconseguir un equilibri amb les claus de la feina, per exemple, a punt per a qualsevol emergència: els tiquets de la compra, el paperet publicitari que t’han ofert en un lloc sense papereres...; a la part superior hi va el passi del metro a alguna altra bagatel·la que pesi poc, potser les ulleres sense funda; repartit a l’interior, la resta del material: els bitllets –no porto cartera-, llapis i bolígraf, una llibreteta, el paquet de tabac-encara fumo-...; si la jaqueta té l’infern de la part esquerra, s’hi pot ficar l’encenedor. Com que habitualment no porto mòbil, encara em sobra lloc.

La forma quadrada i la disposició recta, no obliqua com en alguns altres peces, és també fonamental: res de fer malabarismes per posar i treure el material sinó assequible amb un moviment elegant de la mà i sense la possibilitat que un gest bruc t’ocasioni la pèrdua irreparable de part de les pertinences.

Hi ha dos coses que diuen que queden lletges quan portes americana: caminar amb les mans a les butxaques i guardar-hi llibres. Les butxaques queden excessivament altes i passejar-s’hi amb les mans a dintre, a part de complicat, ofereix una imatge poc digna, pròpia d’aquell qui ignora les més elementals regles d’urbanitat. Per altra banda, es comenta que els llibres, que inevitablement sobrepassen les mides establertes verticalment, a més de deformar la peça, són signe d’una bohèmia passada de moda, es veu poc. Què voleu que us digui, jo m’acabo d’emprovar Bartleby, l’escrivent (91 pàgines), un clàssic de butxaca (per què s’haurien de dir així si no fos per què hi caben) en l’edició dels Llibres del Mall i penso que faig patxoca, amb la seva part superior sortint lleugerament i insinuant un misteri que no serà descobert més que en el metro. Dintre d’una estona aniré a fer una volta pel Passeig de Gràcia i observaré dissimuladament si em miren més la butxaca dreta o la del llibre. A la fi, el que és perillós no és que els llibres deformin les butxaques sinó la ment.

3, 2, 1... 0

educar v. tr. Formar (algú) desenvolupant i dirigint les seves facultats físiques, morals i intel·lectuals

Avui, mentre anava passant el dia i vivia fets relacionats amb la vaga d’estudiants contra la LOE o llegia les informacions que s’hi donaven, anava pensant que la definició de diccionari del concepte educar va perdent elements (facultats) a mesura que es va avançant en el procés que indica el verb. Tres facultats majoritàriament desenvolupades –millor o pitjor- a la primària, dues a la secundària i una als estudis superiors. A mesura que la gent es fa més gran augmenta el grau d’especialització i es comencen a tenir reticències a l’hora d’oferir una formació integral. Res, que em semblava curiós.

Per altra banda, creure que l’educació és una tasca que ha de quedar fonamentalment en el clos de les escoles, els instituts, les universitats o altres centres d’ensenyament em sembla una de les perversions comunament acceptades més inacceptables de la societat actual, que, com qualsevol societat, es creu més avançada en tots els camps que les societats del passat. Em remeto als fets.
Els centres d’ensenyament –em costa anomenar-los centres educatius- només són una part, amb diversos graus d’efectivitat, de l’inacabable procés d’educació, els únics que estan mínimament regulats –regularment regulats, irregularment regulats, irregularment irregulats...- per lleis, normatives i disposicions diverses. Més enllà d’aquests centres, queda tot un món que incideix cada vegada més en la formació de les persones i que queda completament al marge de normatives. A fora queda la realitat.

I no m’allargo. Si sou tan amables i teniu la paciència de llegir el document que enfronta realitat i irrealitat i voleu discutir-lo amb mi, estic a la vostra disposició. Sigui com sigui, potser en parlaré igualment, però avanço que em resulta una tasca fatigosa, inútil.

rànquings

Llegeixo les llistes dels llibres més venuts a l’”Avui” i a “La Vanguardia”. Bona part de les llibreries consultades són les mateixes, però el resultat defereix de manera notable en algun cas. Com que ignoro el procediment exacte que se segueix a l’hora de fer les consultes no puc aventurar cap hipòtesi, però m’atreviria a dir que el concepte “llibre” al menys no és el mateix en els dos diaris.

Avui

1. Pandora al Congo, de Sànchez Piñol
2. Les intermitències de la mort, de Saramago
3. El port de les aromes, de Lanchester
4. Heretaràs la Rambla, d’A. Bosch
5. El retorn del professor de ball, de Mankell
6. El zahir, de Coello
7. Tòquio blues, de Murakami

La Vanguardia

1. Pandora al Congo
2. El cel ens cau al damunt
3. L’historiador, de Kostova
4. El zahir
5. El port de les aromes
6. Home lent, de Coetzee
7. La pell freda

Tot i que la llista de “L V” és més llarga, encara que jo m’hagi limitat als set primers, no s’hi troba el llibre de Saramago –el segon del rànquing a l'"Avui"!- ni el de Mankell. Misteris.
En canvi, a l’”Avui” no es veu L’historiador, Home lent ni La pell freda. Per suposat, El cel ens cau al damunt tampoc no hi és. No m’havia fixat mai que en aquestes llistes apareguessin els còmics. No sé si és que sóc poc observador o és que a “L V” ara fan servir nous criteris. M’imagino aquells qui compren segons aquestes llistes quan en demanar l’obra a la llibreria els presenten una historieta gràfica, segurament la més dolenta de la col·lecció, mentre ells potser s'esperaven alguna novel·la sobre la imporrtància creixent de la religió. Per altra banda, dubto que el còmic, que ja apareix per quarta setmana, sigui només el de la versió corregida, m’hi jugo el que vulgueu que també tenen en compte el del “s’ens”. Per cert, vaig veure que la versió amb els errors, presentada com a única, havia aparegut a l’“eBaiy” francès amb un preu de sortida de mil euros. Sembla que un espavilat del Rosselló volia fer l’agost. No sé com va acabar la cosa, però no crec que colés.
Algú me’n fa cinc cèntims sobre Heretaràs la Rambla? A mi, des que em vaig encallar amb un llibre d’en Bosch em costarà la reconciliació.





