viatge en el temps en una nit de lluna creixent

Avui he anat seguint intermitentment aquesta lluna creixent que ara envermelleix i està a punt d’amagar-se. Avui, no sé per què, he fet memòria –textos en mà- de la narrativa de ciència-ficció, que fa temps que no llegeixo. El nom del gènere és de 1926 (1929?) i podríem dir que el seu inventor fou Hugo Gernsback, però tots considerem que l’inventor del gènere és H. G. Wells, encara que acordaríem que el més immediat precursor fou Jules Verne... Avui, dia de lluna creixent, agafo no sé com la màquina del temps de Wells i viatjo enrere. En un primer moment van apareixent noms i dates: Mary Shelley, Swift, Cyrano de Bergerac, Kepler... La màquina –com ja sabeu- accelera el seu ritme de forma incontrolada, els noms desapareixen i perdo momentàniament qualsevol consciència del temps i l’espai. Finalment –sóc incapaç de deduir el temps subjectiu que ha transcorregut-, els mecanismes alenteixen el moviment que m’ha portat per l’espiral i finalment s’aturen. L’esfera del calendari no és prou precisa. Em trobo entre els anys 125 i 180 de l’era cristiana. Una habitació petita de la casa d’un advocat –això i altres detalls els sabré més tard- que va néixer a la ciutat siriana de Samòsata a finals del regnat de Trajà o durant els primers anys d’Adrià.

Llucià no em pot veure. Està escrivint. Malgrat que la seva llengua materna fou un altra, fa servir el grec aticista. L’entenc amb escassa dificultat, entre altres coses perquè la seva intenció literària és sobretot la de distreure i no la de complicar. La història li surt fluïda, sense vacil·lacions. Permeteu-me la traducció d’algun fragment del que vaig llegint:

Cap al migdia, quan ja havíem perdut de vista l’illa, es formà sobtadament un tifó, que va fer giravoltar la nau, la va enlairar uns tres-cents estadis i ja no tornà a baixar al mar, perquè el vent, caient sobre les veles i inflant el drap. L’arrossegà per les altures celestes on havia quedat suspesa.

Durant set dies i set nits solcàrem el cel, i el vuitè vam albirar en l’aire una gran extensió de terra semblant a una illa, lluent i de forma esfèrica, que resplendia amb una llum intenssíssima . Ens hi vam aproximar i, després de tirar l’àncora, vam trepitjar terra. Exp0loràrem el territori i descobrírem que estava habitat i conreat. [...] A baix de toit hi havia una altra terra amb ciutats, rius, boscos i muntanyes; vam deduir que era el nostre món.
[...]
Decidírem avançar encara un tros més, però van sortir-nos al pas els que aqií anomenen hipovoltors i ens van capturar. Aquests hipovoltors són homes que munten voltors gegants i utilitzen aquestes aus com si fossin cavalls. Els voltors són molt grans i, per regla general, tenen tres caps. [...] I efectivament, ens van dur a la presència del rei. Aquest, quan ens hagué vist, fixant-se en la nostra roba, digué: “Vosaltres sou grecs, oi, estrangers” [...] Ens va dir que aquella terra era la que nosaltres allà baix coneixíem com la Lluna; ens ordenà que fóssim valents i que no tinguéssim cap por poerquè no ens faltaria de res.
[...]
“I si guanyo la guerra que tinc entaulada amb els habitants del Sol –afegí- viureu al meu costat com els homes més afortunats del món.” Nosaltres li vam preguntar qui eren els enemics i quina era la causa de la confrontació: “Faetont –digué, el rei dels habitants del Sol –perquè el Sol, igual que la Lluna, també és habitat-, ja fa molt de temps que ens fa la guerra. Comença per la raó següent: en certa ocasió vaig decidir reunir els meus súbdits més pobres i enviar-los a colonitzar l’Estel de l’Alba, que està desert i deshabitat. Faetont, però, consumit per l’enveja, va impedir la fundació de la colònia sortint-nos al pas, al capdavant dels seus hipoformigues, quan érem a mig camí.

Continuo llegint (alguns fets em semblen particularment moderns), però deixo la transcripció parcial i algunes valoracions per un altre dia. No sé si finalment em presentaré a Llucià per dir-li que actualment alguns consideren aquesta obra seva un antecedent llunyà de la ciència-ficció, malgrat que no té un dels requisits que la majoria consideren imprescindibles: l’especulació científica. Potser millor que calliu, perquè sense proposar-m’ho la meva interferència podria alterar el futur d’una manera inimaginable i qui sap si nefasta.
En aquest moment descriu els selenites. Sorprenent. I sorprenent que la lluna, fora de la seva cambra, gairebé a l’horitzó, també llueixi en quart creixent.