És curiós això de les vacances: n’hi ha que només començar-les, durin el que durin, ja es planyen perquè són tan curtes i pensen, quin neguit!, en el retorn; mentre que d’altres, al cap de dos dies –massa temps?- de deixar la rutina de la feina ja no recorden on treballaven ni de què. També hi ha qui no voldria fer mai vacances, que quan en tenen es posen malalts. D’aquests darrers –pocs o molts, assalariats o no- no en cal parlar perquè són anomalies que no tinc el do d’entendre.
Fa dos dies, al metro, dos minuts entre parada i parada, dues estacions agafat a la barra niquelada de davant de la porta, vaig sentir aquestes converses que vaig pensar que es corresponien als dos primers tipus:
S’escurça el dia,
la tardor ja s’acosta:
cal que fem via
El cant de l’aigua
acaronant les roques
ens adormia.
Al metro, cada dia més, la gent haikueja: un vers per minut i un altre mentre les portes s’obren i es tanquen. Us hi heu fixat? M’agrada. La qualitat és variable, depèn de la línia, ja se sap. De la línia groga, no es pot esperar gran cosa.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
10 comentaris:
HI ha gent que gaudeix molt treballant i no té ganes de vacances ni de jubilacions, jo els entenc i els envejo. La seva feina habitual ja 'són les vacances'.
Aquest gaudi m'he adonat que té dos motius probables, la mateixa naturalesa de la feina o la relació amb la gent de la feina.
Tot al metro és poesia: haikus, sonets, odes...
Bé, per a mi sempre són curtes, treballo per diners, única i exclusivament, per tant no tindré cap mena de recança quan em toqui l'euromillón que, per fi, em faci fastigosament rica ;P Bones vacances!
Ah! el haikú
em toca la lotto
canta la meva ànima
que els bombin ^^
Bona mirada.
Expectant sempre estàs,
a punt el blog.
Noi, deu ser que ets una mica poeta, que trobes que el metro haikueja... A les hores que l'agafo jo t'asseguro que no.
SU
No se pas quin metro agafes, o potser es que a vegades s'escolta el que es vol escoltar.
Quan a vacances, normalment no en faig des que em vaig casar, com a molt que és el cas d'aquest any una setmaneta a Lanzarote per que em deixi tranquil la titular. NO m'agradea gens viatjar, almenys com es fa en els viatges aquests d'ara.
Jo cada any espero amb delit que arribi l'octubre. Faig una setmana de vacances, només (i un altra per la Candelera, però "no é lo mihmmo", tu ja m'entens) però quina setmana! Assaborida minut a minut, segon a segon..., una delícia! Fins no fa gaire només feia tres dies (o sigui que ara això és tot un luxàs!) Serà cosa de no queixar-se, que no tornem als tres dies d'abans.
Jo també he volgut fer un haiku d'aquests. És el meu primer haiku i segur que la cago, però mira..., em feia il·lu col·laborar-hi.
La calor apreta
sense vacances d'estiu
sort que és divendres!
Espero que sigui la mateixa naturalesa de la feina, Júlia, perquè l'altra opció necessàriament ha d'anar lligada a la naturalesa de la feina, si no...
Així ho veig jo, quim, tot i que sempre hi ha descreguts.
Què puc dir, Clidice... al final un s'hi acostuma...
I fins i tot la feina ingrata inspira haikus irats ;-)
Gràcies, Jesús, però:
Les veus s'acosten
i jo me n'apropio:
és el que passa.
Ets impacient i de poca fe, SU. Escolta les veus. No neix la poesia de l'amor i la ira?
És clar que hi ha línies i línies, hores i hores :-)
Tu ho saps, Francesc: el poema sempre és una tria, fins i tot quan les veus que veus són adverses.
Jo tampoc sóc excessivament viatger, però quan ho faig penso que ho hauria de fer més. Ara, sense la titular aniria perdut :-)
Suposo que deu ser així, Trini, que la intensitat compensa la quantitat (per què tan poc temps?). Ah, qui pogués tenir les dues coses!
Que no la cagues:
la calor de la Cala,
jo la desitjo,
i el soroll de les ones
vora el pont de l'Àlia.
Ara et toca una tanka, només és un joc ;-)
Mira que bé!
Les fulles mortes
m'ompliran de grocs
vermells fulgents
i jo ho espero.
Va d'alguna cosa així un tanka?
Si ho he fet bé també és el meu primer. Mira, dues meves primeres vegades a casa teua! Ja ho val...!XD
Això de tant poc temps de vacances té la seva raó única i exclusiva, en l'orígen de la meva feina. Es tracta de l'empresa familiar que van crear els meus pares i fa uns quants anys ja que la portem mon germà i jo, i ens vam fer grans seguint la tònica dels pares, que sempre han estat de cara a la feina i han cregut que "vivint a la Cala, qui necessita fer vacances?" Per la Candelera ja les fem...! (però arriba un dia que això ja no cola i nosaltres som d'un altra generació, la de l'abolició de l'esclavatge)
Així..., no em preguntis encara com va ser, vaig començar agafant un cap de setmana llarg, un pont del Pilar... i mica en mica hi he anat afegint un dia més, un dia més, un dia més... i aquest any m'ho he muntat per a fer vacances del 3 (per la tarda, no t'ho perdis, que el matí treballo) fins el 12 d'octubre (ei! poca broma! que són 9 dies!) :) Un luxe, ja veus!
I és que de no tenir res de res, a tenir 10 dies de desconnexió total, hi ha un abisme.
O no? :)
M'encanta que el teu bateix de tanka sigui aquí, Trini.
Bé, fem una consideració breu -és la meva feina-: el contingut és bo i adequat a la teva setmana -només una setmana!?- de vacances; la forma, si es vol ser ortodox, cal perfeccionar-la. 5-7-5-7-7 síl·labes, és a dir una haiku més 14 síl.·labes, si acaben en planes, millor :-)
Un abisme, Trini. Els negocis familiars, sobretot als pobles, ja solen ser així, ho sé. Espero que t'ho passis fantàstic durant les vacances. Jo, ja ho saps, vindré a veure't al peu de canó a l'agost (no sé si hauré de portar la foto per localitzar-te -és broma-:-)
Publica un comentari a l'entrada