P. S. Un dels que cada dia fa més mèrits per aparèixer en els primers llocs del teatre mesetari és en Boadella. Avui he escoltat la bona sintonia que tenia amb Esperanza Aguirre i és que tot s'aprofita-, gran valedora del prohom. La presidenta destacava la valentia del director a l’hora d’expressar-se en llibertat en qualsevol circumstància. Per la seva banda, Boadella, suggeria que els de la seva tribú subvencionessin alguna companyia de teatre en castellà, de la mateixa manera que la Comunitat de Madrid li paga a ell el 80 % de la producció En un lugar de Manhattan. Li durarà la subvenció per estrenar-la a Catalunya o haurà de buscar nou promotor?
A la pàgina dels Joglars llegeixo algunes de les noves activitats de l’astre, que els diaris del país no ens diuen i que estan convertint el nostre director en un català universal –bé, sí, de l’univers espanyol; però tot es començar-: “El dramaturg i director teatral Albert Boadella ha estat designat per la junta de govern de la Real Maestranza per pronunciar el tradicional pregó taurí de Sevilla de l'any que ve, que se celebrarà el Diumenge de Resurrecció, coincidint amb l'inici de la temporada taurina, al teatro Lope de Vega.”

una tria

Potser alguns no ho teniu present, però consta en les lleis de diversos països, aquí també, que els pares són responsables dels fills i els fills, quan arribi el moment, dels pares. I no és paper mullat, com ho demostra el fet que a França, sempre tan eficaços, sempre tan rigorosos en el compliment dels seus principis i(llibertat, igualtat, fraternitat, legalitat) i sempre amatents a buscar –i trobar- els orígens de qualsevol manifestació cultural ja han empresonat una mare per tenir poca cura del seu fill menor d’edat participant en una de les nits de foc. La senyora es va passar la nit tancada en una cel·la al costat de la del seu fill a l’espera del que es resolgui posteriorment. Al·lega en defensa pròpia que la seva mobilitat és inferior a la del noi i que no li pot anar nit i dia al darrere. Mentrestant, jo ja tremolo pensant que en algun moment les autoritats franceses s’adonaran que els mestres que tenia el noi també deuen ser culpables de la seva educació deficient... i els altres familiars, veïns i gent diversa. No em preocupa tant que finalment s’adonin que el ministre d’Educació i el d’Assumptes Socials (o com es digui a França) són les darreres anelles de la cadena. Mira que si s’esdevé que en una cel·la hi hagi el noi, a la del costat els pares, al costat el mestre, més enllà el polític corresponent... De totes maneres, abans que arribi el moment de culpar tota la cadena s’hauran de modificar alguns lleis i això, ja ho sabeu, és un procés lent. És clar que a França, ara que van llançats en els aspectes més tangibles, ho solucionaran en un tres i no res.

Mentrestant al nostre país va funcionant el voluntariat lingüístic. Es tracta, com sabeu, que algú d’aquí, de parla catalana, dediqui part del seu temps a conversar amb algun nouvingut. No importa el tema, sinó que simplement cal que el qui acaba d’arribar vagi aprenent la llengua i, sobretot, es conscienciï que a tot arreu tothom és més o menys igual (?). Entre els voluntaris il·lustres hi ha Jordi Pujol, que s’ha triat un argentí jove i de bon veure anomenat Fabricio amb el qual xerra de cinema, d’història, de música i de tot el que els passa pel cap. Quan s’hagi foguejat amb aquest noi potser triarà un senegalès indocumentat arribat en pastera que també estigui disposat a ocupar part del seu dia a conèixer l’idioma i el país. Ironies a part, em sembla una bona tasca per un president jubilat. Tan de bo que s’estengui l’exemple i que uns aprenguin dels altres. O potser no és això. Ja es veurà.

P Q

Des d’aquí sovint penso que he de parlar d’això o d’allò, no se si per vosaltres –qui sou vosaltres? o per mi –i jo?-, però se m’escapa el temps o la paraula em fuig, o el que veig i sento em resulta tan incomprensible, que desisteixo de l’esforç inútil de la concreció i la interpretació. ¿Com entendre, per exemple, que cent, mil, deu mil, cent mil persones –potser moltes més- puguin creure de debò que el futur dels seus fills dependrà només de tres o quatre hores setmanals de parlar de la geografia d’Egipte i d’Israel, d’un esbarzer que crema i amaga unes lleis fonamentals i fundacionals, d’un vellet que sent una veu, d’un senyor que es construeix un vaixell perquè s’anuncien tempestes, d’una inseminació artificial, d’un prestidigitador que multiplica els pans i els peixos, d’un que és un però alhora és tres? I totes les altres hores que queden? Què no els preocupen? Que les donen per bones? En possessió de la veritat? Incauts, hipòcrites, manipulats? Hi ha algun altre detall també important, és clar, però diuen que aquest és l’origen de tots els mals.

Com puc explicar i explicar-me el que a penes comprenc? És aleshores que penso que em val més llegir per veure si el poeta m’il·lumina –i potser mentrestant els il·lumina a ells-. Tasca inútil: a mi em reconforta i prou el seu escepticisme i la seva innocència, però a ells... ells –i potser també els altres- fa temps que només es llegeixen i s’escolten -no ho fem tots?- a si mateixos.

Entre marcials i amotinats
Avancen, corren
-escamots convergents,
centúries, legió-
impetuosos, emulant-se
en la carrera única,
com assumits pel fat enorme
de les grans ofensives
o els grans èxodes.

Jubilem! Jubilem!
Els orelluts
esdevenen alats
i els banyuts
croats.
Cent sonets
(excelsior!)
ho certifiquen.

Antonio, si veiessis aquests dies!

Antonio, si tornessis gustaries
La amargura del tiempo envenenado.

Sóc el cretí del poble
-fora seny, com l’Ausiàs-
que conta al vent
històries increïbles.

I ara sí que callo.
parlar costa poc.

mata la tele

Pujant cap a casa veig una pintada nova a la porta d’un garatge: MATA LA TELE. L’artista ha dibuixat un televisor de 40 x 50 aproximadament amb una cueta que representa el fil i, al final, l’endoll. No ha inclòs cap signe de violència.

No acabo d’entendre el motiu de la ràbia, però intentaré ficar-me en la seva pell.
Els programes que es poden veure en obert al televisor ja els coneixeu. A ¾ de 7, quan arribo a casa, no em ve bé mirar res del que fan. Darrerament s’ha afegit en obert l’antic Canal +, que no sembla oferir res de nou, en tot cas el que és segur és que no veurem cap llargmetratge.

Fins a les 7 faig una mica de zapping a través de l’ordinador:
Andorra TV: carta d’ajustament.
Valladolid, canal 29: publicitat de Parrillada Argentina (un restaurant?)
Onda Jerez: dibuixos animats doblats a l’espanyo americà
TV Salamanca: res sobre els papers; també dibuixos animats.
TV Segovia: els mateixos dibuixos que a Salamanca.
Vatican Sat 2000: publicitat de Fiat i després de formatge parmesà.
USA WVUE: Escenes i comentaris sobre la sèrie House.
Japó. LFX TV2: repàs de la programació de la setmana.
Austràlia SBS: notícies sobre Israel.

Començo a entendre la pintada. Faig cas a l’artista i mato la tele. Em temo, però, que masoquista com sóc, potser la ressuscitaré una estona aquesta mateixa nit per veure com parlen d’un mort a Àgora.

