reconeixement

Quantes vegades us ha passat que teníeu una paraula a la punta de la llengua i no aconseguíeu materialitzar-la? O que us creuàveu amb una persona que reconeixíeu vagament, però que no sabíeu on situar? O que llegíeu un text que no recordàveu a quina obra pertanyia? O el neguit que no us vingués a la memòria el nom de la persona amb qui parlàveu...? No insistiré en les sensacions que se senten perquè tots les heu tingudes. Em salto, doncs, els detalls de la introducció.
Aquesta sensació és la que durant anys he tingut cada vegada que veia aquesta escena.

El personatge que us dóna la cara recitava –aproximadament-: ¿No tinc ulls? ¿No tinc mans, òrgans, dimensions, sentits, afectes, passions? ¿No em nodreixo amb els mateixos aliments? ¿No em fereixen les mateixes armes? ¿No estic subjecte a les mateixes malalties? ¿Si ens punxen, ¿no sagnem? ¿No riem, quan ens fan pessigolles? Si ens donen verí, ¿no ens morim?

I jo sempre pensava que coneixia el fragment, però m’era impossible situar-lo. Hamlet? No! Malgrat que era l’obra que acabaven d’assajar els personatges de To Be Or Not To Be de Lubitsch. Què podia ser, doncs? En alguna ocasió, buscant aquest fragment conegudíssim, m’havia fullejat l’únic volum de l’Obra completa de Shakespeare traduïda per Sagarra que tinc. Cap resultat. És veritat que la meva ignorància en tots els camps de la cultura és important. És veritat que el teatre m’interessa ben poc, però ... és que ho tenia tan prop! Ja ho sé que en tot aquest temps hagués pogut preguntar a un amic, a un col·lega, a vosaltres mateixos, però tampoc no era això o potser no se’m va acudir mai. A més, em despistava el que deia el personatge que està d’esquena: “Tu podries fer un gran Silo”. Silo? Qui es diu Silo a les obres de Shakespeare? Sí, vosaltres ja ho sabeu tot, però jo continuava mirant la pel·lícula i m’oblidava del meu dubte, fins que la tornava a veure i un altre cop se’m presentava el drama de l’oblit enmig d’una comèdia d’un ritme infernal.

Ahir, per fi, em va arribar la llum. Vaig provar el funcionament del DVD del meu ordinador nou, i vet aquí: el que jo entenia Silo era en realitat Shylock –quina jugada la meva manca de coneixement de l’anglès i l’adaptació al castellà de l’obra!- El mercader de Venècia! Per fi! Tot lligava i em vaig sentir més estúpid de l’habitual. Esclar que Lubitsch fa trampa i fa desaparèixer la paraula “jueu” del parlament, no podia ser d’altra manera. Però en les obres de Lubitsch tot lliga, res no és gratuït. Quina altra peça de Shakespeare podia fer servir en una obra antinazi? Com és, per altra banda, que jo havia oblidat que ell mateix era jueu?... I ara no em pregunteu si no he vist la pel·lícula amb Al Pacino; és evident.

I un altre cop que m’allargo més del compte. Convindreu amb mi, però, que un de vegades necessita comunicar les seves alegries, encara que, com en aquest cas, siguin personals i intransferibles i per motius insignificants i incompetència congènita.

Encara no he acabat. Potser hi haurà algun curiós desitjós de saber que diu exactament Shylock a l’original de Shakespeare i no vulgui recorrer a la llibreria:


SHYLOCK. D’esquer per anar a pescar. Si no alimenta els peixos, alimentarà la meva venjança. M’ha maltractat i m’ha fet perdre mig milió. S’ha rigut de les meves pèrdues, s’ha burlat dels meus guanys, ha insultat la meva raça, ha desbaratat els meus negocis, ha refredat l’efecte dels meus amics, ha escalfat els meus enemics. I Per quina raó? Perquè sóc jueu. ¿No té ulls un jueu? ¿No té mans, òrgans, dimensions, sentits, afectes, passions, un jueu? ¿No es nodreix amb els mateixos aliments? ¿No és ferit amb les mateixes armes? ¿No està subjecte a les mateixes malalties? ¿No es guareix amb les mateixes medecines? ¿No es refreda i s’escalfa amb el mateix hivern i el mateix estiu que un cristià? ¿Si ens punxen, ¿no sagnem? ¿No riem, quan ens fan pessigolles? Si ens donen verí, ¿no ens morim? Si ens ultratgeu, ¿no ens hem de venjar? Si som com vosaltres en tot, també ens hi assemblarem en això. Si un jueu ofèn un cristià, ¿com li mostra aquest la seva caritat? Venjant-se’n. Si un jueu ofèn un cristià, ¿quina paciència li ha de mostrar, segons el model cristià? Doncs: la venjança. La maldat que m’heu ensenyat, ara la faré servir, i ja serà estrany si no milloro els meus mestres.

Acte III, escena I. Traducció de Salvador Oliva.


I ara tocaria parlar de cristians i jueus i del paper de les dones en algunes obres de Shakespeare... Plego, plego.