26.8.06

croniqueta empordanesa. una mica més.

Estava encarregant carn de cérvol a una granja de carn biològica. Com que era la meva primera comanda, vaig preguntar quins altres productes tenien. La veu femenina va enumerar una llista que acabava en “esquirol”. L’esment em va desvetllar un cert interès. Jo anava buscant algun mètode pràctic de venjar-me des que aquestes bestioles es van menjar tots els brots d’una camèlia del meu jardí. La carn de la feristela semblava notablement barata (com havia de ser) i em van aconsellar que era preferible una cocció llarga i lenta. Després em van preguntar si volia el “bitxo” esquarterat.
-Quin avantatge té? –vaig preguntar.
-Bé –em van respondre-, si no està esquarterat se sembla molt a un esquirol.
El vaig encarregar esquarterat.
Un parell de dies més tard va arribar la caixa d’escuma de polietilè i vaig furgar per sota del cérvol buscant l’amuse-gueule de cua tofuda. Vaig obrir el paquet de plàstic. Ui, ui. S’havien oblidat de tallar-lo a trossos i semblava... sí, igual que un esquirol despullat, mort i escorxat. Vaig intentar parlar-li amb rudesa –“No ets més que una rata amb bona imatge pública”, coses així-, però això no el va fer més apetible. Al final el vaig regalar a un estudiant pobre amb aficions de silvicultor. I mai no n’he tornat a encarregar cap.
Hi ha coses que, per molt que un s’entesti, no és capaç de menjar ni de cuinar...

Julian Barnes. The Pedant in the Kitchen. (traducció de pere s. de la versió en castellà: El perfeccionista en la cocina)

La cuina és un art que consisteix a metamorfosar les coses en un sentit amable i discret. Preneu, per exemple, el peix. El peix, viu o mort, és una cosa monstruosa. Gairebé totes les coses que produeix el mar solen ser desorbitades i monstruoses: caps terribles, ulls tràgics o absolutament malenconiosos, ventres i cues extravagants. Formes del món còsmic. La cosa gelatinosa i mòrbida que segreguen, la flaccidesa del dibuix, la deliqüescència dels seus colors, produeix una sensació d’inseguretat, aquella nota de fugacitat de la descomposició. Contra l’espontaneïtat de la vida natural i informe, la vida humana –la cultura-, limitada, astuciosa, aspirant a la seguretat, transforma i metamorfosa les coses. La cuina és un fenomen de la cultura.
El peix, passat per la cuina, sofreix una transformació, en detriment, si voleu, de la seva estètica, però a favor de la seva domesticació. Aquella senyora que en veure saltar la llagosta acabada de treure de l’aigua se sent atacada d’un cobriment de cor posa una mirada brillant i tendra sobre el crustaci quan li es servit; a aquell senyor que davant de la gelatina d’un llenguado fa un gest d’incomoditat i de disgust, la satisfacció se li dilata davant dels filets del peix. L’home adora les metamorfosis, l’única font que en el seu organisme no segrega tristesa és la imaginació. La seva més alta missió consisteix, probablement, a transformar la inclemència i el desordre orb de la naturalesa en placidesa i en seguretat tolerant i amable. Davant de l’aspecte inhòspit d’ermot que té la vida, el manteniment d’una cuina agradable és un factor de civilització positiu molt important.

Josep Pla. El meu país.



Deixant de banda altres consideracions posteriors, em criden l’atenció aquests dos fragments llegits fa poc perquè confirmen una conversa, també recent, en un restaurant en la qual una senyora insistia en la seva incapacitat de menjar ocells diversos per raons més o menys humanitàries i de visualització mentre es cruspia amb elegància un filet de bou sanguejant. La cosa no té més importància i segur que vosaltres coneixeu altres exemples que es podrien afegir: hi ha qui no s’atreveix a menjar angules perquè li recorden els cucs en general, o anguiles per la seva semblança amb les serps, o granotes, cangurs, animalets tan simpàtics com els esquirols, tan amables com els gossos, tan manyacs com els gats –quan ho són-... És possible fins i tot que alguns de vosaltres tingueu els vostres tabús gastronòmics que només us atreviu a confessar als amics més íntims, i encara. Ai, la civilització i la imaginació... ! El cas extrem és el dels vegetarians que ho són no per raons de salut sinó perquè no suporten menjar res que tingui una vida lleugerament semblant a la seva –em refereixo a la purament física, no mental, que també-. La veritat és que sempre he trobat que aquests individus –en sou vosaltres, de vegetarians d’aquesta modalitat?- tenen una insensibilitat notable envers les germanes plantes.