Diuen que dintre de poc, amb la televisió digital terrestre, que ens costarà una pasta en canvis a l’antena i en l’adequació del nostre televisor convencional, tindrem una oferta increïble de nous canals i una qualitat de visió supèrbia. Ens aconsellen que comencem a pensar en una pantalla plana LCD o de plasma, com a mínim de 30”. Serà un goig per alguns podeu veure la mateixa porqueria repetida en tants canals amb tanta definició i tan gran.

vergonya

Comparteixo els recordatoris del mes de novembre de l'Elisenda i afegeixo el de més avall, que també té moltes emes. Hi ha dates que només són un record, mentre que aquesta indica una situació de vergonya que encara dura. És clar que Espanya i Catalunya -i la resta del món, i tu i jo- tenim temes més importants per debatre i que la sorra, avui que ni tan sols se'n fan rellotges, ja no interessa a ningú.

14-novembre. A Madrid, s’anuncia que el Marroc, Mauritània i Espanya firmen els acords tripartits: Espanya es compromet a posar fi a la seua presència al Sàhara abans del 28-II-76 i a compartir fins aleshores l’administració amb el Marroc i Mauritània. Aquests acords són rebutjats pel Polisario i Algèria.

El BOE publica la Llei de Descolonització del Sàhara Occidental, Llei 40/1975, de 19 de novembre. L’havien aprovada les Corts amb més de cent absències. Els sis procuradors sahrauís no havien participat en els debats i tampoc no la van votar. El preàmbul de la llei diu que el Sàhara "nunca ha formado parte del territorio nacional".

Crec que ahir hi havia una marxa a Madrid per "la llibertat del poble saharahui". No en sé res. Si és així, van triar mal dia: hi havia molta competència.

retalls: any del llibre i la lectura

Us deixo uns retalls de dos esdeveniments centrals de l'Any del Llibre i la Lectura. Ignoro si han gaudit d'un suport institucional important.

Ahir vaig passar per davant de la llibreria Catalònia. Estava tancada, però a la porta hi havia una nota que ens informava que aviat podríem gaudir dels seus serveis a la Plaça de Catalunya. Serà interessant anar a veure la paradeta, si és que aconsegueixen muntar-la desafiant el rigor del fred i de l'ajuntament barceloní. Ja us avisaré quan la tinguin a punt

Les obres que s'han de fer pel reforçament estructural de l'edifici de Ronda de Sant Pere, 3 impliquen que la llibreria haurà de restar tancada a partir del 14 de novembre de 2005 fins a mitjan gener de 2006.
Desconeixem la data exacta de reobertura, encara que la comunicarem tan aviat com pugui ser fixada.
Durant aquests dos mesos, la Llibreria CATALÒNIA seguirà la seva activitat, en la mesura del possible, a la parada que instal·larem a la Plaça de Catalunya, a la part més propera a la llibreria (a l'interior, banda muntanya i riu Besòs). Tot que accelerem les gestions no podem donar encara data d'obertura d'aquesta parada.
Hem de demanar disculpes per aquest tancament temporal de l'activitat i les molèsties i deficiències que patirem, però esperem impacients tornar a estar al vostre servei i millorar-lo en endavant.

Llegeixo a "La Vanguardia", suposo que apareix en altres mitjans, que la queixa virtual que jo exposava des d'aquí sobre el nou horari de "Saló de Lectura" també la fan seva els editors. A veure si a ells els fan cas.

El programa de BTV Saló de lectura vuelve con un horario distinto: alrededor de las 11 de la noche. Todos los editores de esta ciudad seguimos desde hace años la labor excepcional, ejemplar y, en algunos aspectos, heroica que Emilio Manzano y su equipo han llevado a cabo con entusiasmo y eficacia. El sector se ha visto beneficiado de una manera clara y tangible. Entre los muchos y variados factores que contribuyen al impacto de Saló de lectura en la mejor difusión de nuestros libros - gusto, capacidad de comunicación, respetable criterio a la hora de seleccionar títulos e invitados- se contaba hasta ahora la decisión, insólita en el medio, de emitir el programa en horario de máxima audiencia, un detalle que todos aplaudimos ya en octubre del 2001. No entendemos, pues, que se haya desterrado a horarios minoritarios, en el Any del Llibre y precisamente cuando el programa gozaba de mayor audiencia y prestigio, un prestigio forjado no sólo entre los espectadores, sino también entre escritores, libreros y editores, hasta el punto de que su nombre ha rebasado ya las fronteras municipales en las que nació. Por todo ello, los editores Jorge Herralde (Anagrama), Beatriz de Moura (Tusquets), C. López de Lamadrid (Random House Mondadori), Eulalia Gubern (Anagrama), Juan Díaz (director Debolsillo). Cristóbal Pera (Debate), Mauricio Bach (Destino), Berta Noy (Planeta), Mónica Carmona (Mondadori), Milena Busquets (RqR), Carme Esteba (Crítica), Eugènia Broggi (Grup 62), Julián Viñuales (Globa Rythm Press), Miguel Aguilar (Random House), Andreu Jaume (Lumen), Malcolm Otero Barral (Destino), Juan Cerezo (Tusquets), Elena Ramírez (Seix Barral) y Silvia Querini (directora Lumen) pedimos a los responsables máximos de BTV que restituyan Saló de lectura a su horario original.

I un apunt sobre el Saló del Llibre de Barcelona.

apunts comercials

Em sento desconcertat. No sé si dir que en els temps actuals és absolutament inconcebible o precisament a causa dels temps que corren cal trobar-ho normal. Fa uns dies, mentre esperava que la Joana sortís del forn amb el pa, vaig llegir en la paret lateral d’un establiment de Travessera de Gràcia aquest anunci:

No sé si la demanda té molt o poc èxit perquè una mena de pudor va fer que no m’atrevís a entrar a preguntar finalitats, edats, condicions i preus. No sé si les ordenances municipals preveuen aquest cas o es tracta d’un nou negoci que prosperarà i es multiplicarà en els propers mesos perquè tot comerç és acceptable mentre es paguin els impostos i es tinguin el permisos corresponents. De totes maneres, el comprador no devia sentir-se completament tranquil amb la seva innovadora iniciativa, perquè en lletra petita, com a contracor, va ampliar la demanda (els sants també deuen anar escassos), tot i que quedava clar que només ho havia fet en un intent de despistar: el seu objectiu principal no oferia cap dubte.

amidament

Acabada l’exposició sobre Gil de Biedma, a l’entresol de la Pedrera se n'ha instal·lat una d'homenatge a Joan Coromines. M’agrada aquesta sala petita de la Fundació de la Caixa de Catalunya. M’agrada per la seva irregularitat i sobretot perquè sembla feta a la mesura de la meva escassa capacitat de concentració. Domines tot l’espai d’un cop d’ull i tot és a mà. A més, es troba a uns poc centenars de metres de les meves rutes habituals: faig una petita marrada i ja hi sóc.

