11.6.11

si em sobreviviu...

No, no, no intento que el títol comporti cap mal averany; és només que se m'ha acudit així. Estic segur que gairebé tots em sobreviureu.

Aquesta nit m'he mirat una estona la pel·lícula de TV3 -m'agrada Hilary Swank, potser a partir d'Eastwood- i el funeral del pub del principi m'ha fet pensar en la tristor augmentada i induïda i no sempre sentida de les llargues vetlles dels difunts al poble. He recordat quan va morir el pare just a l'edat que jo tindré dintre d'uns mesos i no vaig saber la seva mort fins que vaig arribar a casa: “Hauries de venir perquè el teu pare es troba més malament”. I les hores de la matinada en què la gent entrava i sortia de casa i s'asseien en el sofà o en les cadires amb els respatllers contra la paret, com en una sala d'espera en què no s'espera res si no és algun plor de dolor o de cansament. I els xiuxiuejos, i els silencis, i el sol que surt no saps per què...

La festa al pub de la pel·lícula m'ha recordat que no em fa cap gràcia un funeral com els d'aquí, encara que em posin música de Llach que jo no sé si triaria o d'algun altre que sí que triaria però que no em posarien per respecte al mort. La festa m'ha fet pensar com m'agradaria el meu funeral.

Així, de sobte, crec que no voldria que la gent m'acompanyes en un bar amb la meva urna col·locada en el taulell de marbre. Comprenc que estaria bé per la beguda, però darrerament vaig tan poc als bars...

La primera idea ha estat de fer la celebració en un cinema. He pensat en algun local de reestrena, amb sessió doble -no he decidit quines pel·lícules es podrien veure-, però crec que ja no en queden i, a més, en un funeral s'ha de parlar, i em semblaria un sacrilegi que la gent es distragués mentre mira una de les meves pelis preferides: To be or no not to be, per exemple. A més, em rebentaria que els vius mengessin crispetes davant meu, ni que fos d'amagat.

He pensat també, en una llibreria, per exemple La Central del carrer Mallorca. Amb la gent trepitjant la fusta que cruix i pujant i baixant, anant al bar: res de refrescos, només alcohol, encara que sigui en forma de cervesa. I llegint un fragment no massa llarg d'un llibre agafat d'aquí o d'allà, tots ben diferents, fins i tot algun que em sorprendria i em recaria no haver-lo descobert jo.

Potser també estaria bé anar a una botiga de fotografia. Ara, sense repassar totes les possibilitats, penso que podria ser Casanova, a la Ronda Universitat, que té força cabuda. Caldria portar la beguda de fora, però això no seria problema. Després, caldria agafar les càmeres -compactes o reflex, i les marques segons els gustos- i immobilitzar els instants dels primers plans i les panoràmiques i tot l'entremig. I fer uns focs artificials de flaixos. I al final, de cada foto una història.

Tot això m'ha passat pel cap com en un flaix i sé que si m'hi poso una mica em sortiran opcions millors i més elaborades, però no val la pena. Al final, si fa no fa, serà com sempre, ho sé.

Si em sobreviviu i sabeu alguna cosa de mi, recordeu que m'hagués agradat. Mentre arriba el moment, continuarem parlant d'altres coses.

3 comentaris:

Júlia ha dit...

Jo crec que una fantasia força universalitzada i recurrent consisteix en imaginar els nostres funerals i enterraments, llàstima que mai no els podrem 'viure'. Bé, ho va aconseguir Tom Sawyer...

Pais secret ha dit...

I si hi ha un viatge a Irlanda o al teu sud, m´hi apunto.

( comptant que no me´n vagi jo primer...)

pere ha dit...

La veritat, Júlia, és qu em sembla que jo no he imaginat mai el meu funeral ni el meu enterrament, encara que sí que he pensat en la meua mort -tantes morts possibles- i en els qui quedaran.
En les pelis, com en la que esmento, a vegades ja sol passar que els morts semblen vius, i a vegades ho estan, i a vegades se'ls dóna una segona vida. Ai, les pelis!


No m'importaria voltar per Irlanda, A., però, posats a triar, preferiria quedar-me al país, tant m'és el lloc, tot m'agrada.
Ni t'ho pensis. Si marxessis tu primer jo seria més mort :-)