Si us trobeu aquest post en entrar al blog, és que ho heu fet a través de catapings. Fa dies que no podia enllaçar, però a partir d'un comentari del penúltim post de TdQ vaig veure que un possible sistema per fer-ho era possant l'enllaç del post i no del blog sencer. M'ha funcionat dues vegades. Ara ja no puc enllaçar el darrer post que havia entrat cap a les 6 i que veig que ha desaparegut a les 10. Em molesta el que no entenc, no cap altra cosa: tothom és ben lliure de fer el que vulgui amb la seva propietat. De fet aquest post parla una mica d'això. Que se l'apliqui qui vulgui.
Cada vegada que anava al circ de petit era un drama no confessat. M’espantaven els pallassos. No entenia res. No sabia perquè de sobte un senyor amb la cara emblanquinada ventava un clatellot a un altre senyor que es veia inofensiu. No entenia perquè aquest segon personatge s’entestava a provocar el primer, si ja tothom sabia que al final acabaria rebent. De vegades, però, era a l’inrevés, i el del nas vermell s’encarregava de putejar el blanc i semblava que només nosaltres, els nens del públic, sabíem com acabaria la cosa. Els altres, els grans no paraven de riure, mentre els petits, ens miràvem i els miràvem amb ulls esbatanats d’incredulitat. I després, els crits. Aquells crits horrorosos, aguts, tristos, que et posaven els pocs pèls que tenies de punta en els moments més inesperats. Que t’haguessis volgut amagar sota el seient, però eren de tires de fusta i sabies que no et salvarien d’aquells homes estranys que no paraven de fer-te por.
-T’han agradat els pallassos –em preguntaven en acabar l’espectacle.
-Sí, molt.
Ves, què havies de dir? T’havien d’agradar per força, perquè sinó potser no t’haguessin portat més al circ i no haguessis pogut contemplar mai més els animals, que és el que t’agradava, tot i que també et feien una mica de por, o els trapezistes que resseguies embadalit, o tot el moviment i la novetat de la carpa i el seu entorn que només es presentava de tant en tant per trencar la rutina d’aquelles vacances inacabables en llibertat que ara aprecies més que abans.
Els pallassos dels circs d’ara continuen sense agradar-me. De sobte semblen tots amics i, plash, bufetada per aquí, amenaça per allà. Tot tan inesperat...
Es veritat que ara entenc que és un muntatge i que després són tan amics i que la major part de l’espectacle és assajat i que la majoria són uns bons actors que estan representant el seu paper. I la qüestió és que el públic pagui l’entrada Però, què voleu que us digui, encara em neguitegen els canvis d’humor sobtat. Tot i l’edat que tinc no he acabat de separar l’actor de la persona. Esclar que jo només veig l’actor i intueixo la persona, que sembla que mai deixa de ser del tot actor.
Us podria citar els noms d’alguns dels pallassos que em fan més por en el circ actual i resumir-vos les seves actuacions i els aplaudiments o els xiulets del públic, però no val la pena, prefereixo dir-vos alguna cosa de dos pallassos històrics.
Chocolat (Raphael Padilla) es considera el primer august del circ. Va néixer a Cuba l’any 1968 i , enut a un anglès com a esclau, més tard es va associar a un altre pallasso anglès, Georges Footit, que abans havia actuat d’acròbata i genet. Van ser la parella més famosa de la seva època. Chocolat –era negre- , mandrós i una mica ximplet, sempre rebia els cops de Footit sense queixar-se. L’any 1910 es va desfer la seva associació i cap dels dos pallassos va tenir èxit per separat. Els recordeu de I Clowns , de Fellini?
I continua la representació. No poso imatges dels pallassos del moment, tot i que en tinc per donar i per vendre.
RENTADORA
Fa 41 minuts
6 comentaris:
Pallassos del moment, has dit?
Ui! quants te'n podria anomenar! i cap d'ells no treballa al circ.
(els que tu esmentes no els conec pas. És que jo sóc molt jove, saps?)
Perejoan
Ja teniu rao ja, per veure pallassos (la majoria prou ben vestits i tot), no cal anar gaire lluny, apreteu un boto del vostre commandament i en una pantalla sentireu moltes pallassades.
de petita volia ser "pallasso" (sí, qui ho diria, oi) però no m'agradaven mai les pallassades que feien els pallassos...
no sé que hagués fet jo donat el cas. sort que vaig canvia de idea.
Hi ha molt d'intrusisme en aquest ofici...
A mi també em feien una por tremenda quan era petita. Una vegada van venir al barri i es dedicaven a pintar als nens i nenes les cares, perquè tots sembléssin uns pallasos. I jo vaig començar a plorar com una boja volent fugir d'allà, convençuda de que estaven transmeten a tots els nens la seva horrible malaltia.
Ja sé que en podríem esmentar molts, Perejoan; ara, que no treballin en alguna mena circ, ja ho veig més difícil. De fet, tu en relaciones sovint de circs diversos.
Tens tota la raó, joseparnau. I a més a la tele no et cobren entrada, clar que després resulta que et costen molta pasta (de vegades sense que ens n'adonem).
Qui ho diria, mar? Però segur que tu no ens faries gens de por, al contrari.
I tant, Isnel. El que no m'explico és com els veritables pallassos no denuncien els qui els volen treure la feina. Potser pensen que tenen masssa poder.
T'entenc, ego, ja és això, encara que tant tu com jo suposo que pensem que en alguns casos la seva feina és molt interessant. No sigui cosa que algú ens digui que com ens atrevim a parlar malament dels qui fan riure una humanitat tant necessitada d'alegria, etc.
Publica un comentari a l'entrada