Abans d’anar a l’exposició –dir-ne exposició és una manera poc rigorosa d’esmentar el que s’hi pot trobar- em preguntava com es podia muntar en un espai físic com aquell alguna cosa atractiva sobre el filòleg. Què s’haurien tret de la màniga per cridar l’atenció dels coneixedors i aficionats al mestre i dels passavolants del Passeig de Gràcia?

A l’entrada, a nivell del carrer, abans de pujar les escales que condueixen a la sala, hi ha reproduïda una conversa d’en Coromines amb diverses persones per tal de fixar l’origen de la toponímia d’un poble. És una lectura seriosa i divertida alhora. Ja a l’entresol, et sembla penetrar en un forat negre (fixeu-vos en la fotografia de més avall) amb tres punts d’atenció: un moble amb 36 calaixos on es guarden més d’un milió de cèdules que Coromines va omplir al llarg dels anys per escriure els seus diccionaris, un taulell vitrina on s’exposen les llibretes amb les anotacions de les seves excursions, i algunes pantalles amb creacions de Perejaume, comissari i creador de l’exposició.

No m’agraden les exposicions on la foscor juga un paper important, encara que sigui el de ressaltar els punts de llum. No em va agradar la llum tènue que a penes em deixava veure, que no llegir, les anotacions de les llibretes –he de visitar l’oculista, és veritat-. Donat el temps de què disposava, no em va semblar convenient intentar entretenir-me amb la lectura de la totalitat de les cèdules dels calaixos. Els efectes visuals els vaig enllestir en un moment: una espècie de corbes de nivell en blanc sobre negre que es reproduïen en el sostre i que segurament feien al·lusió a les 1323 excursions de Coromines a la busqueda d’informació –i per plaer-. Els efectes auditius duren un instant: dos sonogrames del so conjunt de totes les entrades de l’Etimològic i dels topònims recollits durant les excursions. Vaig observar que aquest sons inesperats que es produïen regularment provocaven un ensurt considerable en alguns assistents, fins al punt de fer-los fer un saltet o d’amollar una exclamació de sorpresa. La lectura de dues entrades de l’Onomasticon Cataloniae va ser breu.

Ja us heu adonat que l’exposició em va decebre. Jo esperava trobar un Coromines variat, explicat des de múltiples perspectives, fins i tot controvertit, i em vaig trobar una exposició força unidimensional. Després vaig entendre que l’error era meu. Que no es tractava de mostrar el mestre en totes les seves facetes sinó que era una exposició de l’artista Perejaume titulada Amidament. Evidentment, la cosa canviava: es tractava d’una interpretació i calia veure l’exposició des d’aquesta perspectiva. Jo ja no vaig poder fer el canvi, però.

Si us voleu passar per la Pedrera, no oblideu el que us acabo de dir. I si abans voleu una informació més autoritzada, passeu-vos per l’article de Manuel Cuyàs a Vilaweb (Per cert, entre les excursions de Verdaguer i les de Coromines hi van haver les d’Alcover i de Moll , o no?-

Que no sigui dit que no parlem de Joan Coromines, deixeu-me acabar amb l’horari de treball que anotava l’1 d’octubre de 1926 i que preveia pels dies que encara passaria a Sant Pol:

7.00 Llevar-se. 7.00-7.15 Arreglar-se. 7.15-7.30 Diari del dia abans. 7.30-8.45 Dret. 8.45-9.00 Esmorzar i llegir els diaris. 9.00-10.30 Aranès: Etimologia. 10.30-11.00 Aranès: Filologia. 11.00-1.00 Natació i rem. 1.00-2.00 Aranès: Filologia. 2.00-2.45 Dinar. 2.45-3.3.30 Lectura alemany (a la platja). 3.30-4.30 (dill., dim. i div.) Llatí medieval (dim., dij. i diss.) Recerques romàniques diverses. 4,30-5.15 Català antic. 5.15-7.15 Passeig. 7.15-8.15 Lectura llatina. 8.15-9.15 Traducció del grec. 9.15-10.00 Sopar. 10.00-10.30 (dill. i dij.) Xenofont (dim. i div.) Gramàtica històrica del grec (dim. i diss.) Indoeuropeu. 10.30-12.00 A can Vives. 12.00-7.00 Dormir.

Talment com jo.

calúmnia

Les meves fonts, generalment mal informades, em diuen que els socis de l’Espanyol estan preocupadíssims per la possibilitat que la grip aviària arribi a Barcelona. Jo, com podeu pensar, no m’ho acabo de creure. Segur que es tracta d’una altra calúmnia dels del Barça.















Si fins i tot s'ha tornat verd!

15 + 1 (+1)

No sé l’hora, però en passar per davant de ca la Núria, imagino que el forner ja haurà fengut la massa i aviat haurà cuit el pa. Amb el deure complit, potser anirà a dormir fins que en algun moment els raigs de sol el despertin. Jo, que sempre he pertangut més a la nit que al dia i mai no me n’he plangut, restaré, com altres dies he ras, assegut al brancal del forn esperant que l’olor del pa traspassi la porta i la Nuri l’alci. Demanaré un pa de mig i aniré cap a casa: imitaré el forner o potser el venceré.

Avui la nit ha sigut molt llarga. Primer he rist amb ella, però després, no sé què ha passat, que m’he fus, he mort. Li he oferit el que sempre em demanava. “Massa tard”, m’ha dit. He exigit, he pregat, l’he omplit de promeses, les he suplit per amenaces. No hem establit cap pacte. “Masssa tard”, una altra vegada.

Ja sento l’olor del pa. No hi ha res que s’hi pugui comparar. Em fa gairebé oblidar com hem sofrit, tal volta per culpa meva. Aquesta nit tornarem a començar. Ho sé.

Quines bestieses, condicionar el contingut a l’ús d’unes formes, ni que siguin dobles verbals. No ho feu, vosaltres. Ja veieu on m’ha duit l’intent. No, no, ara no! Prou! Només em faltaria començar a intentar introduir els participis dels parlars baleàrics.

És clar que potser alguns es poden permetre fer jocs amb els verbs modals i reeixir-ne, encara que després el crítics -esperem que no els lectors- és fixin més en les anècdotes –mal del nostre temps- que en un excel·lent poema que cada cop podem tornar a llegir amb el mateix plaer i amb els altres matisos que el pas del temps ens han dut.

