27.7.09

paisatges de Catalunya

Durant unes quantes setmanes podíem veure a TV3 un programa titulat “El paisatge preferit de Catalunya” que consistia, com sabeu, a mostrar diversos indrets amb gran desplegament de mitjans, fins i tot aeris, que tenien uns elements comuns i que, finalment, servirien per triar el paisatge preferit dels catalans. Evidentment, es tractava d'una distracció que segurament ningú va creure que tingués cap altra finalitat més que la de fer passar l’estona als qui mirem la tele i mostrar la bellesa natural -o no tant- del país. Tots sabem que hi ha tants paisatges preferits com persones. Cadascú té el seu paisatge, el seu racó, que sovint va lligat a algun moment més o menys dilatat de la infantesa o la joventut o de les vivències posteriors; la tria d'un territori, com tantes altres coses, sol tenir un component sentimental molt marcat que s'escapa a qualsevol intent de valoració racional. Jo, per exemple, tinc un paisatge ideal que puc visualitzar mentalment amb força precisió i que té uns components dinàmics que ara ja no em serien fàcils de trobar.

Tot i que entenc que és un dels més coneguts -no m'estendré en altres consideracions-, em va sorprendre que el paisatge finalment guanyador fos la Costa Brava, que considero que era un dels més heterogenis que es presentava: que té a veure, per exemple, la costa de Cadaqués amb la de l'Estartit. Per altra banda, a mi el mar em cansa; una casa des de la qual tingués únicament una vista privilegiada de la Mediterrània m'encantaria per una temporada, però a la llarga em resultaria d'una monotonia i d’una malenconia exasperant, tot i els canvis que es produeixen en les aigües i les barques que van i vénen. A més, el meu paisatge predilecte és a la mesura de l'home i conreat en part (oliveres, garrofers, vinyes, ametllers...bosquets de pins, olor de pins), un paisatge per ser trepitjat i passejat, per sentir la terra sota els peus, feréstec i benigne, amb la mar de fons per fer-hi de tant en tant una incursió, una mirada, una projecció.

Si, a part del meu paisatge ideal, el que rememoro i visito de tant en tant, n'hagués de triar un altre, possiblement em decidiria pel de l'Empordà -la mar sempre al fons i sempre a prop, per si de cas-, i encara concretaria el Baix Empordà, el territori que va presentar Pasqual Maragall sense acabar de treure-li totes les possibilitats, perquè els paisatges exteriors són també interiors, i l’interior és difícil de treure a la llum i de compartir. Em temo que jo tampoc no seria capaç de poder defensar la tria exterior amb poques hores perquè l'Empordanet és una descoberta constant, inacabable, sempre sorprenent. Tantes cases, tants i tants poblets a tocar, tants camps diversos, tants boscos petits -algun de més gran- tanta història... Visitem, per fer un tastet, només dos pobles; primer, el de la casa de Maragall:



Seguin sempre la carretera, arribarem a Rupià, poble regularment urbanitzat i de bon caseriu que conserva part de les muralles que el voltaven i el palau que hi tenia el senyor, que era el bisbe de Girona -avui convertit en casa de la vila. La parròquia és un temple gòtic d'una sola nau. En el cementiri hi ha enterrat don Raimon d'Abadal, de record tan honorable i greu.

Josep Pla. El meu país.

A les vuit de la tarda d'un dia qualsevol d'estiu als carrers de Rupià a penes es veu ningú: una dona, potser forastera, asseguda en un brancal, a la plaça de l'Ajuntament, tres nenes que salten a la corda més avall, una altra dona que recull la roba estesa del terrat. Les orenetes fan els darrers xiscles del dia abans de tornar als nius on les esperen capets inquiets. El nom d'un Abadal en una bústia. Molta casa de pedra vella o restaurada, amb tanques inexpugnables pel visitant circumstancial. Els noms dels carrers en castellà es miren de reüll el mateix nom en català. Més gent a tocar de la carretera. Una absència important de comerços. Cap vestigi de Maragall, que viu en una casa d'aquest camp domesticat que envolta el poble. La pau total. Potser massa pau?


Passat Rupià, la carretera desprèn a la dreta un camí veïnal en bon estat, que ens portarà a Foixà i a la Sala, que amb Sant Llorenç de les Arenes, sobre el Ter, i Ultramort formen el municipi de Foixà pròpiament dit. Foixà és una delícia recòndita, una pura meravella. És un poble molt espargit, dividit en dos nuclis principals per la riera del seu nom; en la part baixa hi ha la parròquia i el poble i sobre un turó l'antic castell, que en la seva situació actual de ruïna i decadència completes és una transformació de l'antic castell. De tota manera, encara avui forma un tros de pedra d'una insigne i notable presència. La prematura mort del pintor Mascort, de Torroella, ha privat que el castell es refés una mica o almenys es conservés. Al seu costat hi ha un cementiri antic que dona un aire patètic a la implorant ruïna. L'any 1359 el castell i terme de Foixà era una baronia del comtat d'Empúries, posseïda per Bernat d'Orriols. Per diferències entre el comte i el baró, el d'Empúries envestí vigorosament el castell de Foixà el 1381. El 1698, la baronia encara subsistia i era propietat de la família de Foixà, que fou molt potent i tingué casa oberta, a part del castell, a Torroella, Girona (plaça de l'Oli) i Barcelona (plaça del Pi). Més tard, a l'època dels Borbons, la família se n'anà a viure a Madrid, i els pagesos comparen la terra. Els erudits afirmen que el celebre Jofre de Foixà, que vivia en la segona meitat del segle XIII, nasqué en aquest castell. Jofre de Foixà fou autor del llibre “Regles de trobar”, escrit per per encàrrec del rei Jaume de Sicília, i d'algunes poesies que al menys se li atribueixen. Tot el corrent d'erudició que ha estudiat la poesia catalana a l'època dels trobadors s'ocupa d'aquest gramàtic i retòric, que fou home d'església, car primer fou frare franciscà i després monjo benedictí. Des del castell de Foixà, és meravellosa la vista sobre el panorama de l'últim curs del Ter.

