Surto una estona al balcó després de sopar. En el carrer mullat, només el llum insuficient, a mitja paret, de la cantonada de dalt. Puja una parella molt jove –m’ho sembla- agafada de la mà. L’ombra que projecten és extraordinàriament llarga, però es va escurçant ràpidament -ho hem vist tantes vegades!-. Entro a casa just en el moment que els quatre es converteixen en dos –potser un: la vista em falla-, abans de tornar a ser quatre, allunyats una altra vegada -ho hem vist tantes vegades!
Éssers i ombres
sota el fanal es fonen
(no tinc la foto)
P. S. Em miro Battle Royale aquesta nit o espero la propera fusió sense prejudicis i me la passo quan sigui el moment?
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
7 comentaris:
Llàstima... o potser no? La imatge que es desprèn de les teves paraules segurament és la millor :)
si, millor sense imatge. jo me'ls imagino amb gabardina i aspecte bacall & bogart... (ja sé que has escrit molt jove, però no ho he assimilat)
Millor sense imatge. Es tracta que cadascú imagini la que li sembli ...o la seva pròpia, i pensi en el temps de les ombres i de la seva absència.
Un dels meus cantautors és Sabina. El teu post m'ha recordat "nos besamos en cada farola" (crec que de "y nos dieron las 10") bonica imatge. N'estàs segur, que la parella era jove? Hi ha amors adults, amors tardans... tornant a allò de les diverses classes d'amor... de vegades les ombres ens enganyen!
Petonets sense ombres.
I com en el cas de Sabina en aquesta cançó, jo vaig perdre la realitat i també les ombres...
Eren joves, però no té cap importància, nosaltres ho sabem.
Petons sense ombres, Arare, però encara espero informació... Mira que si demà -avui ja no hi compto- tampoc no puc dormir.
Battle Royale... mai de la vida, amic!!! Quina pallissa, per l'amor de dèu!!
D'acord, marco, però segur que deu tenir morbo.
Publica un comentari a l'entrada