30.8.06

quatre llibres...

Molt poquetes lectures aquest estiu. Cada dia llegeixo menys. Una mica de vells amics: el Pla que sempre m’acompanya al nord -no l'acabaré mai-, les històries de Moncada que algun cop em fan la nit més deliciosa a tot arreu... i poca cosa més.

Vaig decidir que m’emportaria dos pesos pesants –en sentir literal- per llegir d’una tirada: L’església del mar i Pandora al Congo. Alguns amics, i també ho he llegit aquí i allà, em van dir que la novel·la de Falcones, els recordava Los pilares de la Tierra, però menys. Com que no he llegit la novel·la de Follet, i no la llegiré, no sé què dir, si és cert o no. Fa unes quantes setmanes, Falcones deia en una “Contra” de “LV” que no sabia el motiu de l’èxit del seu llibre. La veritat és que jo no li puc donar pistes, però alguna cosa imagino. Aquesta novel·la té algunes de les característiques que s’exigeixen per figurar en les llistes de llibres més venuts: la pot llegir qualsevol i ho entendrà tot sense haver llegit res més anteriorment, se sembla molt a les sèries llarguíssimes que fan a les televisions (històries quotidianes –en aquest cas una mica antigues- amb herois populars –com nosaltres mateixos si haguéssim viscut en aquella època-, amb múltiples vicissituds que hem de suposar que, al menys en el cas del protagonista, es resoldran feliçment, una intriga més o menys important cada cert temps a la qual li seguirà una altra...), li podem afegir unes quantes gotes d’història de Catalunya –en aquest país nostre cada lector és un historiador o un aficionat a la història: el present i el futur no el portem tan bé-. En fi, que la gent troba tot el que coneix i unes gotetes del que no coneix. Estic segur que si a L’església del mar li tallen unes quantes escenes poc aptes –de fet no caldria, però ja sabeu com es posen els pares quan el sexe o la violència –no tant- apareixen en els llibres i el poc cas que li fan quan apareixen en la tele- i l’escurcen una mica, la majoria de profes de català la faran llegir als seus alumnes de 12 o 13 anys (és una idea). Per altra banda, en un temps que no puc preveure –depèn dels mesos que vosaltres, amables lectors, la conserveu en les llistes de les més venudes- segur que per TV3 la passaran convertida en capítols d’una hora i en faran reposicions (ja deuen tenir la idea).

Jo volia parlar de Pandora, però se me n’han anat les tecles. No importa, sobre la novel·la de Sánchez Piñol podeu trobar comentaris més interessants que el que jo us escriuria, com els d’aquí. Pandora al Congo és literatura i és metaliteratura, és una novel·la excel·lent que pot llegir qualsevol sense necessitat de ser català -potser no qualsevol que no hagi llegit res normal abans-, és una novel·la que et fa entrar, però també sortir per recordar o buscar les complicitats que suggereix, és una novel·la que m’ha divertit –en el sentit d’humor i en el de diverses versions de lectura; de fet, l’humor (i la ironia) ja és això-, és un llibre de sentiments, sensacions i raons, és una història d’històries. Fins i tot la història dels tècton, que pot resultar excessivament llarga –a mi també m’ho semblava- vaig entendre que era necessària i, a més, em va recordar (cosa meva), sense la seva simplicitat, la literatura de S-F primitiva, de l’edat d’or, que diria Asimov, per exemple, algunes històries del capità S. P. Meek o de Charles R. Tunner, que a la vegada ..., MacMahon, imprescindible i simbòlic (qui sinó ell converteix la ficció en realitat, l’ideal en merda –i perdoneu l’expressió- i la dignifica). En resum, que llegir Pandora al Congo és pràcticament imprescindible (espero que això ho posin a la contraportada en les properes edicions).

I potser que deixi per més endavant alguna de les altres lectures de l’estiu, si se’m permet.