Gosa poder ser fort, i no t'aturis:
gosa poder ser vell, que si tens fills
un testament els fermarà ben curt.
Gosa poder que no t'agradi massa
d'anar testar per un món que s'espera.
Si et sobren fills, avia'ls una guerra.
Gosa poder donar feina a xarnegos.
Amb el teu sou, compraran vi prou agre
perquè en tres anys els podreixi les dents.
No et faci por: tu pren l'opi dels rics
(d'opi, te'n ve d'Escòcia i de Roma).
Gosa poder tenir enemics a sou.
Tu, vailet nou, confia en anys futurs.
Prou temps tindràs de fer-te amics virgilis
que et llegaran eneides a salvar.
Gosa poder fer-te persona augusta
quan tindràs temps. I avui, Octavi, noi,
gosa poder degollar Ciceró.
Barbat Alfons, emperador d'Espanya,
cosí d'un Sant i Savi tu mateix,
mira-t'hi bé, que en vindran de més savis
a historiar-te, i diran que ets mal rei:
els has perdut una bruta batalla
que ells han gosat poder-se-la fer seva.
Mira-t'hi bé, general, que una pàtria
gosa posar molta esperança en tu.
No gosis, no, poder perdre batalles.
Però tampoc no et cal guanyar-les totes.
Si tens napalm per sembrar camps del nord,
gosa poder perdre guerres del Sud.

Gabriel Ferrater

demostracions d'integració

Sense entrar a discutir sobre el concepte d’integració i si aquesta és la qüestió, el cert és que els estats europeus estan preocupats pel tema i busquen fórmules per comprovar que aquest procés s’ha realitzat abans de concedir la ciutadania als immigrants. Així, al Regne Unit fa una setmana que aquells que vulguin accedir a la nacionalitat britànica, a part de reunir els requisits necessaris, han de passar un examen, que alguns consideren dificilíssim, per tal de demostrar que coneixen els costums i l’organització del país. Si no aconsegueixen sortir-se’n a la primera, no passa res, podem tornar a intentar-ho les vegades que calgui; això sí, abans hauran de pagar 50 euros, talment com si fos el carnet de conduir. Suposo que encara és agosarat imaginar si hi haurà molta o poca gent que aprovarà l’examen i si els coneixements demostrats indiquen un grau important d’integració. Ho dubto. El que és pot preveure és que, tenint en compte que cada any hi ha 140.000 aspirants a la nacionalitat britànica, les arques del país hauran trobat una font d’ingressos important. I això, evidentment, deu ser força satisfactori pels governants. Ja sabem que aquí i allà els diners mouen el món i són, més que un mitjà, una de les finalitats de qualsevol política.

Alguns immigrants protesten perquè creuen que els coneixements que se’ls exigeixen no els tenen ni els mateixos ciutadans de tota la vida. Des de la televisió és fa una d’aquelles enquestes de carrer que no són gaire científiques però que donen una aproximació a l’estat de la qüestió. Una de les preguntes, aparentment senzilla, és saber quan temps dura el període legislatiu. Les respostes són variades: cinc anys, quatre, sis. Un dels enquestats respon amb suficiència i humor: “sigui el que sigui, és massa llarg”. Bingo! No se sap si aquest és un ciutadà de sempre, d’adopció o un aspirant, però mostra perfectament l’esperit britànic. No li cal fer cap test: aquest passa directe.

(Potser algun dia haurem de parlar de la nacionalització en el nostre país. Del nombre de sol·licituds anuals, dels requisits, dels xanxullos, de qui és que, sorprenentment, demana més quedar-se com a "nacional" darrerament. A veure si els meus informants m’actualitzen)

preocupacions

Ramon Rovira sembla una mosqueta morta, i resulta que sota aquesta aparença s’amaga una ànima, no se sap si masoquista o sàdica, de provocador. Ahir a Àgora, programa que sempre acabo veient a mitges els dilluns, parlaven sobre el boicot als productes catalans i, com sempre, el programa va anar derivant cap a altres temes relacionats. Rovira s’havia portat dos invitats per despertar una mica els catalans de la seva proverbial somnolència: Urdaci, que sembla ser que és força conegut i a qui el programa suposo que li va anar molt bé perquè dintre de poc publicarà no sé quina parida, i Julio Ariza, que vosaltres deveu conèixer millor que jo.

Em quedo amb una reflexió d’aquest senyor que he sentit darrerament a través d’altres boques i plomes. Diu que tot avui (ahir) s’ha passejat per Barcelona: taxi, dinar a la Barceloneta ... i tot el que calgui afegir, i que la gent li deia que no tenia cap interès per l’Estatut, que se sentia més preocupada per altres assumptes (ja sabeu quins). I me’l crec, us ho ben asseguro. El que no entenc és perquè si la gent del país no se sent interessada per l’Estatut, aquest tema crea tanta preocupació en els ciutadans de fora. És que potser els arriba alguna informació que aquí no tenim? És que a l’exterior tenen una consciència política que aquí ha desaparegut? És que tenen tots els altres assumptes resolts? És que estem de moda i no ho sabem? És que pensen que no podran sobreviure sense nosaltres –ni amb nosaltres-? Quina llàstima que aquí no siguem com a la resta de la península. O és a l’inrevés?

certesa de futur

No tenia intenció de parlar-ne perquè em semblava que la meva veu només podia oferir un crit de desesperança, de pessimisme, sense cap anàlisis documentada i raonable, sense solucions. Em refereixo a la violència a França, a la revolta social, com diuen alguns.
Em decideixo a escriure, des del meu petit observatori casolà mediatitzat per la premsa i la televisió, només per manifestar aquesta desesperança que us he dit, empès per una frases llegida no sé on: “quan hi hagi el primer mort, tot s’aturarà”. Ja va haver-hi dos morts al principi i ja n’hi ha un altre, un ciutadà que estava en coma des de que el divendres a la nit va ser agredit. I la situació crec que encara empitjorarà. De moment ja han començat a actuar les armes de foc. Chirac, per fi, també s’ha decidit a actuar. I ja sabem que les actuacions que es basen en la pura reacció davant de la violència consisteixen en parlar d’ordre: policia i justícia. Pura immediatesa. Cap solució a llarg termini.

Finalment, s’aturaran els incendis, qui ho dubta? La policia i els jutjats seran més o menys eficaços, però, sobretot, els qui ara organitzen –paraula mal triada- els aldarulls –tampoc no és l’adequada- es cansaran i decidiran descansar. I bona part de la societat francesa respirarà tranquil·la. I aleshores s’analitzaran causes i es tractarà de trobar solucions a llarg termini per impedir que fets semblants es repeteixin en el futur. Feina lloable, però en va. Els qui ara s’han revoltat continuaran vivint de la mateixa manera i d’altres s’hi afegiran. Les seves perspectives de futur en tant que grup a penes variaran, potser empitjoraran una mica. Dintre d’uns anys tornarà a aparèixer una espurna en qualsevol lloc, per qualsevol motiu, i l’incendi recomençarà.

