22.8.06

postal amb retard

Deixar el cotxe i agafar un tren d’aquests que s’aturen a totes les estacions és la millor opció d’una tarda grisa de diumenge a Euskal Herria –i a tot arreu o es pugui-, sobretot si has punxat i no t’atreveixes a viatjar sense una roda de recanvi.

Ria avall, anem fins a Mundaka contemplant un paisatge d’aiguamolls i de petites concentracions agrícoles. Encara no dues hores per fer una volta pel poble ple de famílies reunides al mirador del port o al seus voltants i més disseminades fins a l’ermita de Santa Caterina. Sembla ben bé una tarda de diumenge de les d’abans.













A Bermeo, la gent es dispersa més. Baixem per un carreró solitari de tornada al port. Gairebé al final, un nen d’uns set o vuit anys juga amb un diàbolo amb poca traça, com per obligació, absent. Ens mira i el mirem. Quatre o cinc metres abans d’arribar on es troba, ens crida l’atenció un full petit enganxat en una porta: hi ha una foto de la cara d’un vell i unes dades mínimes: nom, cognom, edat, lloc del funeral... Ara el nen es distreu més amb nosaltres que amb el diàbolo. Quan passem pel seu costat, deixa momentàniament el joc, se m’encara, i em diu unes quantes paraules en basc. No l’entenc i li faig un somriure. El nen s’adona que no em puc comunicar d’altra manera i em tradueix, escurçant: “es mi abuelo”. Li dic que ho sento i li faig un altre somriure per dir-li que l’entenc. El nen continua jugant a l’espera d’altres vianants que s’aturin a llegir l’esquela per dir-los que el seu avi no era sinó que és. Mentrestant a casa seva potser fan una vetlla més íntima, més convencional, ignorants de la necessitat del nen, que han enviat a distreure’s perquè encara és massa petit, de confirmar la realitat de l’avi a tothom que el vulgui escoltar.

En el darrer revolt del carrer, ja a la vista del mar, unes figures immòbils i expectants barregen esperança i por.

5 comentaris:

Montse ha dit...

Bon dia, Pere, benvingut de nou a la blogosfera.
Això de l'avi... buf buf

Desitjo tornar a llegir-te cada dia. Un petó.

Anònim ha dit...

Ben retornat, fins aviat, abraçada,

Xurri ha dit...

Quina felicitat poder-se concentrar en el concret.
És l'avi.
I ja està.

miquel ha dit...

Gràcies, Arare, I jo a tu, encara que veig que darrerament no estàs gaire al cas. Va, endavant.
Això de l'avi no ho he sabut explicar gairebé em sembla, perquè en el fons va ser un moment dolç, pels dos. Un petó.

Gràcies, Júlia. Una abraçada.

Sí, xurri, era l'única reivindicació, sense ornamentació, sense cap altre pensament, en aquell moment.

miquel ha dit...

cadmi, cadmi...? Acabes d'obrir un blog, però ja en devies tenir un altre.
La pluja sempre és màgica i sol comportar malenconia.
Gràcies a tu per llegir-me i trobar l'essència dels detalls -que poc humil que sóc-.