demostracions d'integració

Sense entrar a discutir sobre el concepte d’integració i si aquesta és la qüestió, el cert és que els estats europeus estan preocupats pel tema i busquen fórmules per comprovar que aquest procés s’ha realitzat abans de concedir la ciutadania als immigrants. Així, al Regne Unit fa una setmana que aquells que vulguin accedir a la nacionalitat britànica, a part de reunir els requisits necessaris, han de passar un examen, que alguns consideren dificilíssim, per tal de demostrar que coneixen els costums i l’organització del país. Si no aconsegueixen sortir-se’n a la primera, no passa res, podem tornar a intentar-ho les vegades que calgui; això sí, abans hauran de pagar 50 euros, talment com si fos el carnet de conduir. Suposo que encara és agosarat imaginar si hi haurà molta o poca gent que aprovarà l’examen i si els coneixements demostrats indiquen un grau important d’integració. Ho dubto. El que és pot preveure és que, tenint en compte que cada any hi ha 140.000 aspirants a la nacionalitat britànica, les arques del país hauran trobat una font d’ingressos important. I això, evidentment, deu ser força satisfactori pels governants. Ja sabem que aquí i allà els diners mouen el món i són, més que un mitjà, una de les finalitats de qualsevol política.

Alguns immigrants protesten perquè creuen que els coneixements que se’ls exigeixen no els tenen ni els mateixos ciutadans de tota la vida. Des de la televisió és fa una d’aquelles enquestes de carrer que no són gaire científiques però que donen una aproximació a l’estat de la qüestió. Una de les preguntes, aparentment senzilla, és saber quan temps dura el període legislatiu. Les respostes són variades: cinc anys, quatre, sis. Un dels enquestats respon amb suficiència i humor: “sigui el que sigui, és massa llarg”. Bingo! No se sap si aquest és un ciutadà de sempre, d’adopció o un aspirant, però mostra perfectament l’esperit britànic. No li cal fer cap test: aquest passa directe.

(Potser algun dia haurem de parlar de la nacionalització en el nostre país. Del nombre de sol·licituds anuals, dels requisits, dels xanxullos, de qui és que, sorprenentment, demana més quedar-se com a "nacional" darrerament. A veure si els meus informants m’actualitzen)