29.12.12

conte innocent de Nadal

Avui he quedat amb les meus nebodes del sud que viuen aquí per anar a buscar els regals del reis a les botigues on els mags els havien desat a l'espera que passessin les seues destinatàries a recollir-los. Hem avançat la data perquè qui sap quan ens tornarem a veure, malgrat que entre les nostres cases només hi ha una hora a peu.


Ja amb els presents, hem anat caminant cap a casa seua seguint el trajecte il·luminat per les parades de tot tipus, i més, que en aquestes dates s'instal·len a la Gran Via. De sobte, la petita, que és la més poruga de les dues germanes, ha imaginat la possibilitat que qualsevol malfactor li prengués la valuosa càrrega que transportava. Per tal de distreure-la i tranquil·litzar-la, li he explicat una de les meus darreres experiències.

Va ser fa poques setmanes quan, prop de casa, uns minuts abans de la mitjanit, va aparèixer sobtadament un senyor en una cantonada especialment fosca. En un castellà prou correcte, encara que amb un lleuger accent estranger que vaig ser incapaç d'identificar, em va demanar, sense especificar, que li donés tot el que portava de valor...

Aquí les dues nenes han fet cara d'espant i he notat una esgarrifança que recorria el seu cos, com si aquesta situació fos una novetat en les nits del suau hivern barceloní. Tot i així, han volgut que continués la meua història, potser per veure quina moralitat se'n podia extreure.

La veritat és que tot va durar a penes uns minuts. Quan el senyor va acabar de parlar, malgrat que el seu discurs, breu, m'havia estat perfectament intel·ligible, li vaig dir: En català, sisplau. L'home ho va intentar, però no s'acabava d'aclarir, amb prou feines va balbucejar dos o tres mots inconnexos. S'excusà -sempre en castellà- dient que fins ara no n'havia tingut la necessitat i la seua ignorància no li havia ocasionat cap problema irresoluble, que fins i tot l'onze de setembre havia aconseguit una cartera d'un que anava amb barretina i estelada. Jo vaig mostrar-me comprensiu, però ferm; li vaig dir que les coses havien canviat, i més que ho farien, i que una llengua, un país, etc. De tota manera, com que al carrer feia una mica de fred i no sé si m'entenia gaire, tampoc no em va semblar el moment més adequat per iniciar una apologia del territori i de les seues aspiracions, així que en el revés d'una T-10 on encara quedava un viatge li vaig escriure el nom de dues acadèmies en què em consta que fan uns cursets intensius de llengua amb resultats remarcables i hi vaig afegir l'adreça d'un portal d'internet que també ofereix unes bones possibilitats d'aprenentatge. Em va semblar que només calia afegir que si ens tornàvem a trobar i el seu aprofitament havia estat correcte continuaríem parlant del nostre assumpte, i ens vam acomiadar desitjant-nos bona nit, cadascú en el seu idioma, ell amb el que li semblava que li obriria totes les portes i jo amb el meu.

Les nebodes, en acabar la meua història... , però això ja és una altra història.

11 comentaris:

Júlia ha dit...

Molt 'calderià'.

Júlia ha dit...

Això de fer reis abans de reis és pitjor que fer pasqua abans de rams.

Carme ha dit...

he, he, he... un conte boníssim!!!
Les nebodes no sé què van dir, pe`ro jo m'ho he passat pipa!

Allau ha dit...

Si ens ho haguessis explicat ahir 28, hauria pensat que era un ficció. Quines sortides que tens!

fra miquel ha dit...

Si que és Calderià, si, aquest conte.
M'ha agradat molt
Continuara...¿?
Una abraçada

El Profà ha dit...

M'encanten els contes de Nadal! I aquest és força original...

El Profà ha dit...

...tot i que d'innocent, res de res.

Montse ha dit...

és veritat, el que diu el profà: d'innocent, res de res!

Jo, per si les mosques, porto unes quantes estelades petitets a la bossa, no se sap mai quan cal catalanitzar...

Bona entrada d'Any, amic!

Assum ha dit...

Gairebé m´he cregut que anava de debó...
fins que llegit el títol.

Olga Xirinacs ha dit...

Nit de Reis. M'ha semblat que un dels mags feia onejar una estelada...

miquel ha dit...

Tot s'encomana, Júlia, encara que només sigui una mica:-)
Sobre els reis avançats, em sembla que el meu subconscient encara pateix les conseqüències dels anys que vaig estar intern i només podia jugar dos dies amb les joguines noves... fins que tornava a casa al cap d'un mes, o dos, o tres. De tota manera, en aquest cas vagi un any per tots els altres en què els meus reis sempre els arribaven amb un retarn considerable.

Que bé que t'hagi agradat, Carme.
Les nebodes, elles sí, saben que rarament menteixo ;-)

El cas va ser una mica més complex, Allau, però aquí l'he volgut simplificar perquè si no hagués quedat realment inversemblant.

De moment no continuarà, fra. Potser quan ens tornem a trobar i ja parli català... però no confio gaire en cap de les dues possibilitats.


Home, profà... si t'ho mirés bé, tots dos vam actuar d'una manera força innocent; devia ser l'esperit nadalenc :-)


Insisteixo, Montse, plenament innocent.
M'ho copiaré, això de portar estelades petites per repartir en cas de necessitat.
Ja saps que no confio gaire en un any acabat en 13, però no desesperem.
Que tinguis bon any!

De debó, Assum. Després he sentit dir que això, més o menys, passa cada dia.

Pots estar-ne ben segura, Olga, que era una estelada. Ja ho sentirem dir.