la nit de sant Joan

Era Joaquim (Joaquín?)  Rubió i Ors o Lo Gayté (Gayter, Gaiter?) del Llobregat? Qui era aquest personatge que escrivia versos romàntics i es va convertir en rector de la universitat de Barcelona? Què en pensaven els seus contemporanis del pròleg de l'any 41 que després hem considerat el manifest de la Renaixença? Era cristià o pagà? Què l'atreia de la seva cosina Elisenda amb qui es va casar després de demanar la corresponent dispensa papal? Per què va deixar d'estiuejar a Cornellà per anar a Sant Boi? Per què les seues biografies són tan incompletes? Per què els seus poemes -d'acord: la llengua, la retòrica..., però Verdaguer els va aprofitar- són pràcticament desconeguts? Qui coneix Rubió? Qui reivindica Rubió?

Ah, la nit de sant Joan! Nit de foc, d'ambigüitats, d'aparences, de transformacions, de mort i de naixença, de verges, bruixes i fades. La nit més curta i, a vegades, la nit més llarga. Nit d'acció i nit de recança. Nit de somnis i nit de realitats. I les fogueres que gairebé ja no es salten i que ens volen regular per acabar fent-les desaparèixer.

 Vet aquí un romancet seu  llarg i estret que avui cremarà aquí:

Ja que les campanes
amb gais saltirons,
com noies que juguen
saltant entre flors,
saluden alegres
des de llurs balcons
amb llengües de bronze
la posta del sol;
ja que ses estrelles
encén lo Senyor,
brillants lluminàries
de son palau d'or,
joiells que engalanen
lo cel lluminós,
mantó amb que la terra
cobrí el Criador;
enceneu ninetes,
de Sant Joan los focs
perquè Déu vos done
gentils amadors.

Cremeu altes piles
de palla i rostoll,
i en ampla rodona
del foc a l'entorn,
guirlanda de verges
del Llobregat roig,
balleu balls airosos
als cants dels moixons,
dels tords vius i alegres,
del trist rossinyol,
que ocults en les rames,
glonxant cor a cor,
adorem amb himnes
d'amor al Senyor.

Balleu-ne, ninetes,
de ma gaita al so
i al so melancòlic
del trist flubiol,
pus l'astre ja pàl·lid,
com un escut d'or
penjat en la tenda
coberta de dol
d'un rei que en l'arena
caigué valorós,
del blau sostre penja
del cel amb tristor,
ratllant-ne les ones
amb sos resplendors
de mòbils estrelels
i espurnes de foc.

¿Què importa que miri
amb ulls de terrors
saltar vostres ombres
lo tímid patró,
rogenques i llargues
davant dels tions,
com sombres de bruixes
entorn dels carbons?
¿Què importa que us prengui
de lluny lo pastor
per un eixam d'hades
que, en carros de foc,
veniu entre núvols
a córrer pel bosc,
de nit en les hores
en què tot, tot dorm,
la mar en la platja,
la boira en los monts,
lo vent sobre els arbres,
l'aucell entre flors
i en l'herba mullada
les ombres dels troncs?

Balleu doncs, ninetes,
del foc a l'entorn,
com cèrcol de bruixes
entorn dels carbons,
pus mai més hermosos
de nit los monts són
com quan se dibuixen
del cel en lo fosc,
amb s'adusta cresta
i amb son front verdós
cenyit d'immens cèrcol
de flames i focs;
de flames que ondegen
com roigs gamfanons
dels focs d'un exèrcit
al trist resplendor;
del foc que les ombres
dels campanars roigs
dibuixen estranyes
fent mil contorsions,
sobre el fondo negre
del lluny horisont;
dels focs que desperten
les ombres des troncs
que en llits d'herba humida
dormien tantost.
Balleu doncs, ninetes,
de ma gaita al so
i al so melancòlic
del trist flubiol,
que ja les campanes
amb gais saltirons,
com noies que juguen
saltant entre flors,
saluden alegres
des de llurs balcons,
amb llengües de bronze
la posta del sol.