Aprofito per dir-vos, als qui penseu que abuso en els darrers posts del tema gastronòmic, que ja m’explicareu quina altra diversió em quedava aquests dies plujosos d’agost – en els altres també és un plaer- a l’Empordà, a part de la lectura i la contemplació del canvi de colors de la natura i..., és clar. Va, suggeriu.


















Joia de plata,
sempre de les gavines
desiderata

8 comentaris:

manel ha dit...

Només respirar a l'Empordà ja és un plaer, però per mi pots seguir parlant de gastronomia

Dessmond ha dit...

Parlar de teca sempre és prou entretingut.

Això de menjar esquirols, ho he trobat una mica gruixut... ara no hi ha res com una bona gana d'estudiant per perdre les maníes. Ho sé, ho sé.

mar ha dit...

ai, ai, ai, que això d'abusar del tema gastronòmic... i d'excusar-se en quines altres diversions... i de...jo què sé!!!

en fi, que em fa pensar que has degut augmentar algun quilet aquest estiu...
serà qüestió de comprovar-ho prenent una cervesa
quan quedem???
:)
una abraçada
(ja he tornat de vacances i t'enyoro)

Arare_ ha dit...

A buen hambre no hay pan duro, diuen!
un petonet nocturn i alevós.

Arare_ ha dit...

M'he oblidat de dir que jo cada dia sóc més vegetariana, però allà on hi hagi un bon filet de bou a la brasa...

Tabús gastronòmics... els bolets (no puc amb cap, si,si, ja sé que és gairebé un sacrilegi,per``o una és com és)... tampoc no puc amb les bèsties bivalves ni amb les univalves com els cargols (ecsssssssss) m'agraden, però, les bèsties marines amb potetes, model llagosta i tal.

D'això: vols una suggerència que no sigui gastronòmica? (ai, és que em fa cosa dir-ho així aquí al mig, tu)

pere ha dit...

Doncs continuaré, Manel, no ho dubtis. I tens raó, respirar -i caminar- per l'Empordà ja és un plaer. Una altra cosa és la Costa Brava, que també apareixerà.

No només entretingut, dessmond, sinó fonamental. T'asseguro que jo sense menjar no seria ningú.
El cas dels esquirols és ben ccuriós. Per nosaltres són animalets molt simpàtics, però alguns anglesos els consideren una plaga, com alguns pagesos d'aquí els conills o els senglars.

Tens raó, mar, he augmentat algun quilet. En ralitat era per tal d'aconseguir una major flotabilitat.
I jo també t'enyoro. Cal que esperem que torni a tenir el meu aspecte original?
Segur que puc continuar bevent cervesa?

Un altre petó per tu, arare: els meus sempre són nocturs però poc alevosos: se'm veu venir.
Veig que compartim l'amor pels filets de bou (que no de vedella, o no tant) això és bo. Jo, en canvi, no comparteixo la resta dels teus menjars tabús (els caragols de terra tampoc no m'agraden, però). I que et sembla compartir uns shilayos?
No m'ho diguis aquí, però, m'ho diràs?

Hanna B ha dit...

pere, empordà i grastronomia, no puc pensar en temes més apetents, així que no canviis! ;)
totalment d'acord amb la teva apreciació sobre els vegetarians. de fet em sobta molt quan els veig menjant hamburgueses o salsitxes vegetals amb colors i textures molt encertadament semblants als de la carn (encara que m'ho expliquin no ho entenc).
manies manies, jo que sóc finolis, les tinc amb les tripes i d'altres menges amb textures gelatinoses o tendrums (incloent caragols)
i pateixo a la carnisseria o a la peixateria veient tota aquella bestialitat en carn viva. són moments d'angúnia i una mica de morbo o com es digui també (en tot cas no és morbo gastronòmic, la gana la perdo)
un cop tot ben cuinat i al plat però, la recupero ;)

pere ha dit...

I aquells colors falsos que tenen els aliments vegetarians que imiten els dels omnívors...
A mi això teu a la peixateria, no m'acaba de passar. Deu ser que davant de les masses oprimides els sentiments s'esvaiexen... si fos un animalet sol...em barallaria amb el peixater. De totes maneres, no deixes de tenir raó.