quatre llibres...

Molt poquetes lectures aquest estiu. Cada dia llegeixo menys. Una mica de vells amics: el Pla que sempre m’acompanya al nord -no l'acabaré mai-, les històries de Moncada que algun cop em fan la nit més deliciosa a tot arreu... i poca cosa més.

Vaig decidir que m’emportaria dos pesos pesants –en sentir literal- per llegir d’una tirada: L’església del mar i Pandora al Congo. Alguns amics, i també ho he llegit aquí i allà, em van dir que la novel·la de Falcones, els recordava Los pilares de la Tierra, però menys. Com que no he llegit la novel·la de Follet, i no la llegiré, no sé què dir, si és cert o no. Fa unes quantes setmanes, Falcones deia en una “Contra” de “LV” que no sabia el motiu de l’èxit del seu llibre. La veritat és que jo no li puc donar pistes, però alguna cosa imagino. Aquesta novel·la té algunes de les característiques que s’exigeixen per figurar en les llistes de llibres més venuts: la pot llegir qualsevol i ho entendrà tot sense haver llegit res més anteriorment, se sembla molt a les sèries llarguíssimes que fan a les televisions (històries quotidianes –en aquest cas una mica antigues- amb herois populars –com nosaltres mateixos si haguéssim viscut en aquella època-, amb múltiples vicissituds que hem de suposar que, al menys en el cas del protagonista, es resoldran feliçment, una intriga més o menys important cada cert temps a la qual li seguirà una altra...), li podem afegir unes quantes gotes d’història de Catalunya –en aquest país nostre cada lector és un historiador o un aficionat a la història: el present i el futur no el portem tan bé-. En fi, que la gent troba tot el que coneix i unes gotetes del que no coneix. Estic segur que si a L’església del mar li tallen unes quantes escenes poc aptes –de fet no caldria, però ja sabeu com es posen els pares quan el sexe o la violència –no tant- apareixen en els llibres i el poc cas que li fan quan apareixen en la tele- i l’escurcen una mica, la majoria de profes de català la faran llegir als seus alumnes de 12 o 13 anys (és una idea). Per altra banda, en un temps que no puc preveure –depèn dels mesos que vosaltres, amables lectors, la conserveu en les llistes de les més venudes- segur que per TV3 la passaran convertida en capítols d’una hora i en faran reposicions (ja deuen tenir la idea).

Jo volia parlar de Pandora, però se me n’han anat les tecles. No importa, sobre la novel·la de Sánchez Piñol podeu trobar comentaris més interessants que el que jo us escriuria, com els d’aquí. Pandora al Congo és literatura i és metaliteratura, és una novel·la excel·lent que pot llegir qualsevol sense necessitat de ser català -potser no qualsevol que no hagi llegit res normal abans-, és una novel·la que et fa entrar, però també sortir per recordar o buscar les complicitats que suggereix, és una novel·la que m’ha divertit –en el sentit d’humor i en el de diverses versions de lectura; de fet, l’humor (i la ironia) ja és això-, és un llibre de sentiments, sensacions i raons, és una història d’històries. Fins i tot la història dels tècton, que pot resultar excessivament llarga –a mi també m’ho semblava- vaig entendre que era necessària i, a més, em va recordar (cosa meva), sense la seva simplicitat, la literatura de S-F primitiva, de l’edat d’or, que diria Asimov, per exemple, algunes històries del capità S. P. Meek o de Charles R. Tunner, que a la vegada ..., MacMahon, imprescindible i simbòlic (qui sinó ell converteix la ficció en realitat, l’ideal en merda –i perdoneu l’expressió- i la dignifica). En resum, que llegir Pandora al Congo és pràcticament imprescindible (espero que això ho posin a la contraportada en les properes edicions).

I potser que deixi per més endavant alguna de les altres lectures de l’estiu, si se’m permet.


P. S. Diu Enric Castelló a Punt de lectura: “Els personatges d’Auster es formulen grans preguntes de la humanitat i en especial busquen el sentit de l’existència humana, en eixos moments en què la pròpia vida penja d’un fil”. Compartim el gust per Auster, encara que ell el llegeix en l’original i jo no, però en relació amb la frases anterior i referint-me especialment a Bogeries de Brooklyn, que és la novel·la origen del seu post, dissenteixo. En primer lloc, els personatges no es formulen grans preguntes de la humanitat, perquè els personatges normals només es formulen preguntes immediates, de supervivència i no solen buscar el sentit de l’existència humana sinó de la pròpia existència segons com els van les coses –sempre he desconfiat dels qui busquen el sentit de l’existència de tothom perquè algun cop els sembla que la troben i tenen tendència a voler imposar-la-. Normalment, a la vida, i també a Bogeries, és l’atzar, la casualitat, qui et porta a trobar algun principi de subsistència més o menys efectiu, després ja es cosa de cadascú. En segon lloc, quan la vida penja d’un fil –no penja sempre d’un fil?- sovint t’agafes on pots i no tens gaire temps de fer-te preguntes, una altra cosa és que repassis les inconsistències o no del teu passat i facis propòsits d’esmena. El protagonista de Bogeries i els altres personatges tiren endavant a causa de diversos atzars que aprofiten, no dic que la situació en què es troben i les reflexions que fan no sigui elements determinant, que ho són.