Feia tants anys que havia llegit Terres de l’Ebre, de S. J. Arbó, que a penes recordava res de la història, únicament tenia una vaga sensació de desgràcies, de duresa de la terra, de solituds, de negror, i vaig pensar que aquest estiu era tan bo com qualsevol altre per repassar la novel·la –sembla que tinc una temporada de relectures-. Volia acabar l’obra mentre encara estava per terres del Delta, immers en els paisatges i entre els descendents de la gent que es descriu a la novel·la, però ha estat a la vora d’un riu menys mític, el Ter, que he arribat a la darrera pàgina.
La novel·la se m’ha fet llarga, algun cop monòtona per la repetició de situacions amb lleus matisos canviants, per la insistència en la descripció d’unes vides que veus sense esperança, abocades al fracàs (paradoxalment aquesta reiteració, aquesta acumulació de negror, que em disgustava pot considerar-se un dels aspectes més destacables) . Ho confesso, en alguns moments m’he saltat algunes línies.
Es de suposar que la majoria dels lectors ja poden intuir com es desenvoluparà l’argument només llegir la cita de l’Eneida de Virgili que encapçala l’obra: “Oh pare, ¿és possible que un tan vehement desig de viure animi aquests dissortats?” I a partir d’aquí la vida de tres generacions d’homes determinats pel medi i per l’origen que no aconsegueixen vèncer el seu destí tràgic, tal com s’entenia en el món grec i tal com sovint apareix en Dostojevskij. Parlo d’homes i no de dones perquè, deixant de banda el primer baró de la família que se’ns presenta, important però no determinant, pare i fill (Joan i Joanet) són els protagonistes absoluts i les relacions entre ells i amb el món que els envolta formen l’eix de la novel·la. Tot i així, les dones amb qui es relacionen, presentades amb menys consistència psicològica o més fragmentàriament descrites, juguen un paper important i haurien estat la salvació en el procés de degradació moral –existencial- del pare i del fill, però la mort prematura de l’esposa del primer i la impossibilitat que Joanet aconsegueixi mantenir els sentiments que sent per les dues noies (indignes segons la moral de l’època) de qui s’enamorarà durant la seva vida els impedeixen superar el destí advers.
Us parlava al principi de solituds, però potser la paraula que més s’adiu amb Terres de l’Ebre és incomunicació. Per raons diverses que ara seria llarg i complex d’explicar, el fracàs vital dels protagonistes, i també d’altres personatges de la novel·la, està causat en bona part per la incapacitat que tenen d’expressar els seus sentiments, els seus desigs, les seves necessitats: “El veié ja fet un vellet –com havia envellit el pare en aquests dies!- tot sol i aferrat a ell, com a la vida, per mitjà d’aquella abraçada. Era com un infant que s’hagués sentit presa d’un terror sobtat i s’hagués abraçat estretament contra la persona estimada com cercant protecció, i damunt del qual, abraçat així, hagués davallat el son, dolçament. S’hauria dit que la veu del pare cridava en aquell gest l’ànima del fill, amb les paraules que mai no sabria pronunciar.”
Què més? Doncs una magnífica descripció dels orígens del que ara són els arrossars del Delta: les penalitats per conrear unes terres salvatges, l’allau d’immigrants (molts, valencians) que van arribar en busca d’una nova vida que no tenia gaire més estímul que el de sobreviure, les relacions entre propietaris i treballadors, el creixement i els canvis de costums d’Amposta (trobo a faltar al·lusions directes al tres nuclis de població més grans situats més avall), el principi d’emigració cap a Barcelona o altres poblacions...
Cal llegir Terres de l’Ebre? Bé, ja sabeu que podeu subsistir tranquil·lament sense llegir cap obra de ficció i em temo que el meu comentari no ha estat excessivament entusiasta, però estic segur que a la majoria us pot interessar alguna de les lectures de l’obra, ni que sigui la de la perspectiva històrica o la intensitat de la prosa.
La meva opinió sobre la literatura d'Arbó? Bé, això és un altre post, que aquest s'ha fet llarguíssim. Estic segur que algú s'haurà saltat alguna línia per arribar més aviat a la conclusió.
6 comentaris:
a la plaça del sol, un envelat amb cadires i sense llotgetes per a una música tradicional, era la segona vegada que els veia, sentir diria que és una exageració.
No t'ho creguis. De la primera fins a l'última (línia). Segons el teu comentari, i pel "meu gust", aquest llibre tracta un tema intessant (la solitud, la incomunicació,...) però està massa centrat en un lloc que no m'interessa massa. Per tant, espero noves ressenyes ;-)
Bé, ea, jo estava a la quarta fila i els sentia prou (i els reconeixia en la memòria dels CDs escoltats), però la veritat és que ni el so estava ben equilibrat (i la meva oïda musical és deplorable) ni l'envelat tenia les condicions necessàries ni uns quants (alguns de dins i d'altres de fora) estaven prou al cas. Ja et vas fixar que no van cantar "vinguen quan vulguen"... tot un senyal. Per cert, no et vaig veure.
Doncs em sembla que et decebré, Albert. Volia fer una cosa semblant al que havia fet amb Solitud, però no me'n veig en cor. De totes maneres, alguns passatges són d'una gran intensitat dramàtica, fins i tot des de la perspectiva actual. En l'aspecte del coneixement dels orígens d'un territori que avui és, possiblement, un dels més rics i dinàmics de Catalunya, em sembla fonamental; és com conèixer la conquesta de l'Oest americà que tantes vegades hem vist en pel·lícula, però sense ficció. Si tens temps i no tems la depressió, endavant. Què més et puc dir?
A l'escriptor Arbó, tot i les bones intencions, el fadisme (fat damunt fat) el va temptar: hauria pogut haver sigut un Pla, si la retòrica de la ironia l'hagués contagiat. No va esser així, perquè el principi és saber enfotre's d'un mateix...
Potser ho va intentar una mica en la seva època en castellà, ximm, però...De totes maneres les seves pretensions literàries crec que eren molt diferents de les de Pla.
putting to waste some good money that could have been used in other areas of development for the business involved.
Publica un comentari a l'entrada