Penso que per poder saber com anirà el futur només cal viatjar fins un país on aquestes situacions ja fa temps que es produeixen en circumstàncies molt similars i amb les diferències que us sembli –que no són gaires, malgrat el que es vulgui dir-. Fem una mirada als Estats Units i veurem un reflex en el cas francès. Mirem ara les solucions adoptades als Estats Units i esperem que no siguin les mateixes que es pensin aplicar a França. I ja podem pensar com ens trobarem dintre d’uns anys a Espanya, o a Catalunya, si voleu, on es parla molt, però es planifica molt poc des dels governs - i jo entenc que malament- tot el que es relaciona amb la immigració, la pobresa, el treball estable, l’atenció als joves... En parlarem.

Avui us recomano l'anècdota del Bohemi, per si us sembla que les coses poden ser realment diferents.

P. S. Des d’aquí desitjo una ràpida recuperació a Rodríguez Ibarra del seu infart de miocardi (espero que l'estatut no hi hagi tingut res a veure). Tot i que segurament els presidents de les autonomies avui deuen haver treballat molt més tranquils, també es deuen haver avorrit força. Si pogué anar visitar-lo li portaria un test –res de flors tallades- amb unes quantes Dionaea muscipula.

cançons de bressol

Em preguntava fa temps en un post pel motiu que molts llibres de literatura infantil, o que se solen llegir als nens, continguessin episodis d’una crueltat important, d’una cruesa extrema, d’una aparent inadequació a la seva sensibilitat. No repetiré ara títols ni tornaré a imaginar possibles respostes.

Ahir, mentre estava escoltant cançons de bressol –espero que no em preguntareu la causa d’aquestes audicions, tan allunyades dels meus costums-, vaig adonar-me que fins i tot en les lletres –algunes són precioses- que tenen per finalitat que els nens s’adormin es troben elements que poden posar els pels de punta als adults més indiferents. No m’imagino, per exemple, l’ego, a qui agrada cantar i que ara s’està preparant per rebre com es mereixen els seus bessons, aprenent-se de memòria la lletra de la cançó de més avall; i a la casa plena de llibres, d'afectes i efectes, on s'ha acomplert una profecia, no m'atreveixo a dir que aquesta música sigui benvinguda; o que un raier avesat als mil perills que el riu li planteja cada dia, s’atreveixi a comprar un CD amb aquesta tonada; ni tan sols crec que l’Albert, que ja té la criatura més gran i foguejada, es vegi capaç d’entonar el cant. I podria anar esmentant pares i mares... És clar que la cançó que llegireu està dedicada a un nen negre i, a més, possiblement les referències pertanyen a una altra època, a unes altres circumstàncies (?), però... Penseu que seria molt diferent si us decidíssiu, per exemple, per “Non non, vine, son” , de Pere Quart? Quins traumes infantils irreparables es podrien crear en el nadó a mesura que anés sentint insistentment aquestes melodies? Confesso que no sóc gens expert en el tema, però que com a mínim intel·lectualment em preocupa el futur d’aquest hipotètics nens. Anem amb la lletra i jutgeu vosaltres mateixos:

Duerme duerme negrito
que tu mama está en el campo,
negrito.
Duerme duerme negrito
que tu mama está en el campo,
negrito.

Te va a traer codornices para tí
te va a traer mucha cosa para tí
te va a traer carne de cerdo para tí
te va a traer mucha cosa para tí.
Y si negro no se duerme
viene diablo blanco
y za' le come la patita.

Duerme duerme negrito
que tu mama está en el campo
negrito.
Duerme duerme negrito
que tu mama está en el campo
negrito.
Trabajando, trabajando duramente
trabajando sí,
trabajando y no le pagan
trabajando sí,
trabajando y va tosiendo
trabajando sí trabajando y va de luto
trabajando sí pal negrito chiquitito
trabajando sí
no le pagan sí
duramente sí
va tosiendo sí
va de luto sí.

Duerme duerme negrito
que tu mama está en el campo
negrito.

Duerme duerme negrito
que tu mama está en el campo
negrito.

Uf, amb el diablo blanco! De totes maneres, i per si algú està disposat a córrer riscos, us incloc el magnífic original d’Atahualpa Yupanqui (algú se’n recorda d’aquest cantant argentí, referent de la música popular del seu país). I si sou absolutament temeraris, estic disposats a passar-vos la versió en mp3: demaneu-me-la.


Powered by Castpost

P. S. Acabo de saber que he regalat (bé, jo i els altres barcelonins a través de l'ajuntament) un sonall de plata a la infanta Leonor. Una peça modernista de col·leccionista feta per Lluís Masriera (1872-1958). Jo, individualment, només puc contribuir amb la cançó del negrito. Espero que doña Letizia o el príncep la sàpiguen entonar adequadament, o adaptar, si convé.

més fums

S’acosta la data en què si vull fumar a la feina m’hauré d’amagar al lavabo perquè l’ofensiva de la Generalitat contra el tabac i/o els fumadors –no ho tinc del tot clar-s’està radicalitzant. Sóc ben conscient que els meus pulmons no funcionen com caldria i que em convindria fer un parèntesi o un punt i a part, com ha fet la Joana, que es mostra insensible i tolerant davant del meu fum, però jo no veig el moment ni tinc la voluntat d’acabar amb aquest plaer.

De fet, en aquest post no us volia parlar de mi i de la meva addicció sinó del meu interès pel món del tabac que va fer que em sorprengués quan fa uns dies es va repetir als mitjans el titular següent –aproximadament-: “ Els Gitanes i els Gauloises seran espanyols”. Vaig pensar que o bé els periodistes no anaven gaire fins o bé que necessitaven, com passa sovint, un títol cridaner però poc rigorós. És clar que sobretot es referien al fet concret que aquestes dues marques de tabac (en la notícia s’incloïa una imatge de J. P. Belmondo, l’actor que, segons deien, més vegades havia encès en la pantalla algun d’aquests cigarrets) deixaven de fabricar-se a Lille i la nova fàbrica s’instal·lava a Alacant –deslocalització i localització-. La veritat, però, és que ja feia temps que els Gitanes i els Gauloises havien deixat de ser francesos i s’havien apuntat al mestissatge que ara està tant de moda en el seu vessant cultural, però que fa temps que es dóna en el camp econòmic. Avui hi ha molt poques grans empreses que tinguin capital i accionistes d’un sol país. Si algú compra un paquet de Gitanes i es fixa una mica en la lletra petita de l’exterior, veurà que els fabrica la mateixa empresa que els Fortuna que jo em fumo: Altadis; i això des de 1999.

