Mentre compro el diari a la llibreria, dos clients estant conversant amb la propietària de l’assumpte de Marbella i els empresonaments. En un moment determinat, un diu que a veure quan comencen amb el PNB. Es fa un silenci i noto que em miren: sóc l’únic intrús. La propietària els deu haver dit que sóc de confiança i continuen amb el tema.
La dona desvia de seguida la conversa quan li parlo de la sort que tenen amb el seu sistema de finançament. Em diu que molt bé, però que els impostos sobre l’aigua aquest any s’han apujat un 50 % a Gernika, on l’aigua surt cada vegada que claven alguna cosa a terra, i continua. De què els serveix el seu finançament singular si individualment els fregeixen a impostos, si els pisos tenen uns preus astronòmics, si...? La situació econòmica general li interessa relativament, el benestar d’un país es manifesta a partir de la tranquil·litat econòmica de cadascun dels habitants del territori, la resta són titulars als diaris i parlaments dels polítics.
Donosti o Donostia? No m’acabo d’aclarir. Vaig a visitar la meva amiga que m’assegura que ETA continua cobrant impostos i no només als grans propietaris. Em diu que a ella li sembla que un dels aspectes més complicats de resoldre en les negociacions del govern amb ETA serà saber d’on s’han de treure tots els diners que han de servir per pagar les jubilacions anticipades als membres del grup. Potser té raó.
Em diverteix la rivalitat entre Donosti i Bilbao. Sembla que els donostiarres de tota la vida no tenen un concepte gaire positiu dels bilbaïns, que han hagut de treballar i embrutar-se les mans per tenir una situació de benestar acceptable; menys preen, a més, les formes rudes, poc elegants, dels seus veïns de l’oest. Personalment, m’abstindré d’entrar en la polèmica, però he de dir que no he vist cap parc d’atraccions tan lamentable com el que els donostiarres tenen instal·lat al Monte Igueldo –no inclouré cap foto per no ofendre-, això sí, des d’allí les vistes de la ciutat són magnífiques, espectaculars.
(Veieu, com jo, dues tortugues? I no té segones intencions)
Ja m'ho deixava. A l'hotel em van dir que després de passar l'Ertzaintza van rebre una multa perquè a tots els catalans que s'hi allotjaven els inscrivien com de nacionalitat catalana. Què us pensàveu?
4 comentaris:
Sí senyor. Dues bones tortugues. Com Donosti i Bilbao. O Barcelona i Madrid. Sabadell i Terrassa. Etc. Aquestes rivalitats acaben essent la salsa de la vida per a alguns. Donosti sembla m'ha semblat una ciutat molt pija (amb perdó). D'acord, tenen el seu casc anitc tant borroka com qualsevol altre. Però són tant posadets tots pelgats. Elles sobretot. Recordo una visita, ja fa molts però que molts anys, on mentre l'actual avui 1r o 2n tinent d'alcalde de la meva ciutat es camelava una neska (pijeta ella, of couse), jo m'emborratxava tranquil·líssimament i perdia les ulleres. El darrer cop que vaig ser a Bilbo, amb la meva mare ja fa uns anyets, em van impresionar dues coses. Les processons de Setmana Santa (vaig entendre allò del PNB i la democraciacristiana) i la visita a Getxo, que no és precisament la idea que un té de Bilbao (i vaig entendre d'on surt el BBVA). Total, no sé què preferiexo, si l'una o l'altre. Per segons què. Ara, per menjar i fer unes tapetes, qualsevol de les dues! Molt millor que per aquí. Osti, quin comentari més llarg m'ha sortit. És que avui no dormo.
Dues tortugues, si senyor.
Donosti m'esborrona. Més o menys. Hi tinc una història, però ja l'explicaré, o no. M'agrada el passeig sobre la platja de la Concha. I els ensurts de les onades remulla-turistes.
Sip a les tortugues.
Són tan posats a Donosti, que el darrer cop que vaig ser-hi vaig trobar una gran profusió de carrets de bebè d'aquests antics, amb rodes grans - dels pijos-pijos, vamos. Que aquí no se'n veu cap ni per casualitat, perquè són un trasto. I tots els nens anàven vestits en tons blauets. Però la ciutat m'agrada molt!
mmmm, la Eirtzantza multant per això... quin mal rotllo! Pensava que serien més de fer la vista grossa amb coses d'aquestes. Com qui posa l'enganxina CAT sobre la E a les matrícules d'aquí...
Jo prefereixo Bilbao, tot i que m'agradaria viure com els de Donosti. No hi ha manera de solucionar els dilemes. En qüestió de tapes no tinc preferències entre les dos, tot i que, és de justícia dir-ho, sentimentalment trio la Plaça Nova.
Explica, xurri, explica. Jo conec, poquet, una mica més Bilbao i suposo que m'agrada perquè m'agrada Barcelona.
Tens tota la raó, ego, amb això dels cotxets... i els nens i les nenes (i alguns dels grans) van vestits com si acabessin de sortir de l'aparador. és clar que en qüstió de vestuari infantil tinc un record inesborrable de les tardes de Burgos: inenarrable.
La policia és la policia a tot arreu i estan per posar ordre i fer complir la llei... només faltaria.
Publica un comentari a l'entrada