entre la terra i el cel

Anar a l’Empordà –i podria ser qualsevol altre lloc-, es trobar-se també amb la terra i el cel. La terra que puc trepitjar i que conté tota la varietat de formes i d’espècies que conec de fa temps pel nom o que encara em plau de preguntar, la terra que puc agafar amb la mà i sentir-me’n part i que continuarà quan jo ja no hi sigui (espero), la terra contínuament canviant i al mateix temps inalterable (desitjo). Passejar pels camins d’aquesta terra, entre els horts i la muntanya, quan s’acosta la posta és un veritable plaer. I en arribar la nit, la contemplació d’aquest cel d’hivern que quan bufa una mica de tramuntana es mostra en tota la seva plenitud estel·lar, d’aquest cel del qual ja no sé identificar tantes estrelles com abans, però que encara em presenta, des del novembre al març, l’espectacular constel·lació d’Orió, amb la seva nebulosa visible amb uns simples prismàtics, i, a l’esquerra, més prop de l’horitzó, Sírius la blanca, l’estrella més brillant del firmament... No us diré res més avui de la meva predisposició contemplativa sinó que us deixaré en mans d’un altre astrònom aficionat i una mica més romàntic que jo, cal deixar-ne constància. Diu Verdaguer:


Del cel un dia en la planícia blava
se posaren los astres a dansar;
jo no sé pas quin astre es casava
amb no sé quina estrella
del món la primavera a l’apuntar.

L’Estrella del capvespre, somniosa,
dóna la mà a l’Estrella del matí;
l’Orion que floreix com una rosa
s’aparella amb lo Sírius,
lo lliri blanc del sideral jardí.

Amb sos amants satèl·lits giravolta
cada amorós planeta resplendent,
i, arrossegant sa cabellera solta,
lo vagarós cometa
deixa estela de foc pel firmament.

Voltegen sa polar ses companyones,
com busques d’un horari gegantí;
prop del Tauro es rumbegen pariones
les Híades i les Plèiades,
lo Cisne s’acomboia amb lo Delfi.

Amb son anell immens Saturno juga,
i amb ses vuit llunes que no minven mai,
com un joglar tirar enlaire puga
sa rutlla i ses pilotes
que pugen i davallen per l’espai.

Vora la Lira d’or fan la sardana
sis atxes resplendents en lo zenit,
brillants de la corona que Ariana
deixà en lo cel suspesa
perquè en son front la rumbejàs la nit.

Pare del dia, el Sol dansa amb la Lluna,
que era allavors esplèndida com ell:
sa cara, un temps, com ara no era bruna;
sos ulls guspirejaven,
i era de raigs de l’alba son cabell.

Parlaven de son garbo les estrelles,
los meteors retreien sa rossor,
i, com esbart de cèliques abelles,
los astres festejaven
de son jardí l’enlluernanta flor.

Al sentir-se lloar de tan hermosa,
esbalaïda deixà caure el vel
amb què fóra llavors poncella closa,
un crit de meravella
féu ressonar la cúpula del cel.

Lo Sol s’engeloseix, tira a sa cara
de ses antigues cendres un grapat,
que enterboleix sos ulls i l’emmascara:
astre es quedà la Lluna,
mes sense llum, com un carbó apagat.

Des de llavors, com una flor d’obaga,
rodant per les tenebres de la nit,
sempre la Lluna pàl·lida s’amaga
de l’astre hermós del dia
si es troba pels camins de l’infinit.

Sabíeu que hi ha un asteroide que es va descobrir des del meu poble que porta el nom del poeta?

Us afegeixo dues fotos fetes aquests dies amb la meva digital, gairebé el que es veia. A la primera –sobreexposada-, a sobre de la lluna, que estava creixent, es veia Venus –em sembla-, una imatge curiosa de les 7 de la tarda; en la segona, la cosntel·lació d’Orió i Sírius (haureu d’ampliar-la si voleu veure alguna cosa), tot amb una mica de contaminació lumínica ambiental. Desil·lusionats? El cel és així des d’aquí.