Castell inútil
dibuixat en la sorra.
Demà, un altre.
Grisor de pedra
que els núvols desdibuixen
en la tempesta.
L’aigua dibuixa
no sé quina bandera,
que resta immòbil.
Són tres els símbols
de la claror llunyana:
ignot presagi.
Perpetrats sota la influència formal i momentània de Hosto gorri, hosto berde (Fulla roja, fulla verda -versió trilingüe-), de Juan Kruz Igerabide. 105 haikus en una edició il·lustrada molt maca.
Hutsik da beti
hostoaren eskua,
beti zabalik
Buida com sempre
la mà de tota fulla,
sempre oberta.
6 comentaris:
Oh! Preciós, preciós el conjunt d'haikus i imatges, pere! Mmm... quin gust que dóna tornar-te a llegir :)
un montadito molt bonic i evocador, pere!!
Maco el conjunt del post. pere ha tornat haikusià. Enhorabona.
Gràcies, bitxo. El plaer és meu de poder llegir-te a tu. Espero que la realitat no quedi un pèl endogàmica ;-)
Bé, hannab, alguna cosa calia menjar encara que fos enmig de la pluja o l'amenaça dels núvols: em quedava la càmera i les lectures i els passeigs incerts. Quan vulguis t'nvito, sense la servitud de les 24 hores ;-), però, dins de tot, envejo el teu viatge.
De fet, albert, sempre he estat una mica aquí, i us trobava a faltar. Però ja se sap, hem de fer vacances. En realitat els haikus són les imatges, la resta és només un intent de seguir les convencions dels blocs: una mica de lletra.
precioses imatges
i preciosos haikus
i em quedo sense paraules (cosa difícil en mi) i ja no dic res més
una abraçada, pere
m'agrada que hagis tornat (abans que jo)
Difícil, realment, Mar. Gràcies.
He tornat i no he tornat, no sabria com dir-t'ho.
Benvinguda de nou. Una abraçada.
Publica un comentari a l'entrada