23.8.06

croniqueta empordanesa. la pluja

La variabilitat del temps –ja ens hem remullat també des del cel a la platja de Pals- ens fa optar a mig programar el dia tenint en compte possibles aixoplucs.

“Seguint Riu-Sec amunt –que és un afluent del Daró que baixa de la Gavarra- arribem a Monells, petit poblet deliciós, recòndit, rodejat d’un paisatge de gràcia alada. Tots aquests poblets, sobretot abans de fer-se les carreteres, devien ésser una pura delícia de pau. En tots ells sentiu encara que us hi trobeu bé... i que ningú no ho sap! Monells fou una població fortificada. Foren cèlebres en l’Edat Mitjana els mercats setmanals que s’hi celebraven, i la mesura de grans de Monells fou tinguda, per disposició de Jaume I, com a patró de les similars en tot el bisbat de Girona des de 1234.”

Josep Pla. El meu país.


Hem dinat a Madremanya, un altre d’aquests poblets de la rodalia, potser menys conegut que Monells, al restaurant La Plaça (també podeu allotjar-vos-hi, si us agrada això de la ruralitat, sembla interessant). Una carta curta amb uns plats molt ben elaborats i una oferta de vins molt extensa, tant que hem deixat la tria del vi i del cava en mans de la cambrera, que a la vegada ha consultat l’experta. El vi, un negre de la darrera collita d’un celler de l’Empordà, ens el serveixen poc fresc –encara costa trobar llocs on hagin desaparegut els antics prejudicis sobre la temperatura dels negres, sobretot dels negres joves-. Des de darrera del finestral contemplem l’aigua que comença a caure abans de les postres, al fons el Santuari dels Àngels. Surto a la porta a fer una cigarreta, al cap d’una estona se m’afegeix un altre fumador, i encara una parella. És curiosa aquesta nova modalitat de relació social entre desconeguts que afavoreixen alguns restaurants.

Com que ha parat de ploure, en arribar a Monells fem una volta pel poble. Si fa no fa deu ser com el recorda Pla a finals del 50, però potser ara és més net i més conscient que la seva singularitat és una atracció turística. Aparentment no hi ha arribat l’especulació urbanística: a penes unes casetes unifamiliars a la part més baixa, tot i que potser demà, com bolets apareguts del no res, es construirà una urbanització monstruosa com les que van ocupant bona part del territori, però deixem malsons i auguris sense fonament. Després d’un passeig amunt i avall, fem cap a l’església, que té les portes tancades com és habitual des de fa anys en la majoria de temples fora de les hores de culte; en canvi, al costat i darrere, el cementiri, una miniatura adequada al nombre d’ànimes del lloc, deu romandre obert nit i dia, tot i que la seva visita deu ser més escassa i no ve tant de gust –no és el meu cas-. Just davant de l’església i a l’altra banda de la carretera, hi ha “L’Hort del Rector”, especialitzat en bacallà –he comptat 15 primers i 20 segons que el tenen com a base-. En molts d’aquests pobles empordanesos petits, gairebé ignorats s’hi troben restaurants d’una qualitat remarcable i d’una professionalitat important, més que en altres parts del país.

La Bisbal aquests dies està de festes. La majoria de botigues, però, es veuen obertes matí i tarda: l’anar i venir per davant de les de ceràmica és incessant. En el meu cas, com sempre que fa setmanes que no hi he passat, és obligatòria una visita a “Graupera” (Joan Casademont), sota el porxos, a tocar del Daró, per comprar cubanos.

A la nit teníem previst anar a escoltar Les Tambours de Brazza (Congo) a la plaça de la Muralla, però una altra vegada la pluja intermitent ens ha fet desistir i ens conformem amb una mirada a les parades del Mercat del Món, on altres visitants més intrèpids s’atreveixen a menjar sota paraigües, impermeables o refugiats en un portal.

(Tampoc l’endemà gosem esperar que s’aturi aquesta pluja capriciosa i que els seients quedin eixuts per escoltar Yungchen Lhamo. És possible que ella, que “personifica el coratge d’una dona tibetana que va haver de travessar l’Himalaia per fugir del seu país” no tingui inconvenient a resistir sota l’aigua insignificant de l’Empordà, però nosaltres, la veritat, preferim la seguretat del cinema, encara que la pel·lícula... No, no m’atreveixo a dir-vos què vam anar a veure, que les vostres desqualificacions em podrien acompanyar una temporada llarga.)

















Monells

3 comentaris:

Xurri ha dit...

corxo! (que sona millor que "suro"), quina foto més maca!

Arare_ ha dit...

No em diguis que vas anar a veure Superman!
O potser Poseidon?
Aixxx, no, no, millor que no m'ho diguis!

pere ha dit...

És el que hi havia, xurri. estic segur que t'agradaria... i també el menjar.

No t'ho diré, arare. Va, una pista: es basa en un bestseller. I si un és mediocre, l'altra encara més. No em facis passar més vergonya.