P. S. Diu Enric Castelló a Punt de lectura: “Els personatges d’Auster es formulen grans preguntes de la humanitat i en especial busquen el sentit de l’existència humana, en eixos moments en què la pròpia vida penja d’un fil”. Compartim el gust per Auster, encara que ell el llegeix en l’original i jo no, però en relació amb la frases anterior i referint-me especialment a Bogeries de Brooklyn, que és la novel·la origen del seu post, dissenteixo. En primer lloc, els personatges no es formulen grans preguntes de la humanitat, perquè els personatges normals només es formulen preguntes immediates, de supervivència i no solen buscar el sentit de l’existència humana sinó de la pròpia existència segons com els van les coses –sempre he desconfiat dels qui busquen el sentit de l’existència de tothom perquè algun cop els sembla que la troben i tenen tendència a voler imposar-la-. Normalment, a la vida, i també a Bogeries, és l’atzar, la casualitat, qui et porta a trobar algun principi de subsistència més o menys efectiu, després ja es cosa de cadascú. En segon lloc, quan la vida penja d’un fil –no penja sempre d’un fil?- sovint t’agafes on pots i no tens gaire temps de fer-te preguntes, una altra cosa és que repassis les inconsistències o no del teu passat i facis propòsits d’esmena. El protagonista de Bogeries i els altres personatges tiren endavant a causa de diversos atzars que aprofiten, no dic que la situació en què es troben i les reflexions que fan no sigui elements determinant, que ho són.

9 comentaris:

Albert ha dit...

Aafinat el comentari sobre les "Bogeries..." Tens raó, em sembla, les reflexions hi surten, però no perquè els personatges se les plantegin que, més avat, el que fan, és anar tirant, com oden. M'apunto el "Pandora...". A mi,el primer no em va entusismar (potser em va agafar de través). M'ho miro.

Arare_ ha dit...

Aixxxxxxx, em temo que no tenim els mateixos gustos literaris, amic meu. Si "La pell freda" me'l vaig llegir en dos dies i em va enganxar del tot, a "Pandora al Congo" em vaig sentir estafada, no sé, com si l'autor hagués agafat la recepta i l'hagués repetit i en lloc de fer-me un pastís de, posem per cas,formatge, aquesta vegada me'l fes de mató. Però amb els mateixos ingredients. No sé si m'explico. Em va sonar a gat per llebre.

Agafant el fil literari t'he de dir que ja he llegiot "El profesor", de Frank McCourt. Jo diria que és un llibre perfectament prescindible, però pel que té de la teva (de la nostra) professió, hi ha algunes situacions que la universalitzen (la professió). Fins i tot hi vaig trobar una anècdota sobre les notetes que fan els nanos als porfes, que s'assembla molt al que ens vas explicar. Vaig estar-ho buscant al teu blog però no ho vig trobar perquè no recordo en quin mes ho vaig llegir. Vaig arribar a pensar que el noi que et va fer la nota sobre la seva àvia s'havia llegit el llibre. Jo de tu me'l llegiria, foraster!

Ara mateix vaig a fer-te un email, va, així aquesta nit ja podràs dormir tranquil.
Petonets literaris.

Hanna B ha dit...

uis, la catedral aquesta no és dins les meves intencions de lectura, tot i que el meu pare me la recomani tant (també va llegir els pilares, a mi em fa una mandra i alhora un rebuig....)
sobre en pinyol, no sabia que fer, agraeixo els teus comentaris perquè el de la pell freda el vaig iniciar amb passió que va anar decreixent dramàticament amb la intensitat d'aquelles batalles...
sobre el senyor auster, doncs que encara no he tingut el gust, però algun dia serà, espero.

pere ha dit...

Tu i jo ho sabem, Albert, la vida és així. Ara, quan es presenta, cadascú aprofita l'ocasió com sap o com pot. Jo tampoc vaig trobar que "la pell" fos un gran llibre. De totes maneres, els gustos són molt diverses (encara que els llibre es puguin jutjar més o menys objectivament).

Res a veure "la pell" amb "Pandora", Arare, encara que alguns parlin de l'escalfor de la noia com a element de contacte -quina noia no t'escalfa quan t'enamores?-. "La pell" és una història, mentre que "Pandora" és una multiplicitat d'històries i de picades d'ullet, de simplicitat i de complicitat i complexitat. De totes maneres, és ben veritat que cadascú tenim uns gustos propis i la finalitat de les lectures que fem i el que trobem és ben variat.
Et faig cas, no em llegiré "El professor", i encara menys just absns de comenençar el curs, ja en tindré prou amb les meves pròpies experiències.
No sé si m'has dit les coses necessàries per poder dormir. Ja t'ho diré aquesta matinada que, com sempre, estaré desvetllat fent guàrdia.
Petonets literaris.

