M'explica un tercer, i els dos protagonistes m'ho confirmen més tard, que es van conèixer en un ball d'aquells a l'aire lliure tan abundants a l'estiu. Era l'època en què gairebé a tots els balls de parelles s'establia el contacte d'una mà amb l'altra i amb l'esquena o la cintura de la dona i l'espatlla de l'home; els altres contactes del cos depenien de diverses circumstàncies. Ell, uns anys més gran, li va demanar de ballar i ella, molt jove, hi va accedir. Ella, li va enllaçar la mà amb la seva i va col·locar l'altra a la cintura d'ell. Van començar a fer voltes i en acabar la cançó es van separar i no es van dir res més. Ell s'havia espantat: qui era -què era- aquella adolescent que li havia agafat el cos com si fos el d'una dona? Ella, la més alta de la seva colla, no es va adonar de res, havia fet com sempre amb les seves amigues, les úniques amb qui havia ballat fins aquell dia. Va passar un any i van tornar a ballar (no sé com van anar les mans aquella segona vegada ni què es van dir). Temps més tard es van casar... Però aquesta és una altra història.
Encara ara, les noies, les dones, ballen entre elles quan en tenen ganes i no tenen ballador; em refereixo a les que preferirien ballar amb un home. No he vist mai dos homes, a no ser per riure una estona, que formin parella de ball. Quina mena de pudor, de por al ridícul, els ho impedeix? No ho sé.
Una mica més de música d'estiu. La cantant ens invita a arraconar cadires i a ballar. No ho fan (dic “no ho fan” perquè jo ja fa anys que no ballo en públic i n'hauria de reaprendre). Per què no ballen? No ho sé.
EN LA MORT DE CELESTE CAEIRO
Fa 26 minuts
7 comentaris:
se m'acut, acabat de llegir-te, una interpretació masclista de la elasticitat mental femenina... me la guardo, per no ferir la part més femenina de la meva neurona viable...
vaig estar molts anys sense ballar, per un comentari irònic de qui amb mi creia que era parella; ara, per sort, m'he tornat més elàstic -més femení?- i ballo quan en tinc ganes...
petons d'apartar cadires!
Jo crec que no ho fan, no ballen,perquè en general la gent
és una mica "sossa" o vergonyosa per aquestes contrades, per no dir que tenim un ridícul sentit del ridícul i molts entenen un recital com aquest com una cosa més "cultural" que no lúdica.L´any passat en un concert de música grega només hi havia una noia ballant desinhibidament, els altres
només seguiem el ritme amb el cos i les mans, asseguts a les cadires.
També em vaig fixar en la mitjana d´edat i més aviat era gent que va a ballar amb els Montgrins i la principal de la Bisbal...
Jo crec que ho podríem arreglar una mica posant una barra de bar als jardins de can Quintana, què els costaria, eh? Ai....
Records
Potser les dones estàn més segures de la seva femeneitat i no estàn tan acomplexades com els homes en coses d'aquestes.
M'agrada que facis aquesta reflexió, perquè la pregunta és molt difícil i costarà trobar-hi una bona resposta.
No sé si caldria començar buscant l'explicació del perquè a tantes (totes? la majoria de?) les dones els agrada ballar.
Quan dues noies o dues senyores grans ballen juntes és perquè els agrada ballar, i no fan cas del "què diran", perquè a més ningú no diu res!
Potser perquè sempre hi ha hagut més dones que homes, més solteres que solters, més viudes que viudos, socialment s'ha acceptat que dues dones, tinguin l'edat que tinguin, ballin normalment sense "dimonitzar-ho".
En canvi, per trobar exemples d'homes ballant amb homes en balls de Festa major és impossible a tota Europa.
Crec que caldria anar-los a buscar en balls tribals a l'Africa, a l'Amazonia o a l'Oceania.
Posa una enquesta al blog i veuràs com als homes no els agrada ballar tant com a les dones.
Si esbrines perquè, premi!
Tenint en compte tots els milers d'excepcions que confirmen la regla, és clar! Ningú no és perfecte!
Bailas, sielo?
Jo si que ballo, com una baldufa, i sense pudor ni vergonya, què vols, els peus se me'n van...i de vegades em pregunto què faré quan el cos no segueixi...ballaré asseguda?
Apa, a reaprendre'n!!! Petonàs!
Jo, gatot, crec que més aviat m'encaracaro... i no sé si hi puc fer res per evitar-ho, i admiro la teva flexibilitat.
Petons d'observador d'apartadors de cadires.
Sí que som vergonyosos i les mitjanes d'edat no ajuden gaire, però... Potser caldrà posar la barra o venir ja preparats des de casa :-) A mi, cal que ho digui, em falta el ritme.
Records.
Segur, segur, Francesc. La nostra por al ridícul, a més, és determinant.
D'acord en tot, Sani. Afegeixo que els homes, tenen (tenim?) una certa aversió al contacte físic entre nosaltres que no tenen les dones. Dormir dos homes, per exemple, en un mateix llit, sol ser un neguit.
Bailo, sielo? Uf!
I ballaràs amb la ment, zel, que és el que fem alguns que ho hauriem de fer amb el cos.
Publica un comentari a l'entrada