2.11.05

més morts que vius

Avui hauria de tocar l’Estatut, però encara és aviat per extreure conclusions d’una jornada que es preveu que s’acabarà passada la mitjanit. D’altra banda, ja sabeu que podeu anar seguint el debat directament des del 33 –ara parla Rajoy- o podeu llegir les cròniques que periòdicament va penjant TdQ. En fi, que jo em dedicaré a l’efemèride del dia, que espero que no sigui premonitòria per a l’Estatut.

Ahir i avui m’he mantingut lluny dels cementiris i tampoc no he posat castanyes al peu del llit per tal que els difunts familiars s’entretinguessin i no m’estiressin pels peus.
Com que de totes maneres tinc una tirada per tot allò que es relaciona amb la mort, davant de la impossibilitat de ser físicament en un cementiri, he buscat alguna cosa que em permetés acostar-m’hi una mica i m’he trobat amb dos llibres. Una narració que ofereix múltiples lectures i una guia per una passejada futura.

Aquí descansa Nevares, de Pere Calders, és un conte absolutament recomanable en aquestes dates –Calders és sempre recomanable, és veritat-. Per si encara queda algú que desconegui la història, us recordaré que es tracta d’una narració escrita a Mèxic on Calders recull un fet verídic que converteix en un dels seus millors contes: en l’època de pluges, uns barraquistes mexicans, empesos per les inundacions, es veuen obligats a ocupar un cementiri de la capital, la qual cosa ocasiona un canvi important en la seva vida i en les seves relacions. Ironia, com sempre, que no amaga una dosi important de crítica social. Comencem tastant-ne uns quants fragments.
“La Magda, una noia òrfena que tots protegien una mica, es va instal·lar en un mausoleu romàntic. Gravada al granit, hi figurava la següent llegenda: “A Càstula, flor d’immarcecible poesia.”
Però els realment notables eren els grans monuments. Els corprengué constatar que, de dins estant, encara eren més espaiosos del que semblaven des de fora, i el luxe més enlluernador i evident. Amb un gest infantil, ple de timidesa, passaven els dits per les motllures, palpaven el marbre i les fornícules, expressant admiració amb els ulls i amb les paraules.
Lalo Nevares tingué l’alberg que desitjava, només havent de córrer uns quants metres, perquè li sortí un competidor. Però el rival, en adonar-se de la decisió de Lalo, va cedir amablement i es quedà amb una ambiciosa construcció d’estil colonial, que ostentava esculpida al pòrtic una frases impregnada de retrets: “Tu ja tens una vida millor. ¿Per què ens deixes a nosaltres en aquesta vall de llàgrimes?”


Aviat el cementiri entrà en una altra normalitat.
“Els carrers del cementiri eren nets, ben pavimentats, amb arbres que li donaven una paradoxal alegria. Davant d’algun panteó hi havia ja peces de roba estesa i les dones cantaven discretament, mentre feinejaven. Sortien fumerols d’alguna finestra, i olors mai no percebuts en aquell medi. Lalo va aturar-se i respirà a fons.”

Arriba un moment, però, que els propietaris dels mausoleus, desafiant la tempesta porten els seus difunts on els correspon. El contacte de propietaris i ocupes, després del desconcert inicial, no pot ser més civilitzat.
“Celso Rosales va viure en un instant tot d’impulsos contradictoris. De primer estava disposat a començar de seguida la guerra de la seva independència. Després, la contemplació de les fastuoses corones el va amorosir; eren susceptibles de revenda i, amb les cintes, cosides les unes amb les altres de llarg a llarg, es podia fer roba per als nens. Era una encantadora perspectiva, i Celso es va treure el barret i rebé els visitants amb una veu amable:
-Si es volen esperar un moment... La meva cunyada petita s’està vestint.”


