3.11.05

incomprensió

Sopàvem sis persones el dissabte a la nit en un restaurant de l’Empordà. Quatre eren d’allà. Es parlava una mica de tot, en una d’aquestes converses àgils i tallades en què, després d’un cert temps de no mantenir contacte, repasses el més immediat i el més llunyà, les qüestions personals i les altres. No recordo exactament en quin moment se’m va ocórrer preguntar si algú coneixia alguna novetat sobre l’assassinat de la cuinera de Sils. No sé per què vaig fer aquesta pregunta que no tenia cap relació directa amb el que dèiem i amb el que diríem. Em passa de tant en tant que em ve un pensament aparentment deslligat de tot context situacional i vivencial. Al cap d’un dia o dos –o potser una mica més- aquella idea estranya, sobtada, es materialitza amb algun fet concret que s’hi relaciona: em truca o em trobo l’amic o l’amiga llargament absent, llegeixo un llibre que reprodueix el meu pensament, em regalen allò que se m’havia aparegut... En alguns casos hi deu haver una explicació lògica i en altres no la sé veure. Per què vaig pensar en Consol Galceran, morta el mes de juliol, just el dissabte? Per què vaig verbalitzar el meu pensament, que devia estranyar els amics del sopar? Sigui com sigui, aquests mateixos dies que jo m’estava al nord, vas llegir la notícia de la detenció del marit de la Consol, que sembla que s’ha confessat culpable del seu assassinat. Va ser el dissabte el dia que la policia va tenir la seguretat que en Llorenç, sempre atent i col·laborador havia acabat amb la vida de la seva esposa? No m’importa gaire arribar a obtenir respostes a aquests interrogants, perquè davant d’aquest fet n’hi ha d’altres que m’importen més.

Hi ha respostes que realment voldria arribar a saber. Entenc el desamor. Entenc que una persona que ha estimat una altra deixi de fer-ho. És tan complicat de vegades mantenir l’amor... Entenc que algú sigui incapaç de confessar el seu desamor i que la mentida sigui la constant de cada dia. Entenc que un es menteixi a si mateix i menteixi a l’altre i que aquest o aquesta accepti viure en l’engany. A la fi, de vegades es paga un preu molt alt per la valentia –o al menys això li pot semblar a l’un i a l’altre-. Entenc que l’un i altre es preguntin que se n’ha fet de l’amor, i el temps vagi passant, aquest temps amarg de la descoberta sense l’acceptació final. Tot això ho entenc. I entenc que l’amor, si és que mai va existir, es transformi en odi i en crueltat –conscient o inconscient-. Però mai no he entès, i crec que ja no em serà possible, que el desamor, el distanciament, fins i tot l’odi, es transformi en mort, en la destrucció total de l’altre. Abans la mort que la renúncia? Abans la mort que quedar-se sense orgull? Abans la mort que ...? Que què?

8 comentaris:

Albert ha dit...

Abans la mort que l'abandó? Abans la mort que l'ultratge? Abans la mort que la submissió? Destruir la destrucció? Racionalitat?

miquel ha dit...

Sí, sí, absolutament irracional.

mar ha dit...

ostres pere, a mi també em passa que de tant en tant em vé un pensament d'aquells que tenia aparcat en algun lloc de la memòria i llavors el deixo anar sense solta ni volta...
a vegades n'he dit algun que després m'hagués volgut amagar sota la cadira... però...

en fi, que els que m'envolten ja saben que xerro sempre més del compte

un somriure


(encara no m'havia enterat d'això del cas de la Consol i en Llorenç... suposo que hi ha tants casos que no en memoritzo els noms...)

miquel ha dit...

El meu cas és més greu, perque jo xerro poc i se'm deu notar més. De totes maneres, aquest és un dels meus casos de premonicions, de saber que alguna cosa ha de passar relacionat amb allò que de sobte em ve a la ment. No crec que els meus companys donessin massa importància al meu canvi de tema.
Jo tampoc no recordava els noms, però sí el cas de la cuinera de Sils, perquè se'n va escriure i parlar força.

Hanna B ha dit...

a mi curiosament això em passa però no amb fets relacionats amb la realitat sino amb coses que llegeixo. es força divertit i darrerament em passa sovint... en tot cas només me n'adono jo perquè penso i després llegeixo sobre el tema/pais/persona...
la meva mare et recomanaria que et centressis en la combinació guanyadora de la primitiva ;)

Hanna B ha dit...

ap, i sobre la violència que es transforma en mort, terrible que algú es pugui plantejar això com una "sol.lució"... (!!!)
no voldria generalitzar ni pontificar però potser hi ha encara molts homes (o diguem persones) que no saben expressar els sentiments i se n'arriben a crear conseqüències explosives...

miquel ha dit...

També hem passa amb les lectures una cosa semblant, però més de "deja vu". Una vegada em va passar amb la ruleta a Peralada, al 18, però vaig apostar poc.
És que ja no es tracta d'expressar sentiments. És pura barbàrie, un signe vergonyós de la degeneració humana, un retorn al preprotoplasma, a un estadi anterior al de l'origen de la vida.

Anònim ha dit...

un quan ho viu desde dins es submergeix en la impotencia i la rabia cap a la justicia.

i la meva pregunta continua siguent: i perquè? (a ella),(a mi)..