del negre (percentatge indeterminat) al ros

No és gens freqüent trobar un anunci d’aquestes característiques i encara menys a la Rambla, on el català és cada vegada més una llengua totalment prescindible i el seu ús pot convertir-se en un acte suïcida. És clar que el coneixement del castellà o de l’anglès ja es deu suposar. Bé, de tota manera, per Escribà, un dels reductes autòctons que encara queden al passeig i on sempre que puc em compro uns “cremadets”.

I continuant amb la xocolata, ahir vaig anar a la casa Amatller, al passeig de Gràcia on vaig llegir al diari que es feia un homenatge a Desideri Lombarte i la presentació de l’antologia poètica d’autors ebrencs Lletres de casa i volia parlar amb B., un dels participants en l’acte. Una noia llista en mà i cama amb un fantastic tatuatge d’un equilibrista (val la pena anar a la casa Amatller ni que sigui per veure aquest dibuix) em va dir en un castellà dolcíssim que va acabar sent un pèl sec, que per assistir a l’acte s’havia d’haver fet una reserva, que en tot cas, si fallava algú, es podria entrar. Una antologada vinguda d’Amposta expressament i la seva acompanyant no les tenien totes. En el meu cas, com que la meva intenció era únicament contactar i potser quedar-me un moment, no em va saber gaire greu, però entenc que els organitzadors haurien de procurar donar més publicitat a l’aspecte de la reserva, que jo només he vist, amb posterioritat, concretada a Serret. En fi, bé per la poesia ebrenca que aconsegueix tal èxit que a les seves presentacions fins i tot hi ha numerus clausus i una bonica amfitriona que parla un dolcíssim català i llueix un espectacular tatuatge a la cama. Una mica més tard, l'excessivament brevíssima trobada amb N. i companyia, em reconcilia amb el sud.

P. S. Vam quedar amb B. al bar de l’Ateneu. No recordava que cal ser soci per beure’s una cervesa a l’airet d’una finestra del carrer Canuda. M’aturen i dic que m’ha invitat en B. Ell –com pot ser que no sigui soci-, que ha fet servir una altra excusa per entrar, ja guarda taula. La noia de la recepció ens localitza i ens diu que ens acabem les cerveses el més aviat possible. Déu meu, a la nostra edat i amb tants ateneuencs com coneixem! En B. em recorda l’esperit aperturista de fa uns anys. La cervesa és un líquid que sempre em fa venir ganes d’anar al bany. Al lavabo masculí, força petit i amb la porta oberta, una noia manté una conversa distesa amb un noi (deixeu-me ser discret) que interrompen al cap d’una estona davant de la meva inquietud. Devien ser socis. Al cap d’una hora, continuem ja fora la nostra sempre interminable conversa existencial i conceptual. Se’ns fa de nit. A casa, busco un poema seu i no el trobo.