Aquí és quan alguns de vosaltres, fumadors i no fumadors, pensareu sorpresos: “però els Fortuna no els fabrica la Tabacalera Española?”. Sí i no. La Tabacalera va deixar d’existir i en el seu lloc va sorgir una empresa participada per l’empresa espanyola i per SEITA (Societé Nationale d’Explotación Industrielle des Tabacs et Allumettes). Actualment Altadis és la 4a companyia tabaquera més gran del món i la principal distribuïdora de cigars havans (Montecristo, Cohiba, Romeo y Julieta, Partagás...). Posseiex el 50 % de Tabacos de Cuba. Dmina 1/3 del mercat d’havans dels Estats Units. Té el 80 % de la tabaquera marroquina Régie des Tabacs Marocaine (el 20 % restant és del govern marroquí). Participa en un 80 % en l’empresa de tabac russa Balkan Star... En fi, no us vull avorrir més. Tampoc no us cansaré amb detalls dels altres negocis de la companyia, com la seva participació en Aldeasa, la empresa que gestiona les botigues lliures d’impostos de molts aeroports. En resum, l’any 2004 Altadis va tenir un volum de vendes de 3.518 milions d’euros, la qual cosa va suposar un increment del 3,3 % respecte l’any anterior. La companyia té una plantilla de 27.400 treballadors que s’estén per bona part del món. Si voleu continuar el meu treball d’investigació només cal que entreu, per començar, en la pròpia pàgina de la companyia.

I torno a parlar de mi. Desesperat pels meus intents vans d’aconseguir deixar de fumar, cansat de la hipocresia d’uns governs que fan campanyes antitabac i pugnen per impedir-me mostrar la meva cara –i pulmons- més fosca en societat, però que al mateix temps faciliten la creació de noves fàbriques de tabac, em sembla que optaré per comprar accions d’Altadis, que intueixo que pujaran com el fum dels meus cigarrets si continua la tendència a incrementar-se el nombre de fumadors i els guanys corresponents, al menys en aquest territori. Moriré abans, però moriré ric, que, digueu el que digueu els moralistes, no deixa de ser una forma més agradable de desaparèixer.

incomprensió

Sopàvem sis persones el dissabte a la nit en un restaurant de l’Empordà. Quatre eren d’allà. Es parlava una mica de tot, en una d’aquestes converses àgils i tallades en què, després d’un cert temps de no mantenir contacte, repasses el més immediat i el més llunyà, les qüestions personals i les altres. No recordo exactament en quin moment se’m va ocórrer preguntar si algú coneixia alguna novetat sobre l’assassinat de la cuinera de Sils. No sé per què vaig fer aquesta pregunta que no tenia cap relació directa amb el que dèiem i amb el que diríem. Em passa de tant en tant que em ve un pensament aparentment deslligat de tot context situacional i vivencial. Al cap d’un dia o dos –o potser una mica més- aquella idea estranya, sobtada, es materialitza amb algun fet concret que s’hi relaciona: em truca o em trobo l’amic o l’amiga llargament absent, llegeixo un llibre que reprodueix el meu pensament, em regalen allò que se m’havia aparegut... En alguns casos hi deu haver una explicació lògica i en altres no la sé veure. Per què vaig pensar en Consol Galceran, morta el mes de juliol, just el dissabte? Per què vaig verbalitzar el meu pensament, que devia estranyar els amics del sopar? Sigui com sigui, aquests mateixos dies que jo m’estava al nord, vas llegir la notícia de la detenció del marit de la Consol, que sembla que s’ha confessat culpable del seu assassinat. Va ser el dissabte el dia que la policia va tenir la seguretat que en Llorenç, sempre atent i col·laborador havia acabat amb la vida de la seva esposa? No m’importa gaire arribar a obtenir respostes a aquests interrogants, perquè davant d’aquest fet n’hi ha d’altres que m’importen més.

Hi ha respostes que realment voldria arribar a saber. Entenc el desamor. Entenc que una persona que ha estimat una altra deixi de fer-ho. És tan complicat de vegades mantenir l’amor... Entenc que algú sigui incapaç de confessar el seu desamor i que la mentida sigui la constant de cada dia. Entenc que un es menteixi a si mateix i menteixi a l’altre i que aquest o aquesta accepti viure en l’engany. A la fi, de vegades es paga un preu molt alt per la valentia –o al menys això li pot semblar a l’un i a l’altre-. Entenc que l’un i altre es preguntin que se n’ha fet de l’amor, i el temps vagi passant, aquest temps amarg de la descoberta sense l’acceptació final. Tot això ho entenc. I entenc que l’amor, si és que mai va existir, es transformi en odi i en crueltat –conscient o inconscient-. Però mai no he entès, i crec que ja no em serà possible, que el desamor, el distanciament, fins i tot l’odi, es transformi en mort, en la destrucció total de l’altre. Abans la mort que la renúncia? Abans la mort que quedar-se sense orgull? Abans la mort que ...? Que què?

més morts que vius

Avui hauria de tocar l’Estatut, però encara és aviat per extreure conclusions d’una jornada que es preveu que s’acabarà passada la mitjanit. D’altra banda, ja sabeu que podeu anar seguint el debat directament des del 33 –ara parla Rajoy- o podeu llegir les cròniques que periòdicament va penjant TdQ. En fi, que jo em dedicaré a l’efemèride del dia, que espero que no sigui premonitòria per a l’Estatut.

Ahir i avui m’he mantingut lluny dels cementiris i tampoc no he posat castanyes al peu del llit per tal que els difunts familiars s’entretinguessin i no m’estiressin pels peus.
Com que de totes maneres tinc una tirada per tot allò que es relaciona amb la mort, davant de la impossibilitat de ser físicament en un cementiri, he buscat alguna cosa que em permetés acostar-m’hi una mica i m’he trobat amb dos llibres. Una narració que ofereix múltiples lectures i una guia per una passejada futura.

Aquí descansa Nevares, de Pere Calders, és un conte absolutament recomanable en aquestes dates –Calders és sempre recomanable, és veritat-. Per si encara queda algú que desconegui la història, us recordaré que es tracta d’una narració escrita a Mèxic on Calders recull un fet verídic que converteix en un dels seus millors contes: en l’època de pluges, uns barraquistes mexicans, empesos per les inundacions, es veuen obligats a ocupar un cementiri de la capital, la qual cosa ocasiona un canvi important en la seva vida i en les seves relacions. Ironia, com sempre, que no amaga una dosi important de crítica social. Comencem tastant-ne uns quants fragments.
“La Magda, una noia òrfena que tots protegien una mica, es va instal·lar en un mausoleu romàntic. Gravada al granit, hi figurava la següent llegenda: “A Càstula, flor d’immarcecible poesia.”
Però els realment notables eren els grans monuments. Els corprengué constatar que, de dins estant, encara eren més espaiosos del que semblaven des de fora, i el luxe més enlluernador i evident. Amb un gest infantil, ple de timidesa, passaven els dits per les motllures, palpaven el marbre i les fornícules, expressant admiració amb els ulls i amb les paraules.
Lalo Nevares tingué l’alberg que desitjava, només havent de córrer uns quants metres, perquè li sortí un competidor. Però el rival, en adonar-se de la decisió de Lalo, va cedir amablement i es quedà amb una ambiciosa construcció d’estil colonial, que ostentava esculpida al pòrtic una frases impregnada de retrets: “Tu ja tens una vida millor. ¿Per què ens deixes a nosaltres en aquesta vall de llàgrimes?”

