certesa de futur

No tenia intenció de parlar-ne perquè em semblava que la meva veu només podia oferir un crit de desesperança, de pessimisme, sense cap anàlisis documentada i raonable, sense solucions. Em refereixo a la violència a França, a la revolta social, com diuen alguns.
Em decideixo a escriure, des del meu petit observatori casolà mediatitzat per la premsa i la televisió, només per manifestar aquesta desesperança que us he dit, empès per una frases llegida no sé on: “quan hi hagi el primer mort, tot s’aturarà”. Ja va haver-hi dos morts al principi i ja n’hi ha un altre, un ciutadà que estava en coma des de que el divendres a la nit va ser agredit. I la situació crec que encara empitjorarà. De moment ja han començat a actuar les armes de foc. Chirac, per fi, també s’ha decidit a actuar. I ja sabem que les actuacions que es basen en la pura reacció davant de la violència consisteixen en parlar d’ordre: policia i justícia. Pura immediatesa. Cap solució a llarg termini.

Finalment, s’aturaran els incendis, qui ho dubta? La policia i els jutjats seran més o menys eficaços, però, sobretot, els qui ara organitzen –paraula mal triada- els aldarulls –tampoc no és l’adequada- es cansaran i decidiran descansar. I bona part de la societat francesa respirarà tranquil·la. I aleshores s’analitzaran causes i es tractarà de trobar solucions a llarg termini per impedir que fets semblants es repeteixin en el futur. Feina lloable, però en va. Els qui ara s’han revoltat continuaran vivint de la mateixa manera i d’altres s’hi afegiran. Les seves perspectives de futur en tant que grup a penes variaran, potser empitjoraran una mica. Dintre d’uns anys tornarà a aparèixer una espurna en qualsevol lloc, per qualsevol motiu, i l’incendi recomençarà.

Penso que per poder saber com anirà el futur només cal viatjar fins un país on aquestes situacions ja fa temps que es produeixen en circumstàncies molt similars i amb les diferències que us sembli –que no són gaires, malgrat el que es vulgui dir-. Fem una mirada als Estats Units i veurem un reflex en el cas francès. Mirem ara les solucions adoptades als Estats Units i esperem que no siguin les mateixes que es pensin aplicar a França. I ja podem pensar com ens trobarem dintre d’uns anys a Espanya, o a Catalunya, si voleu, on es parla molt, però es planifica molt poc des dels governs - i jo entenc que malament- tot el que es relaciona amb la immigració, la pobresa, el treball estable, l’atenció als joves... En parlarem.

Avui us recomano l'anècdota del Bohemi, per si us sembla que les coses poden ser realment diferents.

P. S. Des d’aquí desitjo una ràpida recuperació a Rodríguez Ibarra del seu infart de miocardi (espero que l'estatut no hi hagi tingut res a veure). Tot i que segurament els presidents de les autonomies avui deuen haver treballat molt més tranquils, també es deuen haver avorrit força. Si pogué anar visitar-lo li portaria un test –res de flors tallades- amb unes quantes Dionaea muscipula.