Josep Pla. El meu país.


El panorama que es contempla continua sent espectacular, però el castell (foto de la capçalera) ara està restaurat – com tantes altres cases de l'entorn que es fa difícil saber si són genuïnes o inventades- i, si no m'equivoco, el seus propietaris són el senyor Antoni Bonamusa i la seva esposa, que permeten visites a algunes dependències tots els dimarts, excepte els del mes d'agost, a hores convingudes (s'avisa que els visitants no podran fer servir el bany). La resta de la setmana uns pastors alemanys impedeixen les intromissions de la mateixa manera que en temps passats ho devien fer els fidels soldats del baró.

No sé perquè Pla no esmenta que a mig camí de Foixà a la Sala, una creu gòtica restaurada per darrera vegada el 1955 té una placa amb la següent inscripció: “En recordança del VIè centenari de la mort del rei Joan I. 19 de maig de 1996. Foixà 1396-1996”. ¿És en aquest paratge on va morir, en caure del cavall, el rei que a causa de la seva desmesurada afició a la caça, la música i l'astrologia -i per prendre partit en el Cisma d'Occident- va passar una temporada al purgatori, segons explica Bernat Metge? Sembla que sí, si fem cas del que diu Bernat Boades:


E com era tant amich de caça, ell en lo bosch de Foxà prop Dorriols, ab los seus cans e caçadors sen met a caçar a la tornada de Royssello, e davant dell sen va metre una gran loba que lin va faer molta gran feredat; els cans arremeteren a la loba, mas la loba no sen donava de res; el Rey cridava a grans crits: la loba, la loba; tots contra la loba; e com la loba era tan ferotge, null hom sen movia, els cans staven fortament spaordits, e ell tot sglayat cau prestament de son cavall, e sobtadament va finar la sua vida a xv del mes de maig e a xviij del mateix mes de maig del any qui es comptava del naxement de nostro senyor Ihesuchrist MCCCXCV fo comanat lo seu cors en la seu cathedral de Barcelona, e apres fo portat a sebullir al monestir de Poblet.

Bernat Boades: Libre dels Feyts darmes de Catalunya.

Si se’m permet, afegiria als plaers de l’Empordanet, el de la cuina, que ja ve d’antic segons consta en els versos de Jofre de Foixà:

Sobrefusa ab cabirol,
porch ab unyo novel,
e galina ab juxell,
e capo rostit d’un an
vul que hom me pos denan,
e formatge totrador,
e vi rosat en Paschor
e giroflat cant iverna.

És clar que a l’estiu, aquest menjar -i jo prefereixo els vins negres- , com l’apunt, pot resultar una mica pesat.

6 comentaris:

Clidice ha dit...

coincidim en això, m'agraden els paisatges canviants, vius, que et conviden a anar-hi a cada estació, perquè sempre són diferents. No hagués pogut votar res jo, en aquest programa, que no he vist tampoc, perquè m'agraden tots els paisatges, perquè el que importa és la companyia, fins i tot si és amb una mateixa :D

SM ha dit...

Hi ha d'haver gustos per tot... Jo sóc dels que no es cansen de mirar el mar!

Ramon ha dit...

Si, hi ha tants paisatges favorits com persones, gustos i colors... A mi la platja també m'avorreix ua miqueta i l'empordanet parava lluny fa uns anys, abans de fer l'Eix... Jo m'hauria quedat amb les muntanyes, Esterri, Sort,... i si pot ser després de ploure, amb la terra humida millor... tots escombrem una miqueta cap a casa...

Violeta ha dit...

El castell de Foixà. Gràcies, Pere.

No hi he estat mai. En prenc nota.

Una abraçada.

jaka ha dit...

El mar, sempre el mar !!!
Jo soc peix !!!

Abraçades i bones vacances !!!

pere ha dit...

Plenament d'acord, doncs, Clidice... tot i que jo sí que tinc paisatges preferits per anar amb mi mateix; amb companyia, no té cap importància, és clar.

Tants gustos com persones, i tant, SM. De tota manera, jo em canso de mirar i necessito trepitjar... i nado fatal :-)

El paisatge de casa sempre és el primer, Ramon, al menys el paisatge al qual indefectiblement tornem si podem. En els altres, anem fent, els triem, ens hi acostumem.

De res, Violeta. Crec que, si hi vas, t'agradarà. I en tot cas, tot és tan a tocar a l'Empordà...
Compte amb els horaris, però.
Una abraçada.

Sí, sí, jaka, però no em diguis que de tant en tant no fas una mirada terra endins ;-)
Què tal les teves vacances?
Una abraçada.