28.12.05

instantànies de nadal (1)

Un altre cop a casa en un parèntesi llarg abans de tornar a marxar per reis. Molta lectura de posts endarrerida (com es deu dir el lloc on es guarden els posts, és a dir, l’equivalent a l’hemeroteca? –bitàcoles o catapings en genèric i a llarg termini-).

Fa quatre dies que m’he allunyat de l’ordinador i em sembla un temps exagerat, potser a causa del canvi tan radical de rutines. El canvi geogràfic, el canvi de lectures (em vaig emportar, per exemple, Criptonomicón, de Neal Stephenson, que torna pràcticament verge), el canvi d’hàbits (dies curts i nits llargues), el canvi de cares conegudes (passo dels amics als familiars), el canvi de costums alimentaris (llarguíssims, pantagruèlics, desequilibrants àpats que comencen amb el sol i acaben amb les estrelles i que ni la Tina s’atreveix a detallar)...
I, també, el passatemps habituals, el del passeig diari desintoxicant amb la càmera a punt per pura distracció, amb l’única finalitat de fer una parada. Aquesta vegada, entre converses, i mig d’amagat, uns versos curts –distracció complementària- , que no poesia, per arrodonir algunes imatges:

Imatges en la ment.
Instants robats als dies:
passa el temps lentament entre desertes vies.


I vet aquí la primera imatge d’un post que no resisteix –suposo- la majoria de requisits que ens recorda en Jaume en els errors que concreta Nielsen. Però: “per Nadal tot s’hi val".

Tramuntana al matí:
neguiteja la branca

i marca un remolí sobre la closca blanca.






















P.S. I ara que s’acosta el nou any, deixeu-me donar la benvinguda a la Rosa dels vents i expressar el plaer gastronòmic per la continuïtat del Rebost.
Doble contra senzill que després de les festes les ordenances municipals de Barcelona també castigaran els qui vomitin al carrer. Aprofiteu, que us queden pocs dies.

5 comentaris:

Ramon Aladern ha dit...

M’ha fet gràcia, això dels àpats pantagruèlics. Reconec que els nostres també ho havien estat sempre (quan després podies anar a estirar les cames per la “plana del vent”, que tu ja coneixes); ara ja no ho són tant, tot i que... un dia és un dia.
Ep! I gràcies de nou per la teva afectuosa benvinguda.

Dan ha dit...

Nooooo. Que vomitar si que podrem. Pixar i escopir no, pero la vomitera es considera incontrolable i ens deixen!!

miquel ha dit...

Si un dia fos un dia..., però són dos, tres quatre...
No es mereixen.


Sí, sí, no te'n pots refiar dan. Després de les festes segur que afegiran una disposició addicional dient que ja tothom es pot aguantar els vòmits.

mar ha dit...

quatre dies lluny de l'ordinador???
jo també em vaig allunyar i demà torno a marxar... (potser fins l'any que ve)

m'agrada la foto, és molt curiosa, però el que més m'agrada són els versos que has fet per acompanyar-la (ja veig que últimament tens curioses influències...)

s'enfosqueix la nit
just quan marxa el sol:
s'abraça a la branca, arrupit,
però mai sol, el caragol

aaiiisss... ja callo, ja callo...
una abraçada

miquel ha dit...

Que t'ho passis bé, mar. I torna aviat.
Magnífics versos els que m'has deixat.