postal amb retard

Deixar el cotxe i agafar un tren d’aquests que s’aturen a totes les estacions és la millor opció d’una tarda grisa de diumenge a Euskal Herria –i a tot arreu o es pugui-, sobretot si has punxat i no t’atreveixes a viatjar sense una roda de recanvi.

Ria avall, anem fins a Mundaka contemplant un paisatge d’aiguamolls i de petites concentracions agrícoles. Encara no dues hores per fer una volta pel poble ple de famílies reunides al mirador del port o al seus voltants i més disseminades fins a l’ermita de Santa Caterina. Sembla ben bé una tarda de diumenge de les d’abans.













A Bermeo, la gent es dispersa més. Baixem per un carreró solitari de tornada al port. Gairebé al final, un nen d’uns set o vuit anys juga amb un diàbolo amb poca traça, com per obligació, absent. Ens mira i el mirem. Quatre o cinc metres abans d’arribar on es troba, ens crida l’atenció un full petit enganxat en una porta: hi ha una foto de la cara d’un vell i unes dades mínimes: nom, cognom, edat, lloc del funeral... Ara el nen es distreu més amb nosaltres que amb el diàbolo. Quan passem pel seu costat, deixa momentàniament el joc, se m’encara, i em diu unes quantes paraules en basc. No l’entenc i li faig un somriure. El nen s’adona que no em puc comunicar d’altra manera i em tradueix, escurçant: “es mi abuelo”. Li dic que ho sento i li faig un altre somriure per dir-li que l’entenc. El nen continua jugant a l’espera d’altres vianants que s’aturin a llegir l’esquela per dir-los que el seu avi no era sinó que és. Mentrestant a casa seva potser fan una vetlla més íntima, més convencional, ignorants de la necessitat del nen, que han enviat a distreure’s perquè encara és massa petit, de confirmar la realitat de l’avi a tothom que el vulgui escoltar.

En el darrer revolt del carrer, ja a la vista del mar, unes figures immòbils i expectants barregen esperança i por.