18.6.11

la mare

El dimecres, després d'una agonia silenciosa i discreta, la mare va morir al Sant Pau. Tenia 92 anys i onze mesos. Només la força de la seva mà que es debilitava en les nostres i un alè suau ens la feia present aquests dies. La mare, a qui sovint agradava anar contracorrent, va decidir no seguir les tradicions familiars que prescriuen que cal deixar aquest món a la tardor, si pot ser al novembre, i va marxar ara que tota vida torna a bategar.

Una mica més tard, mentre la Joana, la meva germana, la meva fillola i jo baixàvem cap a la Sagrada Família, la Terra va decidir interposar-se per un moment entre el Sol i la Lluna. Li agraeixo el seu gest públic de dol.

La mare ara descansa amb el seu marit, la seva germana, la seva mare i tants altres que ja no sé. Mentre tornava a la terra d'oliveres i vinyes, de garrofers i ametllers, de mel i de fel on va nàixer, el moixons buscaven l'aixopluc dels xiprers centenaris per passar la nit i es contaven les intranscendències del dia. Per un moment vaig tenir ganes de quedar-me en aquella pau clara.

La mare em va educar en un sentiment de pudor que avui m'he permès transgredir una mica. Espero que ella i vosaltres em disculpeu. Continuo, encara, cansat, desconcertat, desolat.

24 comentaris:

Júlia ha dit...

Ho sento molt. Nosaltres també morim en gran part quan moren els pares.

Montse ha dit...

La lluna va ser solidària, Pere.

Una abraçada suau. I també un somriure, si vols.

Núria Pujolàs i Puigdomènech ha dit...

Una abraçada, Pere!

Allau ha dit...

Pere, una pudorosa abraçada per a un sentiment compartit.

el llibreter ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
el llibreter ha dit...

Ho sento molt. Una abraçada.

Salutacions cordials.

Rita ha dit...

Una altra abraçada, Pere.

jaka ha dit...

Ho sento ,son moments molt tristos i dificils. Una abraçada molt gran.

arati ha dit...

La teva mare ha tingut una llarga vida i pel que dius una mort dolça. Jo me la demano així.

Una abraçada, la orfandat no té edat.

vpamies ha dit...

Pere, rep el meu condol en aquests moments difícils. Ànims!

macondo ha dit...

Que bonic constatar que una mare va a contracorrent, compartir el dolor és una forma d'alleugerir-lo, i transgredir el que pertoca als fills. Una forta abraçada, encara que virtual, però no menys real.

Montse Assens ha dit...

Una abraçada, Miquel

Pais secret ha dit...

Un petó, Pere.

pere ha dit...

Júlia, Montse, Núria, Allau, Llibreter, Rita, Jaka, Arati, Víctor, macondo, Mar, A., moltes gràcies per la vostra companyia. Com deia la mare, que no anava gaire a l'església: la companyia déu la volia.

lola ha dit...

Rep el meu condol, Pere.
Jo era molt jove i pensava que totes aquestes coses per a mi, res de res... Però, quan vaig veure els amics, coneguts, saludats, etcètera, acomiadant la meva mare i fent-me companyia, me'n vaig alegrar molt.
Una de les coses que pensava abans és que jo no podia o no sabia plorar en públic. He plorat en públic i en privat; m'ha fet sempre un gran bé.

Gabriel ha dit...

El meu condol. Una abraçada.

Clidice ha dit...

Em sap molt de greu per vosaltres, una abraçada.

ninona ha dit...

Mai estem preparats per perdre els éssers estimats. Una abraçada de suport.

pere ha dit...

Gràcies, lola. Jo, que sóc distant, també he agraït, molt, la companyia. També aquesta d'aquí.
Costa tant plorar llàgrimes a vegades, però fan bé.

Gràcies, Gabriel, Clidice, Ninona.

Puigcarbó ha dit...

es fotut Pere, pero la cosa va així, i l'estada a Urgències es molt feixuga, amb aquella olor que es posa al nas mentre les hores sobretot a la nit es fan eternes.

T'acompanyo amb el sentiment de qui fa ja deu anys va perdre la mare.

kika ha dit...

em sap molt greu pere.
una abraçada

pere ha dit...

Sóc un cas curiós, Francesc, la nit no em pesa més que el dia.
Moltes gràcies, Francesc. Jo ara em trobo a primera línia.

Gràcies, kika.

Albert ha dit...

Una abraçada, pere.

pere ha dit...

Gràcies, Albert