Ja la podries llegir, Hannab, la catedral, en aquests moments que tens ganes d'anar a dormir però et falta un darrer estímul, encara que ben segur que tens estímuls més interessants.
Ni pensar-ho: no comencis "Pandora" pel que jo dic, comença-la si estàs disposada a llegir una aparent novel·la d'aventures i una novel·la policiaca i una novel·la històrica i una novel·la que aprla de l'ofici d'escriptor i una novel·la que se'n riu d'ella mateixa...
Quant a Auster, la seva darrera novel·la és un conte de fades americà. A la meva edat és normal tornar als contes de fades ben escrits.

Molinera ha dit...

Amb el senyor Falcones i -és la meva opinió- també amb Sánchez Piñol- passa el que passa amb molts llibres, t'agraden si no en coneixes les 'fonts', o sigui, els llibres precedents i millors dels quals 'beuen'. No m'ha entusiasmat cap d'ells, o sigui, no comparteixo el teu entusiasme però en literatura, com en tot, a la vida, sobre gustos...

júlia ha dit...

Hola, per què no penses llegir mai 'Los pilares de la tierra'? Alguna cosa personal amb el Follet??? És un bon professional.

jaka ha dit...

Estic acabant de llegir les “bogeries” i m’agrada, no se que em passa amb aquest autor que quan començo els seus llibres primer penso que m’avorriré però al cap de poques pàgines ja m’entra la intriga i em fa llegir i llegir.
En quan al Sanchez Piñol m'entusiasma.
Bon dia,

Xurri ha dit...

Falcones, nom improbable, va escriure La catedral del mar primer en castellà, que la versió en català és posterior.

El llibre el vaig comprar amb il.lusió, per que sabía que a Sant Jordi s'havia esgotat i havia llegit algún comentari favorable per aquí, a la blogosfera. A més, Santa María del Mar (l'indret) m'encanta. De fet vaig viure ben a prop (que sentia les campanes de nit) gairebé 3 anys.

Bé, els primers capítols del llibre els vaig llegir amb curiositat decreixent. I tot i que no hi entenc un lluç, de lleis, em va semblar que la novela es forçava en torn de la descripció del codi legal de l'època, en plan el món de Sofia (hipòtesi plausible atesa la professió habitual de l'autor). Em sobta que en altres blocs castiguen el llibre dient que presenta una visió biaixada de les lleis de l'època, pro-catalanista, i l'acusen de convergent o coses pitjors. A mi que el Falcones em fa més pinta de pepero, vés.

El llibre no em va agradar. Especialment a partir de la meitat. Però el vaig acabar, que sempre acabo el que començo (Sí, he acabat solitud!! oeoe!).

Em sembla un pupurri on s'han encabit forçadament en un sol personatge totes les anécdotes imaginables a l'época. Com va fer el Delibes a El hereje, però sense ser Delibes - que és molt bó.

Bé, que a la Xurri el tema best-seller, doncs no.

pere ha dit...

Tens raó, molinera, quan a les fonts, però en el cas de Pandora, i en la meva modesta opinió, les fonts serveixen d'origen no són una repetició, van més enllà: per això m'agrada. A la fi -tu i jo ho sabem- no hi ha res de nou, sinó només transformacions.

No t'ho sabria raonar, Júlia. Potser el més aproximat és que ja he llegit molt Follet i que ja m'hen explicat tantes vegades les bondats dels pilars...

Què puc afegir, jaka? En aquest moment sóc tu.

Sobre la catedral -en català amb un títol més insignificant i més real- ja veus que compartim conclusions, xurri. Deixant de banda consideracions històriques i interpretacions polítiques, literàriament és dolenta -no incloc cap adverbi-. Que sigui o no un bestseller no la fa ni millor ni pitjor: no siguis dolenta. I no continuis sent dolenta amb el tema de la solitud ;-), a anys-llum d'en Falcones, per suposat... és que ni ho hauria d'esmentar.