Baixem del metro, pugem les escales, i entre l’est i el sud es mostra la lluna del dissabte que busca l’horitzó del diumenge. Ha anat creixent i creixent, vermella, blanca i vermella. M’arriba una veu i li responc.
-Si ha de ser plena,
què val creixent la lluna?
-L’has vista ara,
quan el canvi prepara
pel goig incert d’un dia?
No em preocupa tant sentir veus desconegudes, ni el fet de respondre-les, com que veus i respostes s’estructurin en cinc i set síl·labes. M’ho faria mirar si no fos que tinc la certesa que el metge, amb bon criteri, em prendria per un llunàtic i em derivaria a la medicina privada.
De res em valdria esmentar els antecedents:
I si ens arriba
amb gep de Ponent,
l’amor cantaria
en quart creixent.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
3 comentaris:
La teva llunàtica malaltia ha esdevingut pandèmia blogàtica (o blocàtica). Precisament ahir comentava amb una amiga de tarannà més científic que no pas el meu:
-Lluna creixent,
esperança imperfeta
de plenitud,
amb els teus canvis
els nostres somnis gronxes...
-No ho creguis pas
no és ella qui canvia
són percepcions
que ens amolla la nostra
posició astral.
I amarades de nostàlgia vers uns temps en els quals crèiem que les coses i les llunes eren allò que semblaven ens vam posar a cantar plegades la (ja) vella cançó de la nostra perduda joventut en quart creixent:
Bona vida, vida bella,
quatre llunes i un instant:
Lluna nova, lluna vella,
quart creixent i quart minvant.
Si l'una va bé pel fetge,
l'altra és més bona pel cor.
Sense receptes de metge,
l'home neix i creix i mor.
Bona vida, vida bella ...
I tant és minvar com créixer:
bada els ulls, per un moment.
El teu món és una deixa
que no consta en testament.
Bona vida, vida bella ...
On no plou ni el vent es mou,
no hi trobaràs mai goteres.
No somiïs primaveres,
perquè a tot arreu hi plou.
Bona vida, vida bella ...
I la humitat de l'aigüer
et penetra al moll dels ossos.
Els qui avui et diuen bé,
demà et desfaran a trossos.
I entre veres i mentides
el món i tu aneu girant.
Una vida, dues vides,
quatre llunes i un instant.
Hola, Pere, ja t'he enllaçat al meu blog.
Espero que em visitis, fins aviat i una abraçada
Fantàstic, Júlia, no saps com m'agrada llegir aquest poema del pas de la lluna i el temps, i com m'he identifico.
Et visito, Mireia, potser excessivament silenciós.
Una abraçada.
Publica un comentari a l'entrada