Avui havia pensat deixar unes imatges amb poques paraules, o potser unes paraules amb poques imatges. I ho faré, encara que no siguin les previstes. Una altra vegada, també inesperadament, he vist The Straight Story, de David Lynch. No vaig dir gaire res el gener de 2006 i no afegiré més paraules ara. He seguit el camí, a poc a poc, de Richard Farnsworth fins a les estrelles i m’he assegut amb ell a contemplar-les. Potser hauria d’haver triat una escena del camí, que, a la fi, diuen que és el que importa. No ho sé.
També podria començar pel principi –un principi- és clar; encara que tot és circular.
A l'estiu, les estrelles fan de bon mirar, però es veuen millor a l'hivern. La pluja no té estacions.
Que tallat, tot plegat.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
4 comentaris:
Quina gran peli! El senyor es va morir poc després, no m'estranya. Es com arribar a un fita, fer aquest paper.
m'has fet agafar ganes de tornanr-la a veure. ara fa temps que no l'he vist, i trobo que va molt be veure-la de tant en tant
buf! és que no dono! no dono! :D
Realment, que més podia demanar, Júlia? Cal recordar, però, per si algú no ho sap, que en el moment de la pel·lícula tenia càncer terminal i que va ser ell qui va acabar amb la seva vida.
Va bé, Kika, i tant!
Ja se sap, Clidice, amb això de la festes i tanta gent a taula :-)
Publica un comentari a l'entrada