assaig d'interpretació fotogràfica a la manera de Cartier Bresson, és a dir, en 50 mm.

Em nego a parlar de política –o simulacres-, que encara estic de vacances, així que parlarem de fotografia. M’agrada la fotografia perquè marca un instant i et permet congelar uns història, compartida o no, coneguda o intuïda. El color rosat és accidental.

En la imatge anterior (gentilesa de “L V”) és veuen dos homes –talment un ballet: poseu la música vosaltres- que s’han tret la jaqueta del seu vestit (segur que era un vestit i no una combinació de pantalons i americana) que corren per la platja i es passen un testimoni, com en una cursa de relleus. Destaca també la suavitat de les ones (al fons, un entrant de terra en el mar).

No es veu en la foto l’origen o el final de la cursa ni els altres participants, la qual cosa pot indicar que únicament són importants els dos corredors, que no hi ha altres participants, que no importa l’origen ni el final (encara que l’espectador sempre té interès pel origen i, sobretot, pel final, no s’han de fer concessions en les fotos artístiques), sinó l’acte que es produeix en si mateix. A destacar també la falta de públic (en el mar o des de terra), cosa que ens fa pensar que el fotògraf va decidir que l’important era el traspàs del testimoni (la carta municipal?) o bé que no hi havia públic, per desinterès en la pròpia cursa minoritària o l'atractiu dels participants o , més agosarat, que es tractava d’una illa deserta i simplement hi havia algú amb una càmera. L’aigua sol ser símbol de vida o de mort (riu i estany); en aquest cas s’ha triat una mar tranquil·la que indica renovació sense canvis importants, continuïtat: només unes ones que acaronen els peus dels dos atletes. Els dos personatges estan centrats en la imatge, és a dir, que l’aparent dinamisme -cap a l'esquerra- dels participants queda contrarestat pel punt de vista fotogràfic, sense punts de fuga; tot i així, el segon participant (amb la cama esquerra aixecada i el cos més inclinat en la mateixa direcció) mostra el cansament produït i una subtil tendència a caure després de l’esforç; l’altre, amb els pantalons bufats en la part superior (potser porta el banyador a sota), sembla no només que li agafi el testimoni, sinó la voluntat d’aconseguir que l’acompanyi, que no es quedi aturat (també podia tenir una altra intenció). El primer corredor és més pesat que el segon: potser l’equip sabia que no es necessitava un atleta més àgil o potser l’equip (si és que n’hi havia) no comptava amb altres participants disposats a mullar-se els pantalons (tot i que sempre hi ha algú disposat a fer el que sigui per guanyar). La corbata del primer encara està estàtica, ben col·locada, (potser s’aguanta dins dels pantalons), la del segon se li embolica al braç i apunta l’interior, sembla que vol fugir mar endins com una morena amb ànsia de llibertat. El dos corredors somriuen, de manera que es pot interpretar que estan segurs que guanyaran el premi, sigui perquè no hi ha altres participants (com ja hem dit sense saber-ne els motius), sigui perquè saben que els han deixat enrere. Cal fixar-se que en tots dos casos van descalços: o bé han perdut les sabates o bé el tipus de competició exigeix la nuesa de peus –cal mantenir alguna cosa neta?-o potser cap marca esportiva de calçat els ha fet d’”espònsor “, o portar o no portat calçat és indiferent, la qüestió és no tocar de peus a terra. Acabo, anant més enllà d’interpretacions i simbolismes, estic segur que la meva mare no m’hagués permès fer una cursa amb els peus a l’aigua vestit de diumenge ni quan tenia sis anys (jo, no la meva mare) i encara menys que algú em fes fotos en aquestes circumstàncies per avergonyir la família, però és que la meva mare estava molt per mi i tenia un sentit del ridícul exagerat. I ja se sap que avui els fills fan poc cas dels consells assenyats de les mares i les mares no són el que eren.

M’han dit que aviat podré tenir la foto de Montilla amb l’anestesista. Ja us la faré arribar. Mentrestant, suggereixo que tots els qui dependran d’ell procurin comprar-se alguna mascareta per impedir els efectes del cloroform, no sigui que quan es despertin es trobin que no tenen feina a la indústria-indústria; això sí, sempre es podran reconvertir en cambrers o paletes, que aquests oficis, de moment i per molt que diguin, no depenen de l’acció de cap ministeri, com es pot comprovar viatjant una mica.

P. S. Podríem comentar algun vídeo, però la imatge en moviment no té, ni de bon tros, la poètica de l’instant. El vídeo mostra una realitat directa, de vegades patètica, que no cal analitzar.