A Monells, hi ha un cementiri, com us deia ahir, al costat i al darrere de l’església. En un tercer pis, em sembla, hi havia aquesta porta tan sorprenent. Ni un nom ni una data, però amb tota la calidesa que la fusta confereix i que el marbre de les altres làpides negava. Davant de la singularitat del nínxol un pot pensar el que vulgui: que el difunt era fuster, que aquest tancament resultava més humà que els altres..., però el que resultava evident és que la família volia asssegurar-se que el difunt no ho tindria gaire fàcil per sortir en cas de necessitat: forrellat i cadenat i la resta de ferramentes semblaven prou consistents. El que els parents no devien saber, com ho sabem nosaltres, és que els esperits en tenen prou amb una petita escletxa per anar i venir quan els abelleix. És clar que potser el que es pretenia és impedir que els de fora fessin ús d’un lloc que semblava tan acollidor per tal de gaudir en pau d'unes vacances sense caducitat, eternes, que s'entesta a no concedir el món exterior. Aneu a saber. Sigui com sigui, no em vaig atrevir a preguntar les circumstàncies a ningú del poble, perquè ja se sap que la gent és molt susceptible i aquestes coses sovint són delicades i fan de mal esbrinar si no es té prou confiança.
9 comentaris:
Hi trobo a faltar la gatera...
petonets
Genial, deu haver-hi la sogra i no volia per si de cas que tornes al mon dels vius , no?
Molt original la porta... però potser es tracta només de la caseta de les eines dels treballadors del cementiri. També penso que qualsevol dia es obra la porteta i sur la Heidi cantant allò de “leroleroleilola” , be, em sembla que desafino, però ja s’entén oi? :D
Realment peculiar. Potser no és una tomba, potser és l'armari per desar els pics, les pales i demés estris de feina.
O els florers.
O aquells potets que servien per guardar les llàgrimes vessades pels morts, i que ara no recordo com es deien (dacrio...algu?? i no ho trobo a internet - no ho dec buscar bé).
El que fos que cal guardar.
Realment peculiar.
lacrimatorios, xurri, no?
O eren lloricatorios? (nanana, diria que lacrimatorios)
uiii... el candau fa de mal pensar, qui sigui que tingui la clau ha de tenir molta por de que allò no s'escapi... pretensió ben inútil... quina intriga!!
Ui, arare, ja veig el teu gat entant i sortint... i donant notícies. Els gats són màgics.
O el gendre, viatger, que ja saps com les gasten les sogres.
Res, jaka i xurri, que dubto que sigui l'armariet dels enterramorts, encara que ja pot ser que a Monells sigui una mica masoques i esteticistes. Les altres opcions, potser sí, però no feu gaire broma, que alguna nit, mentre dormiu, qui sigui que descansi allà us estirara pels peus i... Quina esgarrifança!
Jo sí que no domino la terminologia, arare. Ja li preguntaré a la Joana, que és una fan dels cementiris.
Tu ho has dit, HannaB, pretensió bemn inútil. Miraré de'sbrinar més detalls...
Quin desastre amb les lletres, les meves.
Publica un comentari a l'entrada