Aviat el cementiri entrà en una altra normalitat.
“Els carrers del cementiri eren nets, ben pavimentats, amb arbres que li donaven una paradoxal alegria. Davant d’algun panteó hi havia ja peces de roba estesa i les dones cantaven discretament, mentre feinejaven. Sortien fumerols d’alguna finestra, i olors mai no percebuts en aquell medi. Lalo va aturar-se i respirà a fons.”

Arriba un moment, però, que els propietaris dels mausoleus, desafiant la tempesta porten els seus difunts on els correspon. El contacte de propietaris i ocupes, després del desconcert inicial, no pot ser més civilitzat.
“Celso Rosales va viure en un instant tot d’impulsos contradictoris. De primer estava disposat a començar de seguida la guerra de la seva independència. Després, la contemplació de les fastuoses corones el va amorosir; eren susceptibles de revenda i, amb les cintes, cosides les unes amb les altres de llarg a llarg, es podia fer roba per als nens. Era una encantadora perspectiva, i Celso es va treure el barret i rebé els visitants amb una veu amable:
-Si es volen esperar un moment... La meva cunyada petita s’està vestint.”

Les coses, com ja sabeu, mai no són perfectes, i al final, acabades les pluges, s’imposa la realitat. Lalo i la seva gent han de marxar d’aquella nova realitat a penes tastada i que ja els havia produït problemes d’organització i d’identitat. El protagonista, però deixa anar una sentència premonitòria. Vosaltres decidireu, després d’acabar de llegir la narració, si tenia o no raó.
“-No sé ben bé com anirà. No sé, tampoc, com explicar-t’ho. Però vindrà un dia que els cementiris seran per als vius.”

El lector barceloní, a mesura que va passant pàgines, s’imagina que l’únic cementiri de la ciutat on podria desenvolupar-se la història és el del Poblenou, el més antic de la ciutat encara en actiu. I com que fa temps que no l’ha visitat, es compra Barcelona a través de sus cementerios. Un paseo por el cementerio de Poblenou, editat per l’ajuntament de Barcelona i escrit per la professora Elisa Martí, de la Universitat de Chicago, disposat a començar un profitós trajecte que el durà a conèixer una mica de la història del segle XVIII i XIX a través de la ciutat dels morts que no és més que una prolongació de la ciutat dels vius, fins que l’ajuntament en decideixi una altre ús.

P. S. ¿Haurem de fer una col·lecta per aconseguir que Amadeu Vives, cofundador de l’Orfeó Català i que posà música a L’Emigrant o a La balanguera no acabi a la fossa comuna perquè els seus descendents no li poden continuar pagant el seu nínxol a Montjuïc? Bé, tot plegat no passa res: només són ossos i, a més, el músic se n'anà i morí a Madrid.

P. P. S. No entendré mai la dèria dels vius de regalar crisantems i sobretot dàlies als difunts. No conec cap viu que regali aquestes flors a un altre viu: les dàlies fan olor de mort.

entre parèntesis

M’allibero uns dies de les obligacions diàries i vaig de pont en pont (sota els de La Bisbal encara corre l’aigua fantasmal del Daró) com en el joc de l’oca, raonablement desinformat i, per tant, raonablement feliç. Mentrestant, però, les novetats, la vida i la mort continuen als mitjans i a la realitat i m’és impossible mantenir-me’n verge.

Deixant de banda el 5 a 0 del Barça contra la Real Societat i el desplegament a Barcelona dels Mossos d’Esquadra –diuen que en vuit minuts seran allà on els demanin-, sembla que una de les novetats més comentades –també en el nostre país- és el naixement de la futura reina d’España, la infanta Leonor, una criatura de 47 centímetres que anirà creixent i creixent fins a convertir-se en la reina dels espanyols i les espanyoles si, com sembla, els partits majoritaris decideixen modificar l’article 57 de la Constitució (suposo que no tindrà efectes retroactius i no serà la infanta Elena la beneficiària del canvi). M’agrada el nom que li han triat a la nena. Segurament els pares, d’esperit provadament romàntic, han pensat en Elionor d’Aquitània, mare del rei i trobador Ricard Cor de Lleó i de Joan sense Terra, famosos personatges de la novel·la Ivanhoe, de Walter Scott. Una bona peça la reina Elionor, primer reina de França i després d'Anglaterra. És clar que potser l'elecció s'ha inspirat en Elionor de Sícilia, la tercera muller de Pere el Cerimoniós, mare dels reis Joan i Martí, els darrers de la dinastia catalana de la Corona d’Aragó. O ves a saber si pensaven en la germana d'aquests monarques, que va aconseguir que els seu fill Enric passes per davant de Jaume d'Urgell i entronitzés la dinastia dels Trastàmara. Sigui com sigui, auguro que serà una reina que proporcionarà grans beneficis als súbdits catalans, si abans no hem aconseguit la República. Jo ja no veure ni una cosa ni l’altra, és clar.

Tornant a la Constitució i a la Corona. Que difícil d'interpretar per als qui no en som experts. L'article 57 a mi em sembla anticonstitucional, si tenim en compte que al 17 es diu: "Los españoles son iguales ante la ley, sin que pueda prevalecer discriminación alguna por razón de nacimiento, raza, sexo..." O bé els de la monarquia no són espanyols o bé preval el punt 3 de l'article 56: "La persona del Rey es inviolable y no está sujeta a responsabilidad..." Dit d'una altra manera: ... no m'atreveixo, que tampoc no tinc prou clar que la llibertat d'expressió sigui un dret plenament constitucional.

Deixeu-me canviar de to ara. Aquests dies també m’han portat la notícia de la mort als 84 anys de Lluís Millà Reig, editor i llibreter, fundador del Gremi de Llibreters de Vell de Catalunya. En Lluís Millà pertanyia a la tercera generació d’una família dedicada a les lletres i especialment al teatre. Fa anys, des que m’hi va portar la seva filla Elisabet, que vaig començar a freqüentar la seva llibreria del carrer de Sant Pau, 21 a la recerca d’alguna obra que em resultava difícil de trobar en altres llocs o simplement per passar per un lloc amic i còmplice. Aquestes visites, però, es van fer cada cop més escasses i darrerament només veia el llibreter en la parada que cada any muntava en la Fira del Llibre Vell. Aquest setembre –no recordo si hi era l’anterior- ja no el vaig veure. No se’m va acudir que pogués estar malalt, simplement vaig pensar que no havíem coincidit. Al seu fill li vaig comprar unes quantes revistes antigues, entre altres el primer número de “Teatre Infantil Fatty” - ja en parlo en un altre post- titulat Juguem a vendrer, escrit pel seu besavi, que també es deia Lluís Millà i que fou el principal autor de la col·lecció.
El trobaré a faltar.