15.7.09

anticipació de la mort

Con el ombligo encogido
Quim Monzó - 14/07/2009
Que la prensa catalana hable de Calders como de un "escritor catalán" demuestra cómo estamos
Tal día como hoy, hace quince años, murió Pere Calders, a quien muchas bases de datos onomásticos y diversos medios de comunicación catalanes definen estos días como "escritor y cuentista catalán", cuatro palabras de las que se infieren dos cosas...



Llegeixo a “La Vanguardia” d’avui –ja deu ser la d’ahir quan apareguin aquestes línies- l’article de Monzó que comença com heu llegit des a casa, pel carrer, en un bar o més amunt. Em desconcerta que la primera notícia de l’aniversari de la mort de Calders la trobi a la columna diària de Monzó, no perquè no tingui plena confiança en ell, sinó perquè no m’ha arribat l’efemèride per cap altre mitja, ni tan sols a través dels blocs, sempre tan atents, al menys els que jo freqüento, als esdeveniments literaris, siguin del passat, del present o del futur.

Com que la meva memòria no recorda amb precisió el fet, consulto diverses fonts a través d’internet, hemeroteques incloses, i totes em diuen que en Pere Calders va morir el 21 de juliol de 1994. La resta de l’article de Monzó, que desgraciadament no puc enllaçar em la seva totalitat, em sembla perfecte, i opinable,, però continuo donant-li voltes a l’avançament de la seva mort –per cert, ja són ganes, morir-se abans d’acabar l’agost ( o potser va ser perquè l’agost és terrible)- i només se m’acudeixen dues explicacions: que Monzó tingués ja escrit l’article per publicar-lo posteriorment o que, deixeble de Calders, segons diuen, ens vulgui provocar per veure si realment estem atents. També és possible que Monzó hagi confós la primera visita de la mort –sempre tan dialogant- a Calders amb la segona, ja definitiva. Són coses que passen:

La mort es presentà que no se l’esperava, i ell li digué que no li havia donat hora.
-És que l’hora la dono jo –va respondre-li la mort.
-No sempre, no sempre... replicà ell-. Ara, per exemple, tinc l’agenda plena i a vós no us ve d’un dia. Però a mi sí. Telefoneu-me dimarts que ve, a quarts de cinc, i quedarem per una data.
-És irregular, no puc fer-ho. Va contra els reglaments –digué la gran senyora.
-Apa, bah! –es defensà ell, tot empenyent-la suaument cap a la porta-. Amb la feinada que teniu no em direu pas que depeneu d’un difunt puntual. En canvi jo tinc compromisos inajornables.
I la mort se’n va anar amb la calavera entre les cames, sense saber-se’n avenir. No li havia passat mai.

Pere Calders: “L’hora en punt”, a Tots els contes. Barcelona, Ed. 62, 2008.

Efectivament, van tornar a quedar la matinada, que sempre és un moment discret, del 21 de juliol, un dijous com qualsevol altre si no fos perquè de sobte va refrescar. La mort és persistent per bé que excepcionalment se’n vagi amb la calavera entre les cames.

Ara, si m’atrevís i des d’aquí tingués alguna possibilitat d’èxit, gosria demanar un recordatori blocaire com el que l’altre dia vam fer a Riba, però entenc als quinze anys s’està encara en plena adolescència i que cal esperar que el temps maduri la memòria. Us he de confessar, però, que si en aquest moment em preguntessin si entre els deu llibres –poso una xifra a l’atzar- que m’emportaré aquestes vacances n’hi haurà algun de Riba o algun de Calders, no em pensaria gaire la resposta.

6 comentaris:

Júlia ha dit...

Cal triar? No te'ls pots endur tots dos?

Clidice ha dit...

Puc dir que estimava Calders? potser perquè s'assemblava al meu avi, no en les faccions, sinó en què era un home menut, d'ossos menuts. Potser perquè des de molt petita em van acompanyar els seus contes i el seu sentit de l'humor, tan irònic. Potser per aquella aura de desesperança, segurament perquè em lligava als meus i a la seva vida. I segur que l'estimava pel seu conte del japonès. Gràcies per recordar-nos-el. Segurament no en fem massa esment perquè encara hi és en la nostra memòria, com si fos ahir.

Mireia ha dit...

Potser, tal com diu Clidice, encara pensem que és entre nosaltres, passa com amb en Moncada, co que tenim els seus contes a l'abast a mi em costa de creure que ja no hi són!

F.Puigcarbó ha dit...

Calders era un nen i ho va ser tota la seva vida, un nen enjogassat que escribia unes històries precioses i màgiques que només poden i saben escriure els nens. Havia deixa't programada l'efemèride atès estaré de vacances del 18 al 25 de Juliol. Per cert Pere, a Google si cerques efemèrides hi ha uns quants blocs que les possen gairebé totes....

arati ha dit...

Gracies Pere, ara el podré recordar el dia 21, a veure si tinc temps i possibilitats de fer quatre ratlles d'homenatge. Jo també estimo Calders, el seu humor peculiar, el seu sentit juganer de la narració. M'agraden molt els seus contes i entre tots li tinc un especial afecte a "raspall".

pere ha dit...

Bé, Júlia, la juguesca autoimposada és que només me'n puc endur deu, de qualsevol autor del món, clar.

Sí que Calders feia físicament aquesta sensació que esmentes, Clidice, que tu identifiques amb el teu avi. El seu entusiame, les seves converses sempre enginyoses eren estimulants.
Segur que ens és molt proper -i ens ho serà sempre-, però, no li dedicarem un pensament especial el 21?

Que curiós, Mireia, m'he passat una part de la tarda, amb inteermitències llargues, parlant de Moncada, família i alguns amics.
És veritat, ens són i ens seran propers.

Comparteixo la teva visió, Francesc,Calders tenia l'entusiasme i la màgia que només tenen els nens. Jo també hauré de programar alguna cosa senzilleta.
Ho miraré, gràcies.

I tant que tens temps i possibilitats, arati, però el record i la lectura ja és suficient.
Saps que Raspall és l'únic conte que per qüestions de feina extraprofessional em sé pràcticament de memòria? A més, just ahir, parlava d'aquest conte. Uf, les casualitats!