Les coses, com ja sabeu, mai no són perfectes, i al final, acabades les pluges, s’imposa la realitat. Lalo i la seva gent han de marxar d’aquella nova realitat a penes tastada i que ja els havia produït problemes d’organització i d’identitat. El protagonista, però deixa anar una sentència premonitòria. Vosaltres decidireu, després d’acabar de llegir la narració, si tenia o no raó.
“-No sé ben bé com anirà. No sé, tampoc, com explicar-t’ho. Però vindrà un dia que els cementiris seran per als vius.”

El lector barceloní, a mesura que va passant pàgines, s’imagina que l’únic cementiri de la ciutat on podria desenvolupar-se la història és el del Poblenou, el més antic de la ciutat encara en actiu. I com que fa temps que no l’ha visitat, es compra Barcelona a través de sus cementerios. Un paseo por el cementerio de Poblenou, editat per l’ajuntament de Barcelona i escrit per la professora Elisa Martí, de la Universitat de Chicago, disposat a començar un profitós trajecte que el durà a conèixer una mica de la història del segle XVIII i XIX a través de la ciutat dels morts que no és més que una prolongació de la ciutat dels vius, fins que l’ajuntament en decideixi una altre ús.

P. S. ¿Haurem de fer una col·lecta per aconseguir que Amadeu Vives, cofundador de l’Orfeó Català i que posà música a L’Emigrant o a La balanguera no acabi a la fossa comuna perquè els seus descendents no li poden continuar pagant el seu nínxol a Montjuïc? Bé, tot plegat no passa res: només són ossos i, a més, el músic se n'anà i morí a Madrid.

P. P. S. No entendré mai la dèria dels vius de regalar crisantems i sobretot dàlies als difunts. No conec cap viu que regali aquestes flors a un altre viu: les dàlies fan olor de mort.

5 comentaris:

tonibanez ha dit...

Hosti, lo teu no és la jardineria...
Ara és l'època dels crisantems i de les dàlies... no hi ha més explicació. les flors més abundoses i barates que podem trobar ara. Gràcies per l'enllaç.

isnel ha dit...

No em sembla malament que els cementiris acabin sent per als vius. Els morts ja no hi tenen res a fer. I, sobre les flors, els crisantems i les dàlies m'encanten. De vegades me'n regalo, passant de la significació que tenen. Tenen uns colors molt "vius". ;)
(Buscaré en Nevares d'en Calders... Gràcies!)

Albert ha dit...

No diré res dels cementiris que aquests dies no estic massa florit. Però trenco una llança per Calders. Crec que és un dels millors dels millors, com a minim de casa nostra. Gràcies mestre.

mar ha dit...

aquest matí llegia al diari no se què de música en viu al cementiri mentre els visitants el recorren, per tal de donar un ambient més... jo que sé, i a la foto es veia a un tocant un piano (elèctric)

aiii, senyor, és que m'ho imagino...
avui en dia tot és negoci

nanit, pere...
a dormir aviat avui...

pere ha dit...

Tens raó, Toni, fa temps que sóc un aficionat de plantes de finestres i balcons encarats al sud i de plantes d'interior: Echeveria elegans, Cereus dayamii, Diplocyatha ciliata, Epicactus, Haworthia fasciata, Euphorbia milii, Aechmea fasciata, anthuriums, Clivia miniata...
Fàntastic seguiment del debat d'ahir. Felicitats!

T'entenc, Isnel, però jo les associo massa als morts i no m'agrada la seva olor de falta d'olor. Per cert, regalar flors als morts...
Segur que si el llegeixes, t'agradarà Nevares.

Ja ho sé, ja, albert, que no has tingut precisamnet bons dies.
Un dels millors de casa nostra i de qualsevol casa. Molts el voldrien a Calders, que és també un dels meus preferits.

I no has llegit allò que fan no sé en quin país que converteixen el carboni dels ossos dels morts en un diamant que pots lluir al dit? M'estranya que els catalans no ho hàgim adoptat, no com a culte als morts sinó pensant en un valor de futur.
Bona tarda, mar.