una tria

Potser alguns no ho teniu present, però consta en les lleis de diversos països, aquí també, que els pares són responsables dels fills i els fills, quan arribi el moment, dels pares. I no és paper mullat, com ho demostra el fet que a França, sempre tan eficaços, sempre tan rigorosos en el compliment dels seus principis i(llibertat, igualtat, fraternitat, legalitat) i sempre amatents a buscar –i trobar- els orígens de qualsevol manifestació cultural ja han empresonat una mare per tenir poca cura del seu fill menor d’edat participant en una de les nits de foc. La senyora es va passar la nit tancada en una cel·la al costat de la del seu fill a l’espera del que es resolgui posteriorment. Al·lega en defensa pròpia que la seva mobilitat és inferior a la del noi i que no li pot anar nit i dia al darrere. Mentrestant, jo ja tremolo pensant que en algun moment les autoritats franceses s’adonaran que els mestres que tenia el noi també deuen ser culpables de la seva educació deficient... i els altres familiars, veïns i gent diversa. No em preocupa tant que finalment s’adonin que el ministre d’Educació i el d’Assumptes Socials (o com es digui a França) són les darreres anelles de la cadena. Mira que si s’esdevé que en una cel·la hi hagi el noi, a la del costat els pares, al costat el mestre, més enllà el polític corresponent... De totes maneres, abans que arribi el moment de culpar tota la cadena s’hauran de modificar alguns lleis i això, ja ho sabeu, és un procés lent. És clar que a França, ara que van llançats en els aspectes més tangibles, ho solucionaran en un tres i no res.

Mentrestant al nostre país va funcionant el voluntariat lingüístic. Es tracta, com sabeu, que algú d’aquí, de parla catalana, dediqui part del seu temps a conversar amb algun nouvingut. No importa el tema, sinó que simplement cal que el qui acaba d’arribar vagi aprenent la llengua i, sobretot, es conscienciï que a tot arreu tothom és més o menys igual (?). Entre els voluntaris il·lustres hi ha Jordi Pujol, que s’ha triat un argentí jove i de bon veure anomenat Fabricio amb el qual xerra de cinema, d’història, de música i de tot el que els passa pel cap. Quan s’hagi foguejat amb aquest noi potser triarà un senegalès indocumentat arribat en pastera que també estigui disposat a ocupar part del seu dia a conèixer l’idioma i el país. Ironies a part, em sembla una bona tasca per un president jubilat. Tan de bo que s’estengui l’exemple i que uns aprenguin dels altres. O potser no és